diumenge, 24 de novembre del 2024

En quin moment, realment, es va crear Ecspanya?


Barcelona. Diumenge, 24 de novembre de 2024

Madrid, 25 de novembre de 1724. Fa 300 anys. Felip V, el primer Borbó al tron de Madrid, presidia l’obertura de corts. Aquella reunió, en un règim absolutista com el borbònic, no tenia més transcendència que la presentació formal de l’hereu, el futur Ferran VI, designat pel mateix rei i pel seu consell. Però, en canvi, tenia un element inèdit que passaria desapercebut i que dorm en la penombra de la història. Les corts de 1724 serien les primeres que reunirien els representants polítics de tots els dominis peninsulars. Serien les primeres Corts Generals o conjuntes. I, per tant, el naixement d’Espanya es va produir en aquell instant. Espanya té una existència que no remunta més enllà dels 300 anys; i que contrasta amb els més de 7.000 anys d’història de la nació basca o els més de 1.000 de les nacions catalana o gallega.

El fals mite de la unió espanyola dels Reis Catòlics
Els reis Ferran i Isabel no són els creadors d’Espanya. I això no vol dir que no la imaginessin. La creació de la Inquisició (1478), el primer organisme que, de forma centralitzada, operaria arreu dels seus dominis, ho confirma. Però, en realitat, Ferran i Isabel van crear un edifici polític d’arquitectura confederal. Els acords matrimonials de Cervera (1469) i l’ascens al tron d’Isabel, a Toledo (1474) i de Ferran, a Barcelona (1479), ens parlen d’una unió dinàstica. A Barcelona, Isabel no va passar mai de la categoria de reina-consort. I a Toledo, Ferran tampoc va passar de rei-consort. Tot i que ho va intentar en quedar vidu (1504), però la reacció de les corts castellanes, confirma la naturalesa composta —confederal— d’aquell Estat. Ferran va ser acomiadat amb una cita que quedaria per la història: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”.

Espanya i els espanyols
És important destacar que, des de l’antiguitat romana fins ben entrat el segle XVIII; Hispània/Espanya seria un concepte geogràfic. Com per nosaltres ho pugui ser Àfrica o Antàrtida. Això no vol dir que el substantiu “Espanya” o el gentilici “espanyol” fossin desconeguts. Durant la segona meitat del segle XVI i en alguns indrets, com per exemple els Països Baixos, l’aparell militar-repressiu hispànic era anomenat “espanyol”. L’integrista duc d’Alba, introductor del “Tribunal de los Tumultos” a Flandes, era identificat com a “spaan” (espanyol); i els sanguinaris Tercios eren anomenats “spaans” (espanyols). En aquell context repressiu, el saqueig d’Anvers i l’assassinat a sang freda de 20.000 civils desarmats, ordenat per Alba i perpetrat pels Tercios, seria anomenat “spaanse furie” (fúria espanyola).

La monarquia hispànica
Ferran i Isabel (1479-1516) i els seus successors Habsburg (1518-1700) mai no es van intitular “reis d’Espanya”. El seu nom anava seguit d’una llarga botifarra d’honors (reis, ducs, comtes, senyors). Durant els segles XV, XVI i XVII; mai un sobirà hispànic es va coronar “rei d’Espanya”. I mai es van celebrar corts conjuntes. Aquells Habsburg estaven obligats a negociar el seu nomenament i a jurar corts en cada un dels estats que formaven el trenca-cloques hispànic. Carles de Gant, quan va assumir l’herència dels seus avis materns —Ferran i Isabel— (1518); va jurar corts a Toledo, a València, a Saragossa, a Barcelona i a Pamplona. I tots els Habsburg que el van succeir (fins Carles II, mort el 1700) van fer el mateix. Per tant, si volem ser rigorosos, quan ens referim a aquell edifici polític compost, hem de parlar de Monarquia Hispànica.

Felip V, el primer “rei d’Espanya”?
El règim borbònic de Felip V va desballestar a sang i foc la monarquia hispànica i la va transformar en un edifici polític unitari i centralitzat de fàbrica i expressió castellana, Felip V va fer realitat el somni humit dels Reis Catòlics, de l’integrista Felip II o de l’incendiari comte-duc d’Olivares. Però tampoc es va intitular “rei d’Espanya”. Felip va ser coronat a Versalles (1700), en un acte de fatxenderia del seu avi Lluís XIV que, en la nostra actualitat equivaldria al fet que Trump fos investit per Putin al Kremlin. Però quan el Borbó va arribar a la península (1701), va fer la mateixa “tournée” que tots els seus antecessors Habsburg. Per exemple, va residir a Catalunya (octubre, 1701-gener, 1702) negociant amb les Corts catalanes l’aportació catalana al fisc reial-poder central (el “donatiu”) i la seva investidura com a comte independent de Barcelona.

Els Borbons van ser “reis d’Espanya”?
Ni Felip V ni els seus successors Borbons (Lluís I, Ferran VI, Carles III, Carles IV, Ferran VII i Isabel II) que van ocupar el tron de Madrid entre 1701 i 1868; mai es van intitular “reis d’Espanya”. Tots van conservar la tradicional botifarra d’honors que remuntava a l’època dels Catòlics (segle XV). Però, en canvi, els successors de Felip V ja es coronarien en una cerimònia única. El nom “rei d’Espanya” encara no apareix, però la idea d’un sol domini —Espanya— cada cop és més present. S’associa Castella amb Espanya i les identitats, els símbols i les llengües no castellanes —no espanyoles— són proscrites i perseguides. Carles III, fa un pas més (1785), i transforma la bandera tradicional hispànica —la Creu de Borgonya, que amb les seves quatre aspes representava els quatre regnes que havien format la monarquia hispànica— per l’asèptica “rojigualda”.

Lluís I i Amadeu I
El 15 de gener de 1724, deu mesos i deu dies abans d’aquelles primeres Corts Generals, era coronat l’efímer Lluís I (gener – juliol, 1724). Va ser la primera cerimònia de coronació conjunta de la història espanyola. Podria ser la data fundacional d’Espanya. Però tampoc; precisament pel que comentàvem anteriorment (la botifarra d’honors). Hauria de passar un segle i mig (amb el règim bonapartista de Josep I i les guerres carlines); perquè els liberals espanyols formulessin la idea “pàtria” i l’associessin al concepte “Espanya”. Quan el general Prim va destronar i expatriar Isabel II i la “camarilla del bolsillo secreto” (1868); aquest eix idea-concepte (pàtria-Espanya) ja s’havia consolidat. Però no seria un Borbó, sinó Amadeu I —de la casa de Savoia—, que havia rellevat Isabel II, el primer que es coronaria “rei d’Espanya” (1871).

L’eix Borbons-liberals-Espanya
Espanya guanya la categoria de concepte polític quan el poder central (en aquell context històric, el rei) és capaç de reunir els representants polítics de tots els territoris que formen el seu domini (encara que siguin el resultat d’una depuració ideològica), en unes corts conjuntes. Després vindrien la proscripció i persecució de les identitats i de les cultures “no espanyoles” (segles XVIII a XXI), la unificació fiscal (divisió provincial, 1833), la unificació monetària (creació de la pesseta, 1868) i les tres restauracions borbòniques (1814, 1874 i 1975). Però com una conseqüència d’aquella gènesi (1724). Ni els reis visigots ni els Reis Catòlics van crear Espanya. La va crear el règim borbònic. Fa 300 anys. I la van consolidar els liberals espanyols del segle XIX. I aquest eix (Borbons-liberals-Espanya) és el que explica la història dels últims tres segles i, també, el present actual.

dissabte, 9 de novembre del 2024

10 ANYS DEL 9N


Avui fa 10 anys del 9N, aquell dia vaig actuat de President d'una mesa de vot a Cornellà de Llobregat. 

La lluita continua! 

divendres, 1 de novembre del 2024

GRAN ARTICLE QUE CAL LLEGIR I REFLEXIONAR, CONTRA L'ESQUERRA WOKE

 

La guerra dels àrabs contra Israel

"És evident que, si Israel cau, Europa s'haurà de defensar davant d'aquesta nova invasió musulmana"

Durant la Primera Guerra Mundial Espanya va ser neutral. Una part de la població era aliadòfila i l’altra, germanòfila. Les discussions i enfrontaments eren tan aspres que molta gent portava un botó al trau de la jaqueta amb el lema “no em parli vostè de la guerra”. L’actual entre Israel i els àrabs desperta passions encara més enceses i provoca conflictes també més enverinats.

Els àrabs que es diuen palestins plantegen el conflicte com un alliberament nacional argumentant que la terra és seva per dret de conquesta des del segle VII. Pretenen aplicar la màxima llatina del prius in tempore, potior in jure (el primer que arriba té millor dret). Però això mateix poden dir els israelians, que van arribar-hi molt abans.

L’esquerra woke occidental diu que Israel està fent un genocidi a la zona. Però, per més que ho repeteixin amb esperit goebbelsià, l’acusació és falsa. Genocidis van ser els dels armenis a les mans dels turcs (un milió de morts), els hutus a Rwanda (un milió), Pol Pot a Cambodja (gairebé dos milions). Els morts en l’anomenada Palestina de cap manera arriben a aquestes xifres; ni tan sols a les dels bombardejos de Coventry o Dresden a la Segona Guerra Mundial i encara menys als produïts per les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. I ningú no parla ací de genocidi.

A més a més, parlar de “genocidi” quan la població àrab de “Palestina” s’ha duplicat els últims anys és simplement ridícul. Però del que es tracta és de justificar la permanent agressió dels àrabs a Israel que no és, de moment, tampoc un genocidi, però ho seria si aquesta agressió triomfés (que no ho farà) perquè el seu fi últim confés és destruir l’Estat d’Israel i llençar els nou milions de jueus al mar. I això sí que seria un genocidi, pitjor que el que va perpetrar Hitler.

L’esquerra woke manipula l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació a extrems ridículs i sense cap decòrum professional. Un articulista parla del parlament “sionista”, de manera que demostra que no coneix el Parlament d’Israel ni sap què és el sionisme. L’esquerra woke (i part de la democràtica) donen suport a l’islam fins a l’extrem que és capaç de multar arbitràriament un càrrec públic democràticament elegit per dir que l’islam és incompatible amb els valors occidentals, cosa que diuen els mateixos islamistes.

Els esquerrans de Podem, exigeixen al president Sánchez que trenqui relacions comercials i diplomàtiques amb Israel i que se li imposi un embargament d’armes. És d’una immoralitat i fanatisme colossals. El que es pretén és que Israel no es pugui defensar davant els atacs terroristes de bandes de delinqüents amb armament sofisticat o els bombardejos dels països islamofeixistes, com l’Iran o el Iemen als que ningú no demana que es desarmin. El que es pretén és destruir Israel, perquè és evident que els musulmans continuaran atacant-lo amb totes les armes, que són moltes.

L’esquerra woke cerca excuses per no encarar la realitat: que és ella qui ha portat l’islam i el protegeix amb una política immigratòria no només errònia, sinó molt injusta per a les poblacions autòctones que han de contemplar com la invasió islàmica gradual d’Europa està destruint l’estat del benestar a favor d’una gent que no s’ho mereix.

En un pla més general, el del “xoc de les civilitzacions”, de Huntington, és evident que, si Israel cau, Europa s’haurà de defensar davant d’aquesta nova invasió musulmana. De fet, ja ha començat a fer-ho als Estats escandinaus i altres centreeuropeus que estan corregint les seves errònies polítiques immigratòries. I que és un intent d’invasió és evident. El tercer intent d’invasió, després del fracàs de les dues primeres, la que va arribar fins a Poitiers a França (732) i la que va arribar fins a Viena (1529). Aquesta és la tercera. Els musulmans sempre han volgut sotmetre Europa, i imposar-li la seva llei. Per a aquest tercer intent compten amb una cinquena columna, en la forma de l’esquerra woke i la menys woke. El suport de suposades feministes com Ione Belarra o Irene Montero a una cultura misògina els partidaris de la qual les obligarien a cobrir-se completament, les farien callar i els apallissarien després de violar-les només es pot explicar per un antisemitisme tradicional i visceral de l’esquerra.


REFLEXIÓ UN COP LLEGIT COTARELO (J.S.)

Un cop llegit l'article del politòleg Cotarelo, no puc estar-me de fer algunes reflexions.

1. La primera és l'excel·lent combinació de la ciència política i la història que fa Cotarelo i que comparteixo totalment. Per a mi són dues disciplines que van unides, i no ho dic pel simple fet que jo sóc llicenciat en les dues i doctorat en una d'elles, sinó perquè altres grans pensadors històrics ja les van unir en les seves obres mestres. Des de Maquiavel a Gramsci, passant per molts altres. Aquí Cotarelo parla de tres intents musulmans d'invasió d'Europa i es remunta a la Batalla de Poitiers (732), quan els francs van derrotar els musulmans que acabaven de conquerir la Península Ibèrica i gran part de la Gàl·lia. Precisament, als meus alumnes d'institut els explico la importància d'aquest esdeveniment, i de les enormes conseqüències que va tenir per Europa, en general, i per Catalunya, en particular. També esmenta el cas del setge de Viena (1529), si bé en aquest cas, no van ser els àrabs, sinó els turcs, també musulmans. Aquesta  complementarietat entre l'anàlisi politològica i la històrica és cabdal, i a més m'encanta. El tercer intent d'invasió musulmana s'està produint ara mateix, en aquests anys per això la crítica aferrissada que fa a l'esquerra woke (a casa nostra, la CUP, els erkys, els comuns, amb la complaença i suport entusiasta del PSOE i dels seus think tanks, entre ells el CIDOB, entre molts d'altres). I no oblidem l'actitud dubitativa de la Junts neo-convergent que, un cop decapitada la Borràs, tothom sap que el següent cap a caure serà el de Puigdemont, o sinó al temps.

Els Merkava Mk 5 símbol d'una indústria de defensa que cal copiar a Catalunya,

2. Hi ha però quelcom que penso que s'ha de dir, respecte l'actual estat d'Israel. Naturalment té tot el dret a defensar-se, i, també que representa un exemple històric que Catalunya s'ha d'inspirar, en com renéixer de les cendres de l'Holocaust que va patir. El nou jueu, aquell que combat per la llibertat del seu poble, després de segles de matances sofertes, hauria d'inspirar els catalans, que "només" portem poc més de tres segles de submissió a Espanya, i que també hauríem d'inspirar-nos en el poble irlandès, com en el seu moment ja va fer Daniel Cardona i molts altres. Irlanda, no només va aconseguir alliberar-se del jou anglès (molt més potent que l'espanyol), ainó que ja és a pocs anys d'aconseguir la tan anhelada reuniificació amb el nord de l'illa. Irlanda i Israel són el camí que, com diu el poeta i el cantant, "malgrat la boira, cal caminar". Però, i tornant a Cotarelo, també cal dir que Israel, en 75 anys d'història no ha estat capaç d'assolir cap aliança, excepte amb els kurds (i per això aquests pateixen tant a mans dels iranians i dels turcs o dels sirians). I això, sí que és responsabilitat dels governants d'Israel, dels de 1948 i dels d'ara. I per acabar-ho d'adobar la religió cada cop juga un paper més important en la política israeliana i això sí que és un perill pel futur. La meva opinió és que de religió quant menys important, millor. A Israel i a Catalunya.