Les darreres setmanes hem assistit a la humiliació d’Espanya per part de les institucions jurídiques europees. I, naturalment, per part del President Puigdemont i l’estratègia política menada des de l’exili. Un èxit que coincideix amb el relleu en la direcció d’un dels diaris més ferotgement espanyols, malgrat imprimir-se i ser escrit de Catalunya estant. Algú pot pensar una venjança més dolça? Difícilment.
L’entrada al Parlament Europeu del President Puigdemont i de Toni Comín, i properament, també, de Clara Ponsatí, ha estat una veritable victòria que han ensorrat tots els atacs que han rebut en els darrers set mesos, sobretot quan, el 2 de juliol, el llavors President de l’eurocambra, es va comportar de forma indecent, vergonyant, pusil·lànime, obeint de forma canina el dictat del govern espanyol. Llavors, els nostres eurodiputats i el seu equip jurídic, van rebre per totes bandes. Sense compassió, amb odi, amb ràbia. Els donaven per neutralitzats, com a derrotats. Però es van mantenir ferms, durs com una roca, sense fer un pas enrere. I han guanyat, i tant si han guanyat, han derrotat a un estat que es pensava que els havia escombrat. I ha estat una victòria per pallissa, de forma, efectivament, humiliant, s’han endut un cabàs de vergonya. En definitiva, brutal.
I el més bo de tot, és que malgrat això, els espanyols es neguen a reconèixer la derrota. I fins i tot gosen plantar cara a la jurisprudència europea. No han après, encara. Els costa, però, no en tinc cap dubte, encara hauran d’empassar-se més gripaus. El seu nul respecte pels drets humans, la seva catalanofòbia ben arrelada en el seu subconscient multisecular, els impedeix actuar de forma racional i van intentant transformant les derrotes en falses victòries. S’arrapen a qualsevol excusa per auto-enganyar-se i ajornar la seva humiliació total i absoluta. És d’un patetisme que tomba d’esquena. Europa assisteix a l’espectacle amb uns ulls com a taronges.
En aquest context de victòria catalana i de derrota espanyola, no podem deixar enganyar-nos. Hem de continuar fins al final. No empassar-nos rodes de molins del nou govern espanyol, que, paradoxalment, ha estat possible gràcies al vot d’un partit català. Això contribueix a embolicar el procés. Com podem demanar que els europeus entenguin que uns independentistes donin aire al teu repressor? No s’ho expliquen! El blanquejament d’un partit espanyol que té sang a les seves mans és un error molt gran. Un partit que ha conegut casos de corrupció a punta pala i que fins i tots els seus condemnats no entren ni després d’haver-se apropiat de centenars de milions d’euros!
Després de la victòria a Europa, ara cal acabar la feina amb una victòria, l’enèsima, a casa. Sempre que el President Puigdemont ha encapçalat una llista electoral, la victòria ha estat de carrer. Recordem les eleccions del 2017, en plena reacció del 155, va guanyar de carrer. I després, en les eleccions europees del 2019, va repetir la gesta. Ell, i només ell, és el referent de la victòria. I des de Reagrupament, President, us demanem que no espereu més per posar ordre i aplegueu al vostre entorn tots els catalans i totes les catalanes que tenim molt clar que la prioritat és l’alliberament de la Pàtria, sense dubtes ni mitges tintes. És l’hora de refer el camí i d’anar fins al final. Reagrupament serà sempre al vostre costat, com també al costat del President Quim Torra i de tots els diputats i batlles que us donaran un suport tancat. És l’hora de la victòria!
*(NOTA: Penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 96, Gener 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada