Pocs dies després de fer-se públic l'Avantprojecte de Llei sobre la sobirania del Quebec, fou tramès un exemplar a totes les llars del país per tal que tothom el conegués. S'iniciava d'aquesta manera l'etapa següent en el procés envers la celebració del referèndum. Era l'etapa de la informació i la participació popular, en la qual els ciutadans podien fer-hi suggeriments de modificació, d'addicció o supressió de determinats articles. Per canalitzar la participació, el govern quebequès creà una Comissió Nacional sobre el Futur del Quebec, formada per 18 membres. Setze d'aquests membres eren al seu torn presidents de 16 comissions regionals, mentre que els 2 restants eren presidents de la Comissió de la Gent Gran i de la Comissió de la Joventut. Cadascuna d'aquestes 18 comissions organitzà audiències públiques arreu del país i es reberen un total de 4.595 memòries d'individus i d'associacions. Es calcula que entre febrer i abril del 1995, unes 55.000 persones participaren activament en els treballs de la Comissió, la qual cosa indica un nivell de mobilització altíssim.
El 19 d'abril, la Comissió Nacional presentà el seu report final al primer ministre. Hi figuraven 40 recomanacions adreçades a millorar l'Avantprojecte de llei. Del seu contingut, cal destacar-ne la constatatció que els quebequesos donaven una gran importància al manteniment de l'associació econòmica amb el Canadà i que, en conseqüència, en el redactat final de la Llei sobre la Sobirania calia emfasitzar més aquest punt. Aquesta recomanació, en definitiva, coincidia amb el que afirmaven les enquestes, això és que àdhuc molts sobiranistes eren partidaris del manteniment de la unió econòmica amb el Canadà. En aquest sentit, els sondatges establien una clara associació positiva i forta entre el suport a la sobirania i el manteniment de la unió econòmica. En altres paraules, que els partidaris d'una sobirania o, millor dit, d'una independència radical -trencant els lligams econòmics amb el Canadà- eren més aviat pocs.
Aquesta constatació serà cabdal a l'hora de dissenyar l'estratègia referendària. A partir del mes de març de 1995, ja es començaven a dibuixar quins serien els dos blocs que pugnarien en el referèndum. Per una banda el PQ i el BQ, que ja feia mesos que treballaven plegats, anaven atraient ADQ cap al Bloc del Sí. Per l'altra, el PLQ i el PLC, comptaven també amb el suport del Partit Conservador canadenc. Bàsicament, podem dir que seran aquestes 6 forces polítiques les que protagonitzaran el debat referendari.
 |
| Pierre Bourgault (1934-2003) |
Un plebiscit que Jacques Parizeau s'havia compromès a convocar al llarg de 1995, i es negava en rodó a postposar-lo per més endavant. Inicialment, els rumors que corrien és que tindria lloc el mes de juny. El fet, però, que les enquestes, tot i registrar un lleuger augment del Sí, continuessin donant com a guanyador el No, segurament influí en el fet de retardar la convocatòria fins a la tardor. Calia temps per a dissenyar una campanya guanyadora. Val a dir que la tensió que s'anava acumulant a l'entorn del referèndum conegué un primer esclat el mes de març, quan un independentista històric i antic líder del Rassemblement pour l'Indépendance Nationale (RIN), el veterà Pierre Bourgault, hagué de dimitir com a assessor personal del primer ministre Jacques Parizeau, després de fer unes declaracions polèmiques on titllava els anglòfons -sobretot- i els al·lòfons de tenir, a la llum dels darrers resultats electorals, un comportament "racista" des d'un punt de vista polític. Bourgault es referia al fet que la majoria d'anglófons i al·lòfons,independentment de la seva ubicació de classe, votessin monolíticament contra el Partit Quebequès -en les eleccions- i pressumptament contra la Sobirania -en el referèndum-, implicava que els seus criteris polítics estaven totalment condicionats per motius ètnics o racials. L'enrenou que s'organitzà fou notable. Tant les minories del Quebec com l'opinió pública del Canadà anglès tocaren a sometent i es tornaren a sentir els comentaris identificant el nacionalisme quebequès amb un moviment xenòfob i anti-semita que regularment han aparegut al llarg de la història. Els comentaris de Bourgault, un antic activista repetidament detingut en la dècada dels 60 i àdhuc dels 70, entre altres motius per manifestar-se contra la presència de la reina al Quebec, de fet, concorden amb una opinió bastant estesa dins dels quebequesos francòfons, alguns dels quals tendeixen a identificar automàticament un no francòfon que viu al Quebec amb un partidari del federalisme. Amb tot, subratllem-ho, la majoria de sobiranistes no dóna suport a aquest posicionament. Ans al contrari, pren posicionaments clarament progressistes i d'integració de les diverses comunitats que viuen en el mateix territori. Irònicament, foren unes declaracions fins a cert punt semblants a les del seu conseller les que pronunciarà al cap d'uns mesos el mateix Parizeau durant la nit referendària, i que igualment causaran un profund impacte.
*Extret de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.170-172. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada