Que traduït vol dir, que confiem més que mai abans amb Espanya. I és que aquestes darreres hores, Espanya ens ha donat dues grans alegries.
Una: l'anul.lació de l'audiència reial amb la Presidenta del Parlament, la Molt Honorable Carme Forcadell. És una gran notícia. És la desconnexió en viu i en directe.
Des que vaig saber la notícia, no he parat de pensar en quina cara se'ls deu haver quedat a tots els catalans que per les raons més al.lucinants, que a mi, racionalment, se m'escapen, volen continuar sent súbdits del rei espanyol. Perquè, cal tenir-ho clar, aquesta decisió és una bufetada a la cara, sobretot, als seus súbdits més lleials, és a dir, a ells mateixos, a aquells que volen continuar sent espanyols. No als independentistes, l'única obsessió que tenim, és precisament, deixar de ser-ho. I a fe de Déu, que amb cops de mà com aquest, enllestirem definitivament la feina ben d´hora.
En definitiva, la difunta tercera via, morta i enterrada com està, ha rebut una descàrrega que ha sacsejat les seves cendres, que han patit un procés de descomposició encara més accelerat. Les Arrambades, Garcia Albiols, Icetas, Duran i Lleida, etc. deuen estar ara amb atac de taquicàrdia, perquè a ningú se li escapa que qui ha trencat la baralla, en aquest cas, han estat els seus.
Dues: El no reconeixement dels serveis prestats a Artur Mas, com a President de la Generalitat de Catalunya durant cinc anys i escaig (2010-2016). Jo, és que difícilment, trobaria un favor tan gran com el que els espanyols li han posat en safata. Amb aquest favor s'ha guanyat, definitivament, tot i que ja el tenia, el reconeixement històric. L'eternitat política. Quina medalla més gran no es pot penjar un President de Catalunya que la que els propis espanyols no li reconeguin els serveis prestats? Però és que els hauria d'omplir de petons! N´haurà d'estar agraït la resta de la seva vida!
Parlant en plata, això demostra l'odi brutal, sense deturador, salvatge, descontrolat, i tots els adjectius que volgueu, que els espanyols tenen a la figura d'Artur Mas. Un veritable revolucionari, molt més que els que en pressumeixen. Ell ha estat qui ha trencat la dinàmica política, en el sentit que va acceptar el repte que el Poble Català mobilitzat li va posar davant per assolir la Independència. I ell, en comptes d'optar per la resposta típica de les elites dirigents, va optar per posar-s'hi al capdavant i surfejar l'onada sobiranista. I això no li perdonaran mai. Com tampoc li perdonaran mai tots els morts que ha deixat estesos pel camí: un president de la Caixa, el Rei d'Espanya, líders de les oposicions catalana i espanyola, i, naturalment, el Duran. Tots els caps, i d'altres de caça menor, estan penjats en el seu despatx.
I el més fort de tot, és que encara se sent amb forces de preparar nous assalts en el futur. Brutal.
O sigui, Espanya s'ensorra ràpidament a Catalunya. Hem d'aprofitar i aprofundir en la victòria del 27S. Cal anar fins al fons i sortir-ne vencedors i lliures. Endavant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada