EN HOMENATGE

MIQUEL BADIA (1906-1936)

Sóc, perdoneu la immodèstia, un idealista i estic convençut que els idealistes només poden tenir un moment brillant. Sabeu quin és? Morir en la lluita.

(Miquel Badia, 1935)

EL MANIFEST D'ORLEANS

Als militants d’Estat Català

Als amics d’Estat Català

«A la vila d’Orleans i a 6 de desembre de 1934, es reuniren una colla d’exiliats a França pertanyents a Estat Català i sota la presidència de Miquel Badia.

»Tenia la reunió la finalitat principal d’estudiar la possibilitat de reorganitzar Estat Català en partit polític, independent, lliure; separat de l’Esquerra Republicana de Catalunya.

»Vàrem coincidir en apreciar que ja de temps a dintre de l’Esquerra hi érem com a partit a part d’ella.

»Vàrem coincidir que l’Esquerra en general i d’ella particularment alguns homes, entre els quals s’hi destacava molt bé en Companys, ens feien una guerra en tots els terrenys. Només els contenia, no un respecte, sinó una conveniència de partit en no atacar-nos públicament, ja que privadament mai no es varen amagar de combatre tant els nostres homes representatius com les nostres idees i bandera.

»Vàrem coincidir també en apreciar casos indignes com el de Grau Jassans en oferir 300.000 pessetes a en Dencàs, en ocasió de la concessió de les línies d’autobusos. Indignitat protegida especialment pels homes que més fort ens atacaven. Casos d’indignitat com les vendes d’empleus a tots els llocs de l’administració. Casos d’indignitat com l’ocorreguda a la comissaria general d’ordre públic quan el mateix comissari, protegit d’en Selves i en Companys oferia 5.000 pessetes setmanals a Miquel Badia perquè no es fiqués en la persecució del joc a Barcelona, i al qual comissari, per a destituir-lo i pagant el seu silenci li fou donada una plaça ben retribuïda a una població del Marroc; i altres casos d’indignitat política que fóra llarg enumerar i que potser algun dia podrem assenyalar a l’opinió pública a Barcelona.

»Vàrem exposar que ja abans dels fets d’octubre, el directori d’Estat Català ja havia estudiat la possibilitat de separar-se de l’Esquerra a causa de l’actuació tèrbola i deshonesta d’alguns dels homes més representatius d’ella i que no vàrem arribar a proposar-ho als nostres militants per a dur-ho a un congrés d’Estat Català, perquè el moment polític aconsellava no trencar la unió per a no ésser titllats de causants de cap desfeta.

Però ara, després dels fets d’octubre que han desfet el partit i que des del barco surten acusacions greus, d’una forma solapada i jesuítica; contra la nostra organització i alguns dels nostres homes. Ara que les nostres doctrines polítiques i socials s’han de portar més que mai a la pràctica, ara que el poble comença a saber la causa de la desfeta, desfeta que rau principalment en la capitulació tan ràpida del govern de la Generalitat amb ordre a governació de cessar el foc i d’entregar-se.

»Desfeta causada per no haver volgut en cap moment el govern Companys comprar les armes necessàries per a enfrontar-nos contra l’exèrcit espanyol, malgrat que li fou ofert el carregament d’armes (fusells, metralladores i altres) per dos milions de pessetes i que el govern espanyol va trobar als socialistes poc abans del moviment.

»Desfeta que fou deguda a no haver permès en Companys que el nostre cap portés a efecte i el pla d’atac a les casernes que ja teníem estudiat, i que expressament en Companys va prohibir a Miquel Badia, i que no fou fins a la nit, quan ja la tropa havia pres els llocs de la plaça de la República, quan va demanar d’atacar. En aquell moment era massa tard per a guanyar en pocs moments. Cal tenir en compte que la Generalitat es podia defensar molt bé tota sola, amb les tropes de mossos que posseïa, en lloc de tancar-se a dins com rates.

»Podia també haver fugit i defensar-se i organitzar la seva ofensiva des d’altres llocs. Calia comportar-se millor com revolucionaris. Cal tindre també en compte que Miquel Badia des de la casa número 21 de la Via Laietana on hi estava assetjat per l’exèrcit, havia demanat a en Companys de resistir tot el matí del diumenge i que en Farràs li havia promès que podien resistir encara que fos sense ajuda de ningú, varis dies. Per què es rendiren?

»Desfeta també causada per no haver volgut en Companys entregar el comandament de les forces de policia a Miquel Badia en lloc d’en Coll i Llac, home que s’havia manifestat diverses vegades completament fred i pessimista i que va desertar al moment de la lluita. Foren 2.500 homes que varen restar al marge del moviment per manca de comandament i que també en Companys va prohibir encara al mateix dissabte a la tarda a Miquel Badia que els donés cap ordre. Per què?

»Després de tot això. Després que els causants de la desfeta, que volien per a si tota la responsabilitat, volen llançar sobre Estat Català tota la culpa i volen treure partir encara de la seva posició d’empresonats.

»Vist i estudiat tot l’anterior i a proposta de Miquel Badia, s’acorda proposar a tots els militants d’Estat Català la separació del nostre partit del d’Esquerra Republicana de Catalunya.

»Formar el nostre partit independent; i dir les nostres idees i pensaments sense que un respecte a homes d’un mateix partit (com passava dins l’Esquerra i que per la seva part no sabien correspondre) ens n’hagi de privar.

»Sabem bé que alguns companys desertaran i voldran continuar amb l’Esquerra, però sabem també que ingressaran homes nous i nous militants al partit que defensarà sempre amb honradesa i en tots els terrenys les doctrines que predica.

»Qüestió nacional: com sempre la Catalunya lliure.

»Qüestió social: organitzar un congrés perquè digui ell mateix quina posició ha d’adoptar. Hem estat sempre obreristes i sempre liberals. ¿Caldrà acceptar el socialisme? El nostre congrès ho dirà. Serà necessari estudiar-ho profundament.»