NISSAN I LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Nissan ja és història a Catalunya. No a Espanya, on continuen obertes i treballant dues plantes a Àvila i Cantàbria. Curiós, oi? Com s'explica aquest drama que ha afectat a milers de treballadors directes i indirectes i, lògicament, també a les seves famílies?

Abans d'entrar en matèria, dir que el tancament s'ha donat a la planta de Zona Franca i  a les de Montcada i Reixach i Sant Andreu de la Barca, de manera que l'impacte s'ha estés al Baix Llobregat i al Vallès Occidental, és a dir, el rovell de la Catalunya industrial.

Les dimensions del tancament de Nissan, són veritablement siderals, perquè era una de les empreses capdavanteres de l'economia catalana, i a més, en termes històrics, significa la fi d'un dels episodis més importants de la indústria de l'automòbil a casa nostra. La veritat, no sembla que es sigui conscient de la transcendència del fet.

Per tot plegat, és inevitable reflexionar sobre aquest episodi, per tal de treure les corresponents lliçons, i evitar així, que un episodi similar (la SEAT?) es repeteixi. 

La primera reflexió a fer és que, amb una Catalunya lliure i republicana, membre de la comunitat internacional i no subordinada a Espanya, amb estatus autonòmic i marginada, Nissan mai no hauria abandonat Catalunya. Ni de conya. La independència permet als estats disposar de mecanismes que poden "convèncer" les empreses mundials, per molt importants que siguin, que no marxin. Catalunya, a més a més, no és una economia tercermundista, ben al contrari, però sí que és una economia subordinada a un estat, com l'espanyol, que en cap cas la tracta com caldria. Els governs espanyols, ja des de fa dècades o segles, han considerat Catalunya com un territori a espoliar i han afavorit la promoció d'altres territoris de l'estat, considerats "lleials". Altrament dit, Espanya no ha mogut ni un dit per evitar la marxa de Nissan. De fet ja li va bé que Catalunya perdi potència industrial, en benefici d'altres "regions". Res d'això no hauria passat, si a la taula de negociació amb Nissan, un govern català, amb veu i vot a la Unió Europea, a l'ONU, i a les principals organitzacions internacionals hagués estat present. 

Cal tenir present, per exemple, que una de les primeres iniciatives que caldrà portar a terme tan aviat com s'executi la independència, ja votada el 2017, però suspesa per raons encara no del tot clares, serà la de bastir una indústria de defensa catalana, pròpia. I en aquest àmbit, Nissan hauria pogut jugar un paper clau, sobretot en la construcció de vehicles militars. Només això ja hauria permès allargar la seva vida, com a mínim una dècada més.

Però una Catalunya subordinada a les prioritats espanyoles, que són fer de Madrid el motor econòmic d'Espanya i de repartir el joc només entre els territoris percebuts com a lleials (Andalusia, Castelles, Aragó, etc), mai podria aspirar a tenir aquest paper estratègic, que sí que el tindrà, esdevenint una República i un estat membre de la comunitat internacional.

En definitiva, doncs, la no independència de Catalunya, ha estat clau per la marxa de Nissan. O si es vol dir altrament, l'autonomia no és un estatus suficient per gestionar les prioritats estratègiques de Catalunya. La seva subordinació a Espanya ho impedeix.

Hi ha, però, altres responsables. I aquests són, els sindicats majoritaris, o millor dit la màfia sindical. No cal dir noms, tothom els sap. És públic i notori que els treballadors han estat sempre els més perjudicats en les relacions industrials. És un fet que ja es donava en el franquisme i que va continuar durant la Transició, amb els Pactes de la Moncloa i l'Estatut dels Treballadors i  també en les darreres dècades, on els salaris i les condicions de treball clarament s'han deteriorat per als treballadors.

A més a més una política de personal que ha consistit en contractar treballadors considerats servils (és a dir, poc problemàtics), sense una tradició sindical de lluita (pròpia de la classe obrera catalana des del segle XIX) en les grans empreses industrials (també en el cas de SEAT), que ha dut a una oligarquització i una transmissió paternofilial dels llocs de treball i a una aristocratització proletària, ha donat lloc a una representació sindical mancada de tremp i subordinada als interessos del Ministeri de Treball espanyol corresponent, del qual reben grans quantitats de subvencions i privilegis.

En definitiva, només uns representants sindicals no comprats pel Ministerio espanyol, sinó al servei dels seus companys de treball, podrien haver defensat amb contundència la continuïtat de l'empresa. Això s'hauria aconseguit amb una plena inserció d'aquesta en el teixit social i cultural català i no en el seu aïllament respecte els interessos i prioritats del país.