Aproximadament, el pressupost de la República de Catalunya serà d'un 80 miliards d'euros. Això és 80.000.000.000, o vuitanta mil milions d'euros. La de la Catalunya espoliada és d'uns 36 miliards, aproximadament. La primera xifra l'he obtinguda fent una mitjana de la dels estats que són referents immediats. He agafat, en concret, la relació entre els seus pressuposts públics i el seu PIB. Aquesta ràtio és d'un 40%, de manera que a Catalunya, amb un PIB de 200 miliards d'euros, li correspon, si més no estadísticament parlant, un pressupost públic de 80 miliards. Una quantitat, que a més a més, es pot distribuir lliurement, en el sentit que no està condicionada per la decisió del govern espanyol, com sí que ho està en el cas del pressupost autonòmic. I molt.
Amb una quantitat tan immensa de diner públic, Catalunya pot transformar-se en un país capdavanter en molts pocs anys. Tant que no la reconeixerà, com aquell qui diu, ni la mare que la va parir.
Es pot bastir un estat amb totes les seves estructures corresponents, incloent les ambaixades (50 em sembla un nombre adient, a les quals caldria afegir, òbviament les corresponents a les Organitzacions Internacionals, tals com l'ONU, l'OTAN, per exemple), l'exèrcit (el qual als primers anys hauria de rebre un forta inversió per tal de posar-lo en marxa, naturalment), el nou Poder Judicial Català, les forces policials (incrementant el nombre de Mossos d'Esquadra i de Policia Local, òbviament), el servei d'intel.ligència i contraintel.ligència, la Marina Mercant, etc.
I encara quedarien dotzenes de miliards per a fer polítiques socials, educatives, sanitàries, territorials, mediambientals i totes les infrastructures estratègiques o bàsiques adients per a fer una societat més cohesionada. I refer el sistema financer, impulsant l'estalvi popular. I naturalment, la recerca, el desenvolupament i la innovació. I combatre eficaçment l'atur i la pobresa, promovent la integració laboral, a més de fer de l'habitatge un dret no teòric, sinó real.
Contraposar o diferenciar les polítiques nacionals i les socials és la gran mentida que no podem tolerar. No hi ha política més social que la independència. I no hi ha independència real sense una societat cohesionada i justa. Són dues cares de la mateixa moneda. Són indestriables.
La Catalunya independent, naturalment, haurà de fer front a molts problemes. La corrupció, la delinqüència, continuaran existint. Es continuaran regalant rellotges, corbates i fulards, i altres cutrades. És inevitable. I tindrem criminals, violadors, estafadors, pederastes, com tenen les nacions similars a la nostra. Haurem de caçar els evasors fiscals, també. Però amb la Independència podrem disposar dels poders que aquestes mateixes nacions tenen per combatre´ls. I no només això. També podrem aportar la nostra experiència a la resta del món i podrem implementar polítiques de solidaritat i ajuda internacional molt més ambicioses, i que fomentin decididament la pau i el desenvolupament humà en aquelles regions del món més necessitades. També a Espanya, naturalment.
I tot això ho podrem fer, millor dit, només ho podrem fer, si comptem amb un estat propi, amb la Independència. La diferència entre la Catalunya Independent i la Catalunya espoliada per Espanya, tant pel que fa a la quantitat, com a la discrecionalitat, això és, al dret a decidir... això sí que és sideral.
Desconnectant-nos d'un estat que ens xucla, per connectar-nos al món i aportar la nostra més que reconeguda capacitat de donar i ensenyar a aquells que ho necessitin més.
La tenim a tocar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada