La guerra dels àrabs contra Israel
Durant la Primera Guerra Mundial Espanya va ser neutral. Una part de la població era aliadòfila i l’altra, germanòfila. Les discussions i enfrontaments eren tan aspres que molta gent portava un botó al trau de la jaqueta amb el lema “no em parli vostè de la guerra”. L’actual entre Israel i els àrabs desperta passions encara més enceses i provoca conflictes també més enverinats.
Els àrabs que es diuen palestins plantegen el conflicte com un alliberament nacional argumentant que la terra és seva per dret de conquesta des del segle VII. Pretenen aplicar la màxima llatina del prius in tempore, potior in jure (el primer que arriba té millor dret). Però això mateix poden dir els israelians, que van arribar-hi molt abans.
L’esquerra woke occidental diu que Israel està fent un genocidi a la zona. Però, per més que ho repeteixin amb esperit goebbelsià, l’acusació és falsa. Genocidis van ser els dels armenis a les mans dels turcs (un milió de morts), els hutus a Rwanda (un milió), Pol Pot a Cambodja (gairebé dos milions). Els morts en l’anomenada Palestina de cap manera arriben a aquestes xifres; ni tan sols a les dels bombardejos de Coventry o Dresden a la Segona Guerra Mundial i encara menys als produïts per les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. I ningú no parla ací de genocidi.
A més a més, parlar de “genocidi” quan la població àrab de “Palestina” s’ha duplicat els últims anys és simplement ridícul. Però del que es tracta és de justificar la permanent agressió dels àrabs a Israel que no és, de moment, tampoc un genocidi, però ho seria si aquesta agressió triomfés (que no ho farà) perquè el seu fi últim confés és destruir l’Estat d’Israel i llençar els nou milions de jueus al mar. I això sí que seria un genocidi, pitjor que el que va perpetrar Hitler.
L’esquerra woke manipula l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació a extrems ridículs i sense cap decòrum professional. Un articulista parla del parlament “sionista”, de manera que demostra que no coneix el Parlament d’Israel ni sap què és el sionisme. L’esquerra woke (i part de la democràtica) donen suport a l’islam fins a l’extrem que és capaç de multar arbitràriament un càrrec públic democràticament elegit per dir que l’islam és incompatible amb els valors occidentals, cosa que diuen els mateixos islamistes.
Els esquerrans de Podem, exigeixen al president Sánchez que trenqui relacions comercials i diplomàtiques amb Israel i que se li imposi un embargament d’armes. És d’una immoralitat i fanatisme colossals. El que es pretén és que Israel no es pugui defensar davant els atacs terroristes de bandes de delinqüents amb armament sofisticat o els bombardejos dels països islamofeixistes, com l’Iran o el Iemen als que ningú no demana que es desarmin. El que es pretén és destruir Israel, perquè és evident que els musulmans continuaran atacant-lo amb totes les armes, que són moltes.
L’esquerra woke cerca excuses per no encarar la realitat: que és ella qui ha portat l’islam i el protegeix amb una política immigratòria no només errònia, sinó molt injusta per a les poblacions autòctones que han de contemplar com la invasió islàmica gradual d’Europa està destruint l’estat del benestar a favor d’una gent que no s’ho mereix.
En un pla més general, el del “xoc de les civilitzacions”, de Huntington, és evident que, si Israel cau, Europa s’haurà de defensar davant d’aquesta nova invasió musulmana. De fet, ja ha començat a fer-ho als Estats escandinaus i altres centreeuropeus que estan corregint les seves errònies polítiques immigratòries. I que és un intent d’invasió és evident. El tercer intent d’invasió, després del fracàs de les dues primeres, la que va arribar fins a Poitiers a França (732) i la que va arribar fins a Viena (1529). Aquesta és la tercera. Els musulmans sempre han volgut sotmetre Europa, i imposar-li la seva llei. Per a aquest tercer intent compten amb una cinquena columna, en la forma de l’esquerra woke i la menys woke. El suport de suposades feministes com Ione Belarra o Irene Montero a una cultura misògina els partidaris de la qual les obligarien a cobrir-se completament, les farien callar i els apallissarien després de violar-les només es pot explicar per un antisemitisme tradicional i visceral de l’esquerra.
REFLEXIÓ UN COP LLEGIT COTARELO (J.S.)
Un cop llegit l'article del politòleg Cotarelo, no puc estar-me de fer algunes reflexions.
1. La primera és l'excel·lent combinació de la ciència política i la història que fa Cotarelo i que comparteixo totalment. Per a mi són dues disciplines que van unides, i no ho dic pel simple fet que jo sóc llicenciat en les dues i doctorat en una d'elles, sinó perquè altres grans pensadors històrics ja les van unir en les seves obres mestres. Des de Maquiavel a Gramsci, passant per molts altres. Aquí Cotarelo parla de tres intents musulmans d'invasió d'Europa i es remunta a la Batalla de Poitiers (732), quan els francs van derrotar els musulmans que acabaven de conquerir la Península Ibèrica i gran part de la Gàl·lia. Precisament, als meus alumnes d'institut els explico la importància d'aquest esdeveniment, i de les enormes conseqüències que va tenir per Europa, en general, i per Catalunya, en particular. També esmenta el cas del setge de Viena (1529), si bé en aquest cas, no van ser els àrabs, sinó els turcs, també musulmans. Aquesta complementarietat entre l'anàlisi politològica i la històrica és cabdal, i a més m'encanta. El tercer intent d'invasió musulmana s'està produint ara mateix, en aquests anys per això la crítica aferrissada que fa a l'esquerra woke (a casa nostra, la CUP, els erkys, els comuns, amb la complaença i suport entusiasta del PSOE i dels seus think tanks, entre ells el CIDOB, entre molts d'altres). I no oblidem l'actitud dubitativa de la Junts neo-convergent que, un cop decapitada la Borràs, tothom sap que el següent cap a caure serà el de Puigdemont, o sinó al temps.
2. Hi ha però quelcom que penso que s'ha de dir, respecte l'actual estat d'Israel. Naturalment té tot el dret a defensar-se, i, també que representa un exemple històric que Catalunya s'ha d'inspirar, en com renéixer de les cendres de l'Holocaust que va patir. El nou jueu, aquell que combat per la llibertat del seu poble, després de segles de matances sofertes, hauria d'inspirar els catalans, que "només" portem poc més de tres segles de submissió a Espanya, i que també hauríem d'inspirar-nos en el poble irlandès, com en el seu moment ja va fer Daniel Cardona i molts altres. Irlanda, no només va aconseguir alliberar-se del jou anglès (molt més potent que l'espanyol), ainó que ja és a pocs anys d'aconseguir la tan anhelada reuniificació amb el nord de l'illa. Irlanda i Israel són el camí que, com diu el poeta i el cantant, "malgrat la boira, cal caminar". Però, i tornant a Cotarelo, també cal dir que Israel, en 75 anys d'història no ha estat capaç d'assolir cap aliança, excepte amb els kurds (i per això aquests pateixen tant a mans dels iranians i dels turcs o dels sirians). I això, sí que és responsabilitat dels governants d'Israel, dels de 1948 i dels d'ara. I per acabar-ho d'adobar la religió cada cop juga un paper més important en la política israeliana i això sí que és un perill pel futur. La meva opinió és que de religió quant menys important, millor. A Israel i a Catalunya.
