LÍBIA, AL CENTRE DE TOT

Aquests darrers dies, aprofitant que la política domèstica està caient en una dimensió ratllant el deliri, m'he fixat amb més intensitat en la situació que s'està desenvolupant a Líbia. Allà, l'Exèrcit Islàmic controla una franja de litoral d'aproximadament 250 kilòmetres, al voltant de la ciutat de Sirte, bressol del Coronel Gaddafi, per cert. Les seves milícies intenten expandir-se cap al sud i cap a l'Oest, però tot sembla indicar que aviat hauran de defensar-se d'una doble ofensiva que en alguns punts ja ha començat a desenvolupar-se. 

Des de l'Oest, les milícies islàmiques revolucionàries que controlen la ciutat de Misrata, i no poques de les quals estan associades o properes a Al-Qaida, i que van tenir un paper molt actiu en l'enderrocament del règim gaddafista, han protagonitzat enfrontaments amb l'Exèrcit Islàmic a mig camí entre les dues ciutats. 

Des de l'Est i des del Sud, per contra, són les forces encapçalades pel General Khalifa Haftar (foto), les que semblen decidides a acabara amb l'Estat Islàmic. Haftar, de tendència nacionalista i secular, és un decidit enemic dels gihaddistes, siguin del color que siguin.

Tanmateix, aquestes dues ofensives no només no estan coordinades, sinó que les protagonitzen forces que, si es troben, el més probable és que acabin enfrontant-se. 

Aquest fet, pot ser aprofitat per l'Exèrcit Islàmic, que a més, recentment s'ha sabut està rebent reforços del sud, provinents de Boko Haram (foto), el grup gihaddista més actiu a Nigèria, i també als veïns Camerun, Mali, Txad i Níger. 

Tot plegat fa entreveure un escenari força complex. I on la conquesta del territori en mans de l'Exèrcit Islàmic serà molt difícil i, ben probablement, amb un alt cost en vides humanes.

Una altra possibilitat, per descomptat, és una intervenció exterior. Aquesta opció, però, és totalment rebutjada per molts dels actors sobre el terreny, perquè seria vista com una imposició, i generaria una reacció contrària. Tanmateix, és prou conegut que de forma puntual, però més o menys regular, a Líbia actuen equips de forces especials dels Estats Units, França, Regne Unit, i fins i tot també d'Egipte, Jordània (i vés a saber si també d'Israel), amb l'objectiu d'eliminar líders gihaddistes de l'Exèrcit Islàmic, però també d'altres grups, de protegir determinades infrastructures crítiques, bàsicament energètiques i de transport, i d'arribar a aliances amb tribus locals, per tal de teixir complicitats i acabar amb els enfrontaments intergrupals. Una intervenció de perfil baix, que es complementa amb els inevitables atacs per part de drones, dirigits pels americans des d'una instal.lació ubicada a Sicília.

Una intervenció massiva estrangera, sembla, a hores d'ara poc probable, si bé, no deixen de sentir-se veus al respecte, si la situació es degrada encara més, i hi ha el risc que la principal riquesa del país, el petroli, passi a mans enemigues o, més probablement, deixi de produir pels efectes de la inestabilitat.

Haftar, personatge enigmàtic

D'antic home de confiança de Gaddafi,  Haftar va caure en desgràcia i això el portà a traslladar-se als Estats Units, on hi va viure prop d'una dècada, convertint-se en un valuós asset (actiu o peó) per la CIA, en el cas que el règim del coronel trontollés. Naturalment, quan el 2011 s'inicià la revolta, Haftar hi va participar assumint un paper destacat com a tinent-general, ocupant el número 3 en la jerarquia militar a les ordres del Consell Nacional de la Transició. Mort Gaddafi, Haftar va retornar als Estats Units, d'on algunes fonts diuen que ja n'és ciutadà.

Sobtadament, però, el 2014, Haftar va retornar a Líbia, i ho va fer per la porta gran, atès que es va mostrar disposat a acabar amb el desordre existent al país, on, no existia cap autoritat central. Aquest retorn va comptar amb el suport explícit del general Abdelfatah Al-Sisi, nou home fort d'Egipte, un suport que no només va ser de paraula, malgrat l'embargament d'armes que l'ONU va decretar sobre Líbia. Haftar va aconseguir convèncer altres oficials, entre els quals el coronel Wanis Bukhamada (foto superior), cap de les forces especials de l'Exèrcit libi, conegudes com Al-Saiqa (Llamp), i teixint aliances amb algunes tribus locals (foto inferior), d'una de les més importants de les quals ell n'és membre, va aconseguir formar una força de xoc i llançar l'anomenada Operació Dignitat. 

Aquesta es va enfrontar amb milícies islamistes de diferent obediència, siguin properes als Germans Musulmans, a Al-Qaeda o a l'Exèrcit Islàmic, totes les quals són considerades per Haftar com a simplement, terroristes. No cal dir que, en reciprocitat, aquestes consideren Haftar un enemic a abatre. Fins i tot, els islamistes més moderats i no adscrits a cap sector, no acaben de confiar-hi.

Serraj encaixant amb el Primer Ministre italià, Matteo Renzi

Considerat per uns com un general colpista, a imatge i semblança d'Al-Sisi, per d'altres com un simple agent de la CIA, ha aconseguit ser reconegut comandant de les forces militars del govern de Tobruk. Però no per l'encapçalat per Fayez Al Serraj (foto superior). Això no obstant, aquest govern no controla tot el país i la seva legitimitat és discutida per la seva manca de legitimitat popular. Tampoc és ben segur que, Haftar obeeixi les ordres del nou govern si, arribat el cas, es contradiuen amb els seus plantejaments, i, naturalment, les seves ambicions.

La importància estratègica de Líbia

El buit de poder a Líbia, l'està convertint en el passadís central de totes les xarxes criminals que des del cor d'Àfrica, però també des de l'Amèrica Llatina i des de l'Àsia, volen entrar al mercat europeu. 

Persones humanes, drogues, són transportades des de la costa de l'Àfrica occidental a través del Sahel i el Sàhara, fins entrar a territori libi i d'aquí fer el salt a Europa.

Si hi afegim, les enormes reserves de petroli del propi país, que va ser la principal arma econòmica i diplomàtica emprada per Gaddafi per guanyar-se el suport de molts polítics europeus, i també espanyols, podem concloure que allò que passi a Líbia en les properes setmanes o mesos, pot ser de gran rellevància en el panorama mundial.