EL MÓN ENS SEGUEIX*

No en tingueu cap dubte. Que ja sé que no el teniu. Però sempre és convenient remarcar-ho dues, tres voltes, les que calguin. Mai és sobrer. El món, aquestes properes setmanes, ens segueix i ens mira. Aparentment no ho sembla. Però passa. Tant a les residències oficials dels Presidents de República o als despatxos dels Primers Ministres, ens segueixen. Públicament no ho admetran. O en tot cas els costarà admetre-ho, però fins i tot així cada cop es desacomplexen més. Ja ho vaig advertir en un article anterior, ara fa uns pocs mesos.

La dinàmica dels afers exteriors sempre és la mateixa. Fins que no es produeix el fet detonant, silenci. Un silenci eixordador, per cert. Hem de tenir en compte que els estats del món, en general, són com un club. De manera que es deuen confiança els uns amb els altres. Per això, difícilment, un soci li posarà el dit a l'ull de l'altra. Més aviat al contrari. Si cal, li oferirà tot l'ajut en bona mostra de camaraderia (i, també, segurament, pensant en una possible reciprocitat, que mai se sap què depara el futur). Per això, el silenci dels “socis”, malgrat els intents espanyols de generar solidaritat, ens indiquen que anem bé. Que anem molt bé. No podíem arribar millor a un mes de les eleccions plebiscitàries (bé, sí, si tinguéssim un padrí tipus Estats Units, arribaríem millor, però llavors ja estaria tot solucionat). Fins i tot cal estar preparat a que Madrid intenti desesperadament algun pronunciament internacional a favor seu en els propers dies. Senyal que la seva desesperació serà màxima (i quant més alt serà l'intent, més desesperació s'explicitarà, lògicament).

Quan s'esdevingui el fet detonant, la cosa ja serà molt diferent. Naturalment, per fet detonant em refereixo a una victòria democràtica dels partidaris del Sí a la Independència. I quant més incontestable, lògicament, millor. Però victòria, en definitiva, i en democràcia, les victòries tothom sap que només són d'una sola manera, el suport majoritari a una opció, en aquest cas, als dels partidaris explícits -perquè així ho promouen durant la campanya- de la Independència.

Què passarà quan la Independència compti amb l'aval majoritari dels Catalans i les Catalanes? Doncs que els estats democràtics del món mouran peça. I fins i tot d'altres, també. Alguns per un simple respecte a la democràcia. D'altres per interessos. Però es mouran, els uns i els altres. Quin estat s'arrenglarà amb Espanya? Cap ni un. Perquè Espanya no pinta res en l'escaquer del món.

I llavors caldrà aprofitar el moment. Llavors sí que no podrem ni badar, ni dubtar, ni tremolor de dents, ni palpitacions al cor, ni res de res. Llavors anirem a per totes. I quant abans, i més depressa millor. Demostrant fermesa i si cal controlar possibles brots de, diguem-ne, rebot, que es puguin generar. Sense dubtar. Tenim una personalitat ben definitida. Un territori, igualment ben delimitat, i n'exercirem el control, tal i com manen els principis de Montevideo.

Com tampoc podem generar cap incertesa en temes com la continuïtat a la Unió Europea, a l'OTAN, i l'ingrés a les Nacions Unides. Entre d'altres raons, perquè, amb tots els respectes, Catalunya no és un Kosovo qualsevol.

Ens esperen dies emocionants. Dies amb una gran responsabilitat, i l'haurem d'exercir malgrat els intents agònics dels espanyols d'evitar-ho. Però és el nostre objectiu, i, encara més important, la nostra necessitat, el d'estar a l'alçada de les circumstàncies.

*(NOTA: Penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 50, Setembre 2015)