divendres, 1 de març del 2024

Lluís Llach: "Puig Antich va morir en gran solitud. La societat organitzada no va respondre com calia", EL NACIONAL, 1 DE MARÇ 2024

El cantautor lamenta que grans partits catalans que haurien pogut intervenir van girar l'esquena al militant anarquista
Foto: M. A. | Vídeo: Mar Acero
Barcelona. Divendres, 1 de març de 2024. 05:30


Lluís Llach (Girona, 1948) va protagonitzar el 2 de febrer de 1974 al Palau de la Música de Barcelona el seu primer gran concert després de quatre anys des que el règim franquista li havia prohibit actuar en públic. El cantautor vivia aleshores exiliat a París, però aquell concert va servir per presentar el seu darrer disc, I si canto trist, que incloïa la cançó del mateix títol en què evocava la figura de Salvador Puig Antich. La nit que Lluís Llach va reaparèixer a l'escenari del Palau de la Música feia tot just vint dies que un consell de guerra havia condemnat a mort el jove militant anarquista, i els advocats i la família lluitaven per impedir que s'executés la sentència. Encara avui en la repetició de les dues notes de guitarra amb què arrenca la composició de Llach ressona el compte enrere que havia activat la decisió del tribunal militar. Un mes després d'aquell concert el botxí executaria la sentència amb el garrot vil a la sala de paqueteria de la presó Model de Barcelona. Cinquanta anys després, Llach lamenta que els partits i sindicats no van actuar per tractar d'impedir aquella mort.

Com era la situació a començaments de 1974?
Jo estava a París perquè hi havia Sánchez Bella, que era ministre d’Informació, que em tenia mania persecutòria. De tant en tant podia venir perquè la gent aquí intentava organitzar-me recitals, i me'ls prohibien. No podia cantar. Era l'època en què es parlava de l'apertura al final de la dictadura. I de cop i volta vaig assabentar-me de la detenció de Puig Antich, el judici, tot això... I em va impressionar molt perquè estàvem quasi guanyant, el franquisme s'acabava, el dictador s'estava morint. I aquell home moria matant. I matant d'una manera molt bèstia.

La gent que podia negociar amb l'Estat —PSUC, PSC, etc.—, va girar la cara. I aquell noi va morir entre petites manifestacions

Quina resposta hi va haver?
A l'assassinat de Puig Antich d'alguna manera, la societat organitzada catalana no va respondre com calia. O sigui, hi va haver gent sensible, del món anarquista, del món molt marginal, del món independentista radical... Però, em sap greu dir-ho, la gent que en aquell moment podia negociar amb l'Estat —PSUC, PSC, etc.— va girar la cara. I aquell noi es va morir entre petites manifestacions, a vegades de mares de família, de grups que se'n podria dir marginals, i després de gent a les esglésies, reunions patrocinades per aquella Església de capellans que en aquells temps es deien progressistes... I va morir amb una gran solitud. La veritat és aquesta. A més, durant la Transició, l'anarquisme era una de les coses que feia més por. L'anarquisme va ser molt i molt perseguit.

Fora de l'Estat espanyol va tenir repercussió?
Sí, va tenir molta repercussió. El que passa és que el franquisme era molt poc sensible a aquestes coses. Hi va haver un cert reclam internacional que hagués sigut molt més fort si les forces vives d'aquí haguessin irradiat cap a fora. Em sembla que fins i tot es va assolir que el Papa demanés clemència, entre altres coses perquè hi va haver molts capellans joves que desitjaven un trencament amb el sistema franquista, inclús del compromís de l'Església amb el sistema franquista.

I va ser en aquest context en què composa la cançó...
Aleshores jo ja havia fet una cançó que es deia Res no ha acabat, per un estudiant madrileny que es deia Enrique Ruano, que senzillament el van tirar per la finestra. Semblava que la podridura d'aquell franquisme s'acabava, i després va resultar que no només no havia acabat sinó que encara la veiem residual per aquí... I és quan faig I si canto trist. Que no és una cançó personal com la gran cançó d'en Joan Isaac, Margalida, magnífica. Jo vaig quedar en un terreny més col·lectiu per dir-ho d'alguna manera.

I va presentar aquesta cançó en un concert al Palau de la Música el 2 de febrer de 1974, després de quatre anys en què se li havia prohibit actuar en públic.
Sí. És això de l'apertura que deia abans. Semblava que el règim per justificar-se d'altres coses anava obrint-se i em van permetre set recitals. Era vivencialment molt difícil. Estaves amarat d'esperança, per dir-ho d'alguna manera, que vindrien temps millors, però veies la presència de les expressions més assassines del sistema. No es pot dir d'una altra manera, això són assassinats. Després quan em van donar l'oportunitat de venjar-me fent la música de la pel·lícula Salvador, doncs ho vaig fer tant com vaig poder.

Què pretenia expressar amb aquesta cançó?
No podíem obviar la realitat i és que estàvem en una dictadura, fotuts, sense gaires possibilitats revolucionàries, per dir-ho d'alguna manera. I jo intentava fer cançons, partint d'aquesta misèria, reconvertir-ho en potència creativa de la col·lectivitat. O sigui, tinc por, sí, però hem de tirar endavant, no? Sempre ho he intentat, en totes les cançons i amb aquesta també.

