«Ara mateix, el procés català és poc creïble portes enfora»

Abel Riu i Rosa Cabús són part de l’equip impulsor de Catalonia Global Institute, una entitat dedicada a analitzar els afers internacionals «per dotar la societat catalana de pensament propi en política global». Impulsat des d’àmbits aliens als partits polítics, aquest organisme dona importància a les relacions internacionals que ha d’establir Catalunya de cara al projecte d’emancipació nacional. Parlem amb Abel Riu, president del CGI, i amb Rosa Cabús, cap de comunicacions.

Per Manuel Lillo

-Com sorgeix la idea de muntar el Catalonia Global Institute?

-Aquesta és la història d’una frustració compartida i col·lectiva, tant per la gent que impulsa el projecte com per molta altra en relació a allò que va ser, i encara és, la visió internacional del projecte independentista. Especialment en relació amb els esdeveniments de l’octubre del 2017, però també amb el que hi va haver abans i després. Hi ha una visió molt naïf, tant des del món de la política com de les institucions i dels mitjans. Una visió molt innocent, poc basada en els fets i en saber quins són els interessos dels estats. I per tant, una visió que no té en compte com es pot projectar l’objectiu en base a aquests interessos. A partir d’aquí, un cop identificades les mancances, mirem de fer la nostra petita aportació per contribuir a un canvi de mentalitat i de cultura política pel que fa al vessant internacional del procés i també al debat que es genera als mitjans. Cal intentar col·locar elements de realisme polític en relacions internacionals. Sempre pensant en el que és el procés històric d’alliberament nacional d’aquest país.

-Personalment, com es van arribar a preocupar per la internacionalització del conflicte català?

-Cadascú té la seva especialització dins de l’equip. La internacionalització del conflicte català és fonamental perquè culmini, i des d’aquest punt de vista hi ha hagut mancances evidents. Per això cal emfatitzar en aquest sentit. Les nostres especialitzacions professionals i acadèmiques ens han fet tenir relacions, privades o institucionals, en aquest procés d’internacionalització del conflicte. I ens han permès veure quins eren els marcs analítics, qui prenia les decisions, i és amb aquesta evidència empírica que constatem la necessitat d’un espai que produeixi idees amb la mirada posada en la geopolítica.

-El president Carles Puigdemont va reconèixer que el seu Govern no va demanar el reconeixement internacional a cap Estat després de la proclamació del 27 d’octubre del 2017. Què va passar en aquell moment? Hi havia innocència al si del govern català? Hi havia el convenciment que no s’arribaria enlloc en l’àmbit de les relacions internacionals?

-Segurament hi havia una barreja dels diferents elements que vostè ha comentat. Pel que fa a la innocència, molta gent, també als més alts nivells, es creia l’argument aquell que «Europa ens salvarà». Hi havia el convenciment que si l’Estat espanyol reaccionava de manera violenta, les institucions europees actuarien per qüestió pura de principis democràtics. Ja s’ha comprovat que això no era així. Però aquesta creença hi era. D’altra banda, també és cert que hi ha qui va concebre o plantejar l’1 d’octubre com una operació per empentar l’Estat espanyol a negociar no sabem ben bé què.

-Per què pensen que el procés no va tindre tant en compte les relacions internacionals? Què ha faltat en la política catalana per veure la necessitat de treballar en el relat a l’estranger?

-D’alguna manera, s’ha menystingut l’Estat espanyol, que no és l’Estat més fort del món, però que mai no ha deixat de tenir les eines d’un Estat. Per tant, Catalunya no es va equipar de la manera necessària. Hi ha molts més factors, però menystenir l’Estat espanyol en va ser un de molt important.

-Al manifest fundacional del Catalonia Global Institute hi ha la signatura de molta gent. Però no el signa cap dels membres del Govern català del 2017.

-La veritat és que no vam pensar en aquests termes. Volíem que hi hagués una representació el más àmplia possible de tot l’espectre polític i ideològic.

-Segons la vostra experiència, el procés català és creïble portes enfora?

