"L'EXÈRCIT POPULAR CATALÀ (1969-1979). LA CASA" d'ORIOL FALGUERA

 

Tot just fa uns dies he acabat de llegir el llibre d'Oriol Falguera, L'Exèrcit Popular Català (1969-1979). La Casa, publicat per la venerable Rafael Dalmau Editor, l'any 2014. No és un llibre recent, doncs. Normalment no em moc per les urgències del presentisme. Però aquesta lectura la tenia reservada i ara l'he feta. Com el seu títol indica, el llibre explica la història de l'organització armada que va existir en el període que va des dels darrers anys del franquisme i els primers de la transició política. Ja anteriorment el tema s'havia analitzat en un altre llibre de Ferran Dalmau i Pau Juvillà, Epoca, l'exèrcit a l'ombra, aquest publicat el 2010 per Edicions El Jonc. Però l'obra de Falguera és més completa i actualitzada.

Més que explicar el seu contingut, vull remarcar en aquesta ressenya el fet que m'ha cridat més l'atenció. Com és ben sabut la història d'aquesta organització va estar profundament marcada pels judicis dels casos Bultó i Viola i també pel cas Batista i Roca. Els dos primers van ser dos col·laboracionistes franquistes que van morir quan van intentar desprendre's de sengles artefactes explosius que hom els va col·locar al pit. Estem parlant dels anys 1977 i 1978, en plena transició política i en plena crisi socioeconòmica. La repressió que provocaren aquestes morts, en un període, val a dir, on moriren molta altra gent, tot sovint per la violència policial, va ser duríssima i portà dotzenes d'activistes catalans a ser torturats, jutjats i empresonats durant molts anys. I aquí és on trobem el fet realment rellevant: la lluita contra el sistema judicial espanyol i contra la política antiterrorista pactada per la UCD i el PSOE, va dur els advocats defensors dels acusats a portar les causes judicials fins a la jurisdicció europea i fou aquesta la que condemnà l'estat espanyol per la violació dels drets humans dels condemnats. Ens trobem doncs, en el precedent més clar del que en el moment actual està patint el moviment independentista, quan, una altra cop, la justícia europea està sentenciant dia sí i dia també contra la justícia espanyola.

La sentència del 6 de desembre (casualitat de la vida!) del 1988, del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), altrament conegut com a Tribunal d'Estrasburg, va condemnar el Regne d'Espanya per violació dels Drets Humans, i constitueix un precedent claríssim del que pot tornar a passar ara, més de dues dècades després.

En aquest sentit, el llibre, paradoxalment adquireix una veritable actualitat. En un context sociopolític, on l'independentisme ha crescut enormement respecte els anys setanta, una nova sentència -o un seguit de sentències, millor dit- condemnatòria d'Espanya que sembla dibuixar-se en l'horitzó immediat, ha de somoure definitivament l'ocupació espanyola i fer que l'independentisme triomfant faci el pas decisiu, descongeli la Declaració d'Independència del 2017 i, legitimada pels resultats del referèndum de l'1-0, que no cal repetir ni de conya, proclami definitivament la República de Catalunya i exigeixi el seu reconeixement per la comunitat internacional.

És realment emocionant que el patiment d'unes dotzenes d'activistes que van ser torturats amb odi i salvatgeria per Espanya unes dècades enrere va provocar la seva primera derrota internacional, i que ara, en plena repressió que ja arriba a uns quants milers més de catalans i catalanes, ens tornem a trobar en una situació molt semblant. Una derrota que s'albira i que hem de treure-li el major profit possible.

Per acabar, només vull subratllar un fet que sempre he considerat transcendental. Les morts dels feixistes Bultó i Viola, va provocar un pànic en els rengles del franquisme català. Un dels seus representants més assenyalats, que segons sembla, també formava part de la llista d'objectius, va preferir fotre el camp de Catalunya per aquella època i es va fer nomenar ambaixador espanyol a Moscou i d'aquí va saltar a la presidència del Comitè Olímpic Internacional. Resulta una enorme ironia, en aquest sentit, que l'independentisme dels anys setanta, va tenir un paper clau en la proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics en els anys noranta.