Puig Antich, que va ser una persona que va morir en la solitud, avui és un símbol assumit per tota la col·lectivitat catalana

I en aquest context, la mort de Puig Antich què representa?
Fixa't, és un fet d'aquells que va passar en un context on les grans forces polítiques no hi eren, diguem-ho clar. Ni les sindicals tampoc hi eren, diguem-ho clar. En canvi, ha quedat gravat i ha perdurat en la memòria col·lectiva. O sigui, Puig Antich, que va ser una persona que va morir en la solitud, amb la seva família i uns advocats que intentaven de totes les maneres... avui en dia és un símbol assumit per tota la col·lectivitat catalana. I això és importantíssim i jo diria que molt simbòlic d'aquest país.

La seva història ens connecta al passat més socialment creatiu de la societat catalana, l'anarcosindicalisme dels anys 20-30

Com es pot explicar aquesta solitud?
Puig Antich i el MIL [Moviment Ibèric d'Alliberament], alguna gent els ha volgut presentar com una colla d'estudiants que jugaven a fer-se els revolucionaris. Això és una mentida immensa. Quan te la jugaves amb el franquisme sabies que el que et jugaves era la vida. I, a més, és una història que ens connecta amb el passat més socialment creatiu, per bé o per mal, de la societat catalana, que és l'anarcosindicalisme dels anys 20-30. L'anarquisme aquí sempre l'han perseguit des de la dreta i des de l'esquerra i sempre m'ha sabut greu perquè trobo que va molt, per sort o per desgràcia, amb la nostra manera de ser. Aquell anarquisme sindicalista preocupat per la cultura, per fer ateneus, per parlar esperanto, sense renunciar a la pròpia llengua, per entendre's amb la gent, el trobo d'una força creativa fantàstica. Coincideix amb l'Escola del Mar, l'educació, la medicina catalana, que vivia una època d'or i que encara avui molta gent n'és hereva. Aquesta part de la nostra història sempre m'ha semblat una mica com si aquí la gent la volgués oblidar i el que hem de fer és recuperar-la, digerir-la i aprendre'n moltes coses.

Ell era un anarquista. Si hagués sigut del PSUC o un partit socialista, doncs potser la resposta hauria estat una altra

Però, en aquell moment va acabar provocant aquella resposta i aquesta solitud de Puig Antich...
Sí, sí, ell era un anarquista. Si hagués sigut del PSUC... I compte, que al PSUC hi ha màrtirs increïbles i gent sacrificada. Però si hagués sigut en aquell moment del PSUC, o un partit socialista, doncs potser la resposta hauria estat una altra. Però era un anarquista, nois que, a més, creien en la lluita armada, etcètera, quan el franquisme el que ens posava eren els canons al davant...

I com recorda aquell dia?
Terrible. Jo tenia contactes amb el món de l'advocacia, d'amics comuns, etcètera, i sabia els intents de les germanes fins a l'últim moment... I al mateix temps el sentiment que acabaria com va acabar i, després, la crueltat. El garrot és escarment i escarni. Terrorífic. Actuant contra un nano que tenia esperança d'un país diferent i d'un món diferent, tot el que això comporta a vegades d'errors, però que gràcies a ells el món canvia, no? I va ser un cop molt fort. No va ser l'últim, el 75 maten el Txiki i altra gent. Allò s'acabava i ells anaven a matar.

La música em va sortir així, plorant com un animal, sabent per què era

Com s'escriu una cançó en un moment així?
Quan hi havia una cosa com la de Vitòria [març 1976, la policia mata cinc persones durant una vaga obrera] o el que passava aquí amb Puig Antich i altra gent, em posava el piano i primer em sortia la música. No escrivia la lletra fins després, però quan feia la música jo ja em posava a plorar. Després, jo que a més no he sigut mai un bon poeta, havia de posar en calçador les paraules. Era una feina difícil. La música em va sortir així, plorant com un animal, sabent per què era. No és de les que em va costar més. És com Campanades [a mort]. Quan vaig saber això de Vitòria, que ho van dir per la televisió, jo tenia un piano vertical a casa molt dolent, i vaig començar allà... Això no ho sé explicar. Després poses la lletra i racionalitzes. Però, per mi, la verdadera força era la salvatge, no diria la intuïtiva, la dels fantasmes interiors de ràbia, d'indignació, i després hi havia un procés de racionalització. I quasi sempre em passa això, menys amb una cançó que casualment és Laura. És molt fort, de veritat. Jo mai no em vaig emocionar dalt d'un escenari. En canvi, jo plorava sol a casa meva amb el piano.

