DARRERES LECTURES (i 2a part)

To Kill Nations
American Strategy in the Air-Atomic Age and the Rise of Mutually Assured Destruction
Edward Kaplan
Cornell University Press, 2015
ISBN 978-0-8014-5248-2

L'autor d'aquest llibre és un historiador militar a l'Acadèmia de la Força Aèria dels Estats Units (USAF). Lògicament, la seva especialitat és la història d'aquest servei militar, que tanta rellevància ha tingut en les darreres dècades, sobretot d'ençà 1942-43. El llibre estudia els anys d'or de l'era aèria-atòmica, és a dir, en la que els grans bombarders atòmics constituïen l'avantguarda de l'estratègia militar nordamericana enfront la Unió Soviètica, primer, i després de la República Popular de la Xina. Cronològicament, l'etapa d'or d'aquesta era va del 1947 al 1965, aproximadament. Naturalment, hi ha el precedent de la Segona Guerra Mundial, i sobretot les bombes nuclears d'Hiroshima i Nagasaki. Amb l'inici de la Guerra Freda, es crea el Strategic Air Command (SAC), unitat bàsica de l'estratègia nuclear aèria, i que va tenir com a màxim responsable la controvertida figura del General Curtis LeMay (foto), un dels responsables màxims dels terribles bombardejos aliats a Alemanya i al Japó, i que no tenia cap dubte que, si hagués perdut la guerra, hauria estat jutjat pels vencedors com a criminal de guerra. 

Entrant més en matèria, el llibre analitza com els comandaments de la USAF, amb un protagonisme principal, però no únic de LeMay, van voler aprofitar el prestigi aconseguit durant la guerra mundial, i el fet que gràcies als atacs aeris convencionals i nuclears tant Alemanya com el Japo van acabant capitulant, estalviant així la vida de probablement centenars de milers de soldats americans, per consolidar la seva preeminència respecte els altres serveis, amb els quals competien en recursos humans (personal) i sobretot econòmics (pressupostos), és a dir, amb la Navy, l'Exèrcit de Terra (Army) i els Marines. L'enfrontament més aferrissat va ser amb el servei que fins llavors havia tingut més protagonisme i més recursos, i també, perquè no dir-ho, més prestigi: la Navy, protagonista de les grans batalles del Pacífic, que féu possible el desembarcament de Normandia, o operacions al Mediterrani, entre l'Africa, Sicilia, la península italiana, Provença. La Navy comptava amb les enormes flotes de porta-avions, enormes acuirassats, fragates, destructors, i naturalment, els submarins. La Navy comptava també amb una història, que es remuntava pel cap baix a la Guerra de Cuba i Filipines, on va destrossar la flota espanyola, sense despentinar-se.

La USAF, era un servei molt més recent, però que va créixer de forma exponencial durant la 2a GM, i que a partir del 1947, amb l'esclat de la Guerra Freda, volia continuar creixent i assumir més protagonisme, amb l'argument que representava el servei tecnològicament més desenvolupat, i que tenia la plena capacitat de derrotar una Unió Soviètica que encara no disposava del recurs nuclear. La fi de la guerra mundial, però, va donar lloc a importants retallades humanes i de pressupost, que tot i afectar principalment a l'Exèrcit, va incrementar la competència entre l'USAF i la Navy. 

B-47

La USAF va posar l'èmfasi en l'estratègia aèria nuclear, amb el desenvolupament de nous bombarders cada cop més potents, amb més càrrega mortal, més ràpids, amb més abast, que poguessin destruir de forma immediata els objectius militars, industrials i civils (de decisió política), encara que això suposés la mort de milions d'individus, amb un únic objectiu final, la victòria pròpia i la derrota de l'adversari comunista. 

Un altre tema clau va ser el monopoli del poder nuclear, que la USAF volia mantenir de totes totes, però que la Navy també ambicionava, concretament, el desenvolupament de flotes aèries navals amb poder nuclear, i, més endavant, les flotes submarines nuclears. Al debat entre el poder nuclear aeri i el poder nuclear naval, més tard se li va afegir, el poder nuclear terrestre, amb el desenvolupament dels primers míssils nuclears terra-terra.

B-52

Aquests conflictes entre serveis es van anar desenvolupant a mesura que se succeïen els episodis bèl.lics de la guerra freda. Concretament, el bloqueig de Berlin (1948), la guerra civil xinesa, amb la victòria final dels comunistes (1949), la guerra de Corea (1950-53), les crisis de l'estret de Taiwan (1954, 1955, 1958), la crisi de la Indoxina francesa (1954), la nova crisi de Berlin (1958-61), la crisi dels míssils de Cuba (1962), i a les darreries, l'anomenada americanització de la Guerra del Vietnam, a partir del 1964. En moltes d'elles, la USAF va pressionar per recórrer a l'estratègia aèria nuclear com a solució definitiva, particularment en els casos de Corea, Taiwan i Cuba. Segons l'autor, la fermesa dels comandaments aeris, va jugar un paper clau en la decisió dels dirigents comunistes xinesos i dels soviètics, de desactivar el conflicte o d'obrir negociacions, segons els casos.

Kaplan també dóna força importància al protagonisme dels successius Presidents: Harry S.Truman (1945-1953), Dwight. D. Eisenhower (1953-1961) i John Fitzgerald Kennedy (1961-63). Particularment al segon, i en els darrers capítols al tercer. Eisenhower, un dels grans herois de la 2a Guerra Mundial, i militar de la màxima graduació, va saber gestionar molt bé les exigències dels caps militars, i les tensions que es generaven, i els equilibris que calia fer entre els diferents serveis. 

B58

Però va ser amb l'arribada a la Presidència de John F. Kennedy, que tot va començar a canviar i d'una forma vertiginosa. Si fins llavors el debat estratègic nuclear havia estat fonamentalment un tema de militars, amb la nova administració comencen a agafar força els estrategues civils, que introdueixen noves tècniques de gestió i els plantejaments canvien radicalment. La crisi dels míssils a Cuba va ser un escenari de confrontació entre civils i militars, però sempre es mantingué la preeminència del President. Personatges com Robert McNamara, Brent Scowcroft o el propi Henry Kissinger, que a partir dels anys seixanta, i els setanta, canviaran l'estratègia d'enfrontament amb la URSS. Un adversari que ja no es trobava en una posició de feblesa com a l'inici de la Guerra Freda, sino que havia estat capaç de desenvolupar en un marge de temps relativament breu un arsenal nuclear que ja amenaçava seriosament la vida de milions d'americans.

De manera que la nova estratègia dissenyada pels civils, ja no tenia per objectiu guanyar encara que fos al cost de milions de vides americanes, sinó la supervivència. D'aquí va començar a sorgir la nova estratègia militar, la que considerava que es caminava cap a una Destrucció Mútua Assegurada, sense guanyadors ni perdedors, per la qual cosa, calia apostar per una dissuassió,per la negociació i els acords en matèria nuclear. 

Prototipus XB70

En aquest nou escenari, el SAC, va anar perdent rellevància, si bé no va ser dissolt fins al 1992. Durant la Guerra de Vietnam, l'aviació va tenir un paper essencialment tàctic, no estratègic. La Navy, amb les seves flotes de porta-avions i submarins nuclears va anar recuperant terreny, mentre que els bombarders nuclears no van ser capaços d'adaptar-se a les noves exigències. La reconversió es feu en base a avions de reconeixement sigilosos i invisibles als radars. Els avions de combat tàctic, van anar guanyant en importància, en detriment dels grans bombarders. I per altra banda, el desplegament de míssils terrestres es va generalitzar, així com també l'ús militar de l'espai, procés que duria fins a la Iniciativa de Defensa Estratègica, amb Ronald Reagan, altrament conegut com a Guerra de les Estrelles.

En definitiva un llibre força interessant.