-Ara mateix molt poc. Ho va ser in crescendo a partir del 2010 fins el 2017, concretament fins l’1 d’octubre, quan va adquirir un gran grau de credibilitat internacional. Però a partir dels dies 3 o 4 d’octubre, quan comencen les incoherències, els moviments en fals, allò de dir una cosa i fer la contrària per part de les institucions, es va generar una perplexitat i una desorientació en els interlocutors internacionals. Interlocutors, per cert, que seguien amb molt d’interès tot el que estava passant a Catalunya, perquè era molt important i molt greu alhora. Estava passant una cosa tan important com l’organització d’un referèndum d’independència per part de les institucions i de la societat civil, i l’Estat no va ser capaç d’impedir-ho. El missatge que arribava cap a fora és que estava passant una cosa molt important i que pagava la pena seguir-la amb atenció. I no només a nivell europeu, sinó a tot el món. Però llavors es va dir que es complirien les lleis de Desconnexió i Transitorietat, que hi hauria una declaració d’independència al Parlament, i automàticament, a partir del dia 1, el mateix Govern català es va desdir de tot allò que s’havia aprovat al Parlament. Allò que va passar el dia 10 d’octubre, amb la declaració d’independència retirada, i les incoherències posteriors, van projectar una imatge del Govern català i del moviment independentista molt poc seriosa i molt poc creïble. Tot quan hi havia alguns governs i alguns estats que estaven disposats a mullar-se per Catalunya i que en van quedar ben decebuts. Perquè en alguns d’aquests estats hi ha la tradició de donar suport a aquest tipus de moviments. I s’ho pensaran molt a l’hora de donar confiança a un moviment que no ha demostrat que en mereix cap, de confiança. Això requereix molta feina per al moviment independentista català. Cal reconstruir un procés seriós a nivell intern i extern.

-L’Estat espanyol era conscient que, com diu, hi havia Estats disposats a donar suport a la independència de Catalunya?

-És difícil de saber. Però tenint en compte la seva xarxa diplomàtica i sabent que estaven atents al que ocorria... No sé fins a quin punt l’Estat espanyol tenia certeses del possible suport d’altres països a la independència de Catalunya. Segur que, com a mínim, en tenia intuïcions.

-De quins països estaríem parlant?

-Països com ara Eslovènia o Islàndia, per les seves tradicions històriques i per les seves relacions amb l’Estat espanyol, en serien dos exemples paradigmàtics.

-Què conduiria, estats com aquests, a contravenir els interessos de l’Estat espanyol?

-És una barreja de factors. La qüestió de la tradició històrica i del suport a l’autodeterminació d’alguns països en segons quins moments històrics ha estat una realitat. Islàndia va ser, per exemple, un dels catalitzadors en la independència dels països bàltics, atès que va ser un dels primers Estats a reconèixer-los. Això va trencar el gel. Sovint no cal tenir 15 o 20 suports explícits, sinó dos o tres suports que esdevinguin catalitzadors. El reconeixement internacional es dona quan passen una sèrie d’esdeveniments que ho permeten. N’hi ha oportunitats. L’Estat espanyol també té enemics geopolítics. I cal entendre quines són les regles del joc per preparar els nous embats que es puguin plantejar d’aquí a un temps. Però cal saber llegir tot això.

-Com pensen que es generen les condicions per obtenir més reconeixement i més suport portes enfora?

-Allò principal per fer-se creïble és alterar la realitat i que els altres se sentin interpel·lats a posar-se del teu costat. Però si abans no s’altera la realitat, si abans no es fan les coses des d’aquí, ningú no les farà per nosaltres.

-Sabrien posar algun exemple concret sobre com s’altera la realitat? Caldria un nou 1 d’octubre o no cal anar tan lluny?

-És una qüestió que, bàsicament, paraules i fets han d’anar de la mà. I si es diu que es farà una cosa cal acabar fent-la. La naturalesa de l’Estat espanyol és de greus mancances democràtiques en la qüestió territorial. L’única manera manera d’avançar és la unilateralitat, amb la desobediència civil massiva i també amb la institucional. Això s’ha de construir. I sigui quin sigui el plantejament, allò que es digui s’ha d’intentar fer fins al final. Si a la mínima te’n fas enrere, perds possibilitats ja no de rebre suports, sinó fins i tot que et despengin el telèfon. A part d’actes com l’1 d’octubre, cal utilitzar totes les eines que tenim fins al límit. Que no són suficients, per descomptat, però s’han d’utilitzar.

-Instruments com ara el Consell per la República estan pensats, també, per internacionalitzar el conflicte. Què en pensen?

-El Consell per la República té molt de potencial per esdevenir un altaveu internacional del moviment independentista. Però hi ha el problema de sempre: falta la unitat estratègica que recolzi això. És evident que no tothom veu el Consell de la mateixa manera ni li dona la mateixa legitimitat. Cal un acord de consens en aquesta matèria i que es compleixi. I llavors, si això passa, el Consell per la República podrà aprofitar tot el gran potencial que té i que ara mateix no pot aprofitar.

-El Catalonia Global Institute té contacte amb el Consell per la República?

-A nivell informal sí.

-D’altra banda, hi ha molta tendència a establir comparacions entre Catalunya i països com ara Eslovènia. És correcte, això? O hi ha la tendència a caure en massa tòpics?

-Cal destriar el gra de la palla. Hi ha uns contextos geopolítics que no tenen res a veure amb el nostre actual. És cert que a finals dels vuitanta i inicis dels noranta hi va haver uns canvis que van sacsejar el continent europeu. Ara estem en un moment de canvis, però llavors aquells països recentment independentizats partien d’un estat matriu amb unes crisis internes i externes molt més profundes i importants que les que té ara l’Estat espanyol. Obviar això és fer-nos un flac favor. També és veritat que en el cas dels països bàltics, des del punt de vista del moviment popular i de les decisions que es van prendre a nivell institucional de forma unilateral, i des d’aspectes com ara la desobediència civil, hi ha molts aprenentatges a fer. El cas dels bàltics comptava amb una situació més favorable, perquè una part dels estats occidentals mai no va reconèixer l’annexió d’aquests territoris a la Unió Soviètica, en tant que la URSS venia de pactes anteriors que no es van reconèixer. Són qüestions que no tenen res a veure amb la nostra. Però, en canvi, hi ha alguns elements, especialment endògens, dels quals sí que se’n poden extreure aprenentatges.

-Com per exemple?

-Per exemple, en les primeres eleccions lliures que es van produir a les exrepúbliques soviètiques l’any 1990, als bàltics van guanyar els fronts independentistes. I a Lituània no van tardar ni tres setmanes a declarar la independència. Per la via dels fets la van posar a la pràctica aplicant legislació, aprovant-la, etc. Les paraules i els fets anaven junts. Les majories es feien operatives. A nivell institucional, a la mínima que l’independentisme es va fer amb les institucions, va tirar pel dret. Fins i tot davant l’oposició militar de l’exèrcit soviètic. Però conscients i determinats, van avançar en els seus objectius. A diferència d’aquí, on la repressió ha aconseguit aturar el moviment.

-En la presentació de la vostra entitat s'insistia molt en el perill que comportaven països com ara Rússia. Es pot aprofitar la necessitat d'aquest país per desestabilitzar la UE per aconseguir l’objectiu de la independència?

-És evident que Catalunya s’ha alineat clarament amb el respecte pels drets humans. Però si del que es tracta és d’interlocutar amb els Estats, s’ha de parlar amb tothom. I evidentment, cal explorar totes les eines que puguin ser ofertes des de l’altra part. Parlar no implica comprometre’s a res. Renunciar a la interlocució i mantenir-la només amb estats democràtics és una decisió. És important no comprometre’s a res amb Rússia. Més encara en aquest context de tensió geopolítica creixent. No ens faríem cap favor si ens comprometem amb Rússia o amb països dels quals no et pots fiar. Això generaria anticossos en la resta d’Estats envers les intencions de Catalunya.

-D’altra banda, tal com estan les coses, Escòcia pot ser un aliat?

-Com a mínim és un fenomen interessant. I qui parla d’Escòcia ho fa també d’Irlanda, de Gal·les i del Brexit, que pot desencadenar fenòmens polítics de primer ordre. Cal estar-hi atents i aprofitar les oportunitats, si es donen.

-Per últim, coneixen la nova consellera d’Exteriors, Victòria Alsina?

-Va estar de delegada del Govern als Estats Units. De moment no en sabem molt més. Hi estarem atents i tindrem interès a col·laborar i fer seguiment de les seves polítiques, així com de formular-li les nostres propostes.