I expressava aquesta indignació i ràbia amb la música...
Van ser moments molt forts. O sigui, clar, nosaltres no sé què preteníem, si cantar per estètica, per ètica, però ens trobàvem davant d'unes circumstàncies que l'ètica i l'estètica agafaven una dimensió on es parlava de vida de les persones, de la llibertat, del futur col·lectiu d'un poble, de la llengua... Agafava tot plegat una dimensió que jo sempre he dit que no em sentia preparat; se m'estava donant un paper de representació, no sé com dir-ho, que jo no em sentia preparat.

Des de la perspectiva d'aquell episodi, com veu avui la situació?
Ara ens trobem que la democràcia espanyola vol fer a Catalunya el mateix que feia amb una dictadura. Ens trobem que nosaltres intentem un alliberament nacional en un moment en què tota Europa va cap al feixisme. És molt difícil. Però, tanmateix, diria que tenim molta força; que mai, mai, mai, la ciutadania catalana havia fet un exercici de consciència de la seva força, com la de l'1 d'octubre i el 27 d'octubre. Hem de tenir la visió històrica de preparar-nos contínuament per a l’embat. Hi ha dues maneres de preparar-se, una amb resignació i l'altra amb preparació i constància. La resignació ens porta a l'empobriment, a l'abús de poder de l'Estat.

L'independentisme institucional és un desgavell. I la desunió i les enveges són un escarni a la nostra pròpia història

I els partits independentistes estan preparats per a això?
L'independentisme institucional és un desgavell. I la desunió fa vergonya, i les enveges institucionals són un escarni a la nostra pròpia història. Vull dir, l'obsessió d'alguns partits —i no només d'un independentista— per aniquilar la figura del president Carles Puigdemont és una cosa que fa vergonya. Però tenim eines poderosíssimes: Òmnium, una organització impensable a tota Europa; l’ANC —que per a mi s’està equivocant amb la llista cívica, que s’ha de confrontar amb els que després han de ser aliats—; hem de crear força popular, saber renovar una mica els valors de l’independentisme; hem de poder debatre temes com la immigració, de veritat, com una societat adulta.

Jo al president Puigdemont li he de dir: només que en quedi un que vagi a la presó has fracassat. No abarateixis el teu rol a l'exili

Ara ha abandonat el govern del Consell de la República. És per descontentament per la forma com s'ha actuat en la negociació amb el PSOE?
No, no és descontentament. Jo entenc que el president de la Generalitat a l'exili [Carles Puigdemont], que tenia una eina magnífica i útil, que és el Consell de la República, es troba amb una altra eina inesperada, que són 7 diputats decisius a Madrid. Que això no ho aprofités, a mi m'hauria sabut greu. El problema és que, en aprofitar-ho, jo al Consell de la República em sento inútil. No és que estigui en desacord amb el que està passant, però jo al president li he de dir: només que en quedi un que vagi a la presó has fracassat. I per Déu, fes el que vulguis, però no abarateixis el teu rol institucional a l'exili. I aquest és el perill de l'amnistia. Si l'amnistia és amnistia de veritat, benvinguda sigui. A més, d'alguna manera, una amnistia d'aquest gènere és la confessió d'un govern executiu, que allò va ser una pantomima forçada per perseguir l'independentisme. Ara, si no aconsegueix això, el seu rol de president a l’exili, com a representant de tot el que uneix els 100 anys d’història de la Generalitat moderna, s'abaratirà. I a mi és això el que em fa por. Confio que ell se'n surti. Des d'on pugui, l'ajudaré tant com pugui. He de dir que jo vull l'amnistia. No me la crec. Perquè fins ara aquest Estat ha demostrat que no. Faran tot el possible perquè aquesta amnistia sigui un fracàs.

S’ha plantejat tornar a participar en la primera línia política? Al Parlament?
No. A més, sense menysprear en absolut el Parlament, hi ha molta feina a fer fora, i diria, a més, que el funcionament del Parlament de Catalunya és un estament vell que hauria de canviar moltíssim per posar-se a l'alçada del que és en aquest moment les inquietuds de la societat catalana. A més, sense la mobilització al carrer és molt probable que el Parlament s'acomodi on està. La gent que arriba a quotes de poder, encara que siguin autonòmiques i petites i miserables, a vegades s'acomoda.

Qui ha pervertit els partits independentistes és la llei electoral que mai han volgut elaborar i que ha convertit els partits en empreses de col·locació

L'han temptejat per tornar a formar part d'una llista electoral?
Sí. Però, no. Ja em veuen la cara. Si mai podem fer una república nostra, el primer que necessitem és una llei electoral, que és la perversió de tota la classe política. Jo crec que qui ha pervertit els partits independentistes és la llei electoral que mai han volgut elaborar i que ha convertit els partits nostres independentistes en empreses de col·locació. I això és terrible dir-ho així. Però és el que hi ha, és que són empreses de col·locació. I quan saps els noms i ho has conegut per dintre i saps els militants que hi ha i els càrrecs que hi ha remunerats, dius: no pot ser. I al darrere de tot això hi ha aquest fracàs de la classe política, i també de les entitats catalanes, de no haver-se proposat mai fer una llei electoral a partir de la participació popular. Si tu acceptes entrar a la política amb aquesta llei electoral, acceptes la norma de conducta pervertida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada