"El Maño” de Sarrià i la pinça anarcofalangista per destruir Catalunya*

Va fabricar un escenari de terror i mort per a provocar la desafecció d’una part de la societat al projecte republicà català

Marc Pons

Barcelona. Diumenge, 29 de juny de 2025.

Barcelona, 28 d’abril de 1936. Fa 89 anys. Dos quarts de quatre de la tarda. Dos mesos després de l’indult i restabliment del govern de Catalunya (condemnat i reclòs pels Fets d’Octubre de 1934). A l’altura del carrer Muntaner, 28; un grupuscle terrorista disparava per l’esquena Miquel i Josep Badia Capell, que feia escassament uns minuts que havien sortit del seu domicili. Miquel Badia Capell, ex Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat (la màxima autoritat policial a Catalunya); moriria poca estona després d’aquell brutal atemptat que el govern de Catalunya va assenyalar com a obra d’elements anarquistes de la CNT-FAI.

Però la investigació periodística de Josep Maria Planes —pioner del periodisme d’investigació a Catalunya i, posteriorment, víctima dels mateixos grupuscles terroristes— provaria l’existència d’uns misteriosos vasos comunicants que dibuixaven un sòrdid triangle format per tres estranys vèrtexs: el sindicat anarquista CNT-FAI; el món delinqüencial local (el pistolerisme, el proxenetisme); i el grupuscle ultradretà local Peña Ibèrica, que de seguida va ser engolit per Falange Espanyola. Aquest sòrdid triangle tenia la missió de crear un estat de violència i caos a Catalunya que s’havia de traduir en la desafecció de la societat catalana cap a les institucions catalanes i republicanes.

Miquel Badia, Josep M. Planes i Desideri Trilles. 

La CNT-FAI de 1936

El 1936 la CNT ja no era aquell sindicat anarquista de tradició catalanista que havia liderat el Noi del Sucre (assassinat el 1923). El 1931, poc després de la restauració de l’autogovern de Catalunya (proscrit des de 1714), s’havia produït el misteriós desembarcament de la Federació Anarquista Ibèrica, que fagocitaria la CNT catalana i que promouria un escenari de boicot permanent a l’obra de govern de la jove Generalitat. El 1936, la CNT-FAI catalana era dirigida per elements tan anticatalanistes com Joan Garcia Oliver, Diego Abad de Santillán o els violentíssims Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso.

El desembarcament de la ultradreta espanyola a Catalunya

Per una altra banda, des que s’havia proclamat l’indult al president i als consellers de Catalunya (febrer, 1936) i s’havia restablert l’autogovern català (març, 1936); la investigació periodística —especialment Planas— havia advertit la sobtada presència a Barcelona d’elements violentíssims de la ultradreta espanyola, procedents de Madrid i molt vinculats amb la policia i la judicatura de l’Estat. En l’atemptat contra Miquel Badia, els testimonis oculars van identificar el pistoler anarquista Justo Bueno Pérez. Però els Mossos d’Esquadra van detenir i situar a l’escena del crim l’ultradretà Juan Segura Nieto, seguidor radical de l’Espanyol i cap d’un grupuscle terrorista.

Relació d'afiliats al grupuscle ultradretà Peña iberica Cruces de Sangre. Font: Biblioteca del CRAI. Universitat de Barcelona

Els vasos comunicants entre anarquistes i falangistes

Justo Bueno Pérez i Juan Segura Nieto il·lustren, a la perfecció, aquests estranys vasos comunicants que s’havien creat amb el desembarcament de la FAI a Catalunya (1931) i que havien estat alimentats pel mateix José Antonio Primo de Rivera (que ambicionava atraure la massa anarcosindicalista catalana al seu projecte falangista) i pel “seu home a Catalunya”: el fanàtic Roberto Bassas. Ara bé, el cas de José Pastor Castillo, àlies “El Maño”, confirma que als cercles dirigents de la CNT-FAI catalana de 1936, aquesta entesa —amb l’espuri objectiu de destruir Catalunya—, no tan sols era coneguda, sinó que era promoguda per interessos estratègics.

Qui era i d’on venia “El Maño de Sarrià”?

Segons l’informe redactat per la Delegación Provincial de Falange, consignat per la Jefatura Superior de Policía; i datat poc després de l’ocupació franquista de la ciutat; José Pastor Castillo era un personatge de 40 anys, nascut a Oliete (Aragó), d’estat civil casat, de professió xofer, exempleat del Garaje Paseo Bonanova (abans d’esclatar la Guerra Civil); i resident al carrer Canet, 6 del barri de Sarrià, a Barcelona. En aquell mateix informe, a l’apartat de “Antecedentes” que obria l’informe es deia: “Es persona de pésimos antecedentes, de caràcter pendenciero y de constumbres muy relajadas”. Però que volien dir, exactament, amb tot això?

Justo Bueno Pérez

Destruir tots els testimonis d’aquella col·laboració

L’informe policial de José Pastor Castillo, àlies “el Maño”, confirma l’existència de les connexions entre anarquistes i falangistes —abans i durant la Guerra Civil— i la voluntat del règim franquista —després del conflicte civil i l’ocupació del país— d’eliminar qualsevol testimoni que revelés aquella col·laboració. En aquell informe es diu que el 1934 “el Maño” va formar part de “organizaciones de tipo derechista tales como Falange Española, Renovación Española, etc.”, que amb altres grupuscles ultradretans o tradicionalistes de Barcelona extremadament violents i que practicaven un terrorisme de baixa intensitat, van combatre la Generalitat (a la guerra urbana dels Fets d’Octubre) amb la consigna “Viva Cataluña española”.

L’inici de la carrera delictiva d’“el Maño”

Fins i tot, en aquell informe se’l situa en l’òrbita socioideològica del carlisme, a través del seu patró Vicente Roque, propietari del Garaje Paseo Bonanova i un element destacat de la Comunió Tradicionalista local. I en aquest punt és on l’informe vol justificar el posterior viatge ideològic de Pastor Castillo. En un punt de l’informe, es diu que el patró va sorprendre l’empleat robant diners i benzina i el va acomiadar. Motiu que portaria “el Maño” a abandonar els seus postulats ideològics i, en venjança, assassinar Roque. “El Maño” va ser detingut, jutjat i condemnat a catorze anys de presó; i segons l’informe policial franquista, la seva comunió amb la CNT-FAI es va produir durant l’excarceració massiva de reclusos de la Presó Model (20/07/1936).

Inici de l'informe de José Pastor Castillo, el Maño. Font: Archivos Españoles en Red. Ministeri de Cultura

“El Maño” i els vasos comunicants

Però la realitat és molt diferent. “El Maño” va estar reclòs entre 1934 i 1936; i quan és excarcerat esdevé, sospitosament immediatament, cap d’una de les sinistres Patrulles de Control anarquistes que, el Comitè de Milícies Antifeixistes (el govern català de facto després del 18/07/1936), havia convertit en els responsables de l’ordre públic. Aquesta sospita es confirma quan sabem que, durant la guerra urbana del 19 de juliol de 1936 entre colpistes, per una banda; i forces lleials a la Generalitat i milicians, per una altra; els dos extrems d’aquell conflicte —falangistes i anarquistes— van ordir l’obertura de les portes de la Presó Model i l’excarceració de tota la població reclusa.

Trenta assassinats

L’informe policial franquista és demolidor. Durant els nou mesos que va dirigir una Patrulla de Control (juliol, 1936 – maig, 1937) va ordenar l’assassinat o, directament va assassinar, trenta persones: els germans Mumbrú, els farmacèutics Lloret i Boada, el masover Navarro, la família d’empresaris Armengol i el seu xofer Ribas, els botiguers Tintoré i Fontboté —pare i fill—, l’impressor Casals, el religiós jesuïta Pare Máñez i catorze religiosos caputxins del convent del carrer de Santa Rosa de Sarrià. Segons l’informe policial franquista, “el Maño” segrestava les seves víctimes i les assassinava a la Font de la Teula i al Revolt de la Paella (a la zona de la carretera de l’Arrabassada).

Comité de Milicies Antifeixistes. Juliol, 1936. Font: Arxiu Nacional de Catalunya

La carnisseria de les Patrulles de Control

Les Patrulles de Control —formades per elements procedents dels dos extrems de l’espectre ideològic i que acumularien més de 8.000 víctimes mortals— també van assassinar el periodista Josep Maria Planas —que havia destapat aquella sòrdida connexió entre anarquistes i falangistes— o el líder sindical Desideri Trilles —dels estibadors portuaris i que s’havia oposat a l’agressiva expansió de la FAI, i a la fusió de la Unió Socialista de Catalunya i el PSOE!!! I en aquesta brutal cursa de sang, van aconseguir l’objectiu estratègic que s’havien fixat molt abans de l’esclat del conflicte: la desafecció de les classes econòmicament benestants i ideològicament conservadores a la causa republicana i catalana.

Eliminar les proves

Justo Bueno Pérez i Juan Pastor Castillo, serien localitzats i eliminats pel règim franquista per impedir que la història associés la ultradreta espanyola amb les carnisseries pretesament revolucionàries a Catalunya (juliol, 1936 —maig, 1937). Però la història és tossuda i obstinada, i a través de la investigació, acaba posant sobre la taula les paradoxes més increïblement absurdes. Avui podem dir que Justo Bueno Pérez i Juan Pastor Castillo —pistolers, terroristes i assassins confessos i convictes— que van “treballar” per destruir Catalunya, fan bona aquella cita que, anys més tard, proclamaria l’escriptor Josep Pla: “el que més s’assembla a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres”.

Exhibició falangista a Barcelona després de l'ocupació de la ciutat (1939)

*FONT: Marc Pons, article publicat a El Nacional, 29.6.2025

Els jueus catalans que van contribuir a crear Nova York (gran article de Marc Pons!)

Els katalanim, de la diàspora de 1492, van tenir un paper molt rellevant en la creació i consolidació de Nova York.

Marc Pons 19 d'abril de 2025

Colònia neerlandesa de Nova Amsterdam (posteriorment, Nova York); 5 de setembre de 1654. Fa 371 anys. El vaixell de pavelló francès Sainte-Catherine fondejava davant l’illa de Manhattan. Portava a bord un grup de 23 jueus neerlandesos procedents de Recife, la capital del que havia estat el Brasil neerlandès (1630-1654) que, després d’una dramàtica navegació pel Mar Carib, havien assolit les costes de Nord-amèrica. Nova Amsterdam era una colònia privada, propietat de la WIC, acrònim de West-Indische Compagnie (Companyia de les Índies Occidentals), i el seu director-governador, Peter Stuyvesant, un calvinista fanàtic, va intentar impedir el desembarcament i va sol·licitar a l'empresa que els desviés a un altre port.

Els “pares pioners jueus”

Però la direcció de la companyia va denegar la petició de Stuyvesant. Els directius jueus de la WIC van pressionar la resta de la cúpula de l’empresa i aquesta va obligar el director-governador a acollir aquell petit grup. El 15 de febrer de 1655 —després de cinc mesos i mig fondejats davant les costes de l’illa de Manhattan en condicions lamentables—, els 23 jueus del Sainte-Catherine desembarcaven i s’establien a la ciutat. I, pocs dies més tard, celebraven el seu primer ofici religiós; el primer de la Shearit Israel, la primera congregació jueva de la història de Nord-amèrica. Modernament, se’ls anomena els “pares pioners jueus” de Nord-amèrica. Però, quin era el veritable origen d’aquells jueus neerlandesos i per què diem que eren jueus catalans?

La història comença a Lisboa

Per entendre com els neerlandesos van fer cap a l’antiga colònia portuguesa del Brasil, ens cal retrocedir tres quarts de segle. El 1580 moria, sense descendència, Enric I de Portugal, el rei-cardenal; i les classes mercantils de Lisboa proclamaven Antoni d’Avis, nebot de difunt per banda paterna i fill de Violant Gomes, membre d’una poderosa nissaga de comerciants judeoconversos de Lisboa. La noblesa portuguesa, secularment enfrontada a les classes mercantils que havien proclamat Antoni, va reaccionar obrint les portes del regne al monarca hispànic Felip II. En una operació llampec, les tropes hispàniques van ocupar Portugal (1580) i l’ultracatòlic i antisemita Felip es va convertir en el nou ocupant del tron de Lisboa.

I continua al Brasil

Portugal va pagar el preu d’aquella maniobra al Brasil. Durant dècades (1580-1630) la cancelleria de Madrid va marginar les classes mercantils portugueses —oposades al projecte hispànic— i els seus interessos colonials al Brasil. I aquest desinterès el va aprofitar la neerlandesa Companyia de les índies Occidentals (WIC), dotada d’una marina de guerra pròpia amb una capacitat d’acció superior a la d’algunes armades nacionals de l’època. Entre 1621 i 1630, la WIC va ocupar 2.000 quilòmetres de costa brasilera, entre Maranhão —al nord— i Pernambuco —al sud—. Van establir la seva capital a Recife, que en poc temps reuniria una població de 10.000 colons neerlandesos, dels quals uns 1.500 (el 15%) eren jueus procedents dels Països Baixos.

Per què els jueus neerlandesos desapareixen del Brasil?

Però la Revolució independentista portuguesa de 1640 (simultània a la Guerra de Separació de Catalunya, 1640-1652/59); va transformar el mapa d’Amèrica. Els portuguesos, que van culminar amb èxit la seva empresa, es van llençar a la restauració del seu antic imperi colonial. I el 1654, després de deu anys de guerra i del pagament d’una importantíssima indemnització a la WIC, recuperaven la totalitat del Brasil. Els jueus neerlandesos de Recife van ser embarcats en un comboi de setze vaixells amb rumb als Països Baixos. Però una tempesta va desviar el Valk; que seria capturat pels hispànics. El seu passatge, després d’una reclusió a les masmorres de Cuba i del pagament d’un important rescat, va ser reembarcat al Sainte-Catherine.

Per què diem que aquells jueus neerlandesos eren catalans?

Una part important de la comunitat jueva neerlandesa del segle XVII procedia de la península Ibèrica. Eren el resultat de les diàspores hispànica (1492) i portuguesa (1497). Sefardites (de les corones castellanolleonesa i portuguesa) i katalanims (de la corona catalanoaragonesa). Posteriorment, aquest col·lectiu havia engrossit amb la migració de jueus conversos valencians, acusats per la Inquisició de la pràctica clandestina de la fe mosaica. Seria el cas, per exemple, del professor Joan Lluís Vives, que va fugir a Bruges (Flandes) quan la Inquisició hispànica va massacrar la seva família (1512). Vives es va refugiar a casa d’uns parents Valleriola i es va casar, a Flandes, amb Margarida Valldaura, jueva d’ascendència valenciana.

Els katalanim de l’Imperi otomà

I es va engrossir, també, amb l’aportació de les comunitats judeocatalanes de Salònica, d’Istanbul i d’Esmirna, establertes a l’imperi otomà durant la diàspora de 1492, i que van emigrar en massa als Països Baixos després de la seva independència (1581). La base de dades Akevoth revela l’arribada i arrelament d’aquests katalanim a la república neerlandesa amb cognoms com Abendalac, Abendana, Arari, Balabrega o Valabrega, Bassan, Barsimon o Bersimon, Blanes, Bondia, Calimani, Canela, Caransa, Carpi, Casseres, Castelló, Castiell, Cohen, Cuti, Dragó, Ferreres, Ferro, Gabriel, Giyoret, Labat, Lúria, Mortera, Orta, Provençal, Rocamora, Rocha, Rois, Roques, Salom, Saportas, Serra, Sigala, Valença, Ventura, Vidal o Vives.

Retrats de Peter Stuyvessant i d'Asser Levy. Font New York Historical Society i New Amsterdam History Center

Els tres primers jueus de Nova York

Quan Stuyvesant va denegar la desestiba del Saint-Catherine, els directius jueus de la WIC no tan sols van reaccionar com s’ha explicat, sinó que, a més a més, van enviar tres representants per assegurar el desembarcament i establiment d’aquella petita comunitat jueva. I aquests tres representants —membres de la comunitat jueva neerlandesa i professionalment vinculats a la WIC— serien els veritables primers jueus establerts a Nova Amsterdam. Van arribar a inicis de 1655 (setmanes abans del desembarcament dels passatgers del Saint-Catherine) i els seus noms eren Jacob Barsimon (jueu neerlandès de la comunitat katalanim), Asser Levy (jueu lituà o polonès) i Solomon Pietersen-Minuit (jueu neerlandès descendent de jueus anglesos i portuguesos).

Els katalanim en el procés de formació de Nova York

La investigació historiogràfica revela l’existència d’un triangle molt dinàmic entre els calls de Salònica, Amsterdam i Recife; i que es manifesta, per exemple, en la correspondència entre els jueus del Brasil i el rabí Hayyim Sabbatai —del que quedava del call katalanim de Salònica— (1637) a propòsit dels problemes litúrgics derivats de l’aplicació del calendari jueu a l’hemisferi sud. A partir de 1655, Nova Amsterdam substitueix Recife, però la relació no s’interromp. La mateixa investigació revela que, assegurat l’establiment dels “pares pioners jueus”; la comunitat jueva d’Amsterdam va enviar un contingent de 200 persones a la colònia. I que alguns dels dirigents d’aquest grup eren David Ferreres i els germans Jacob i Abraham Cohen.

L’expansió de la comunitat katalanim

El 1664, els anglesos conquerien Nova Amsterdam i la rebatejaven com a Nova York. I en un acord de pau negociat deu anys més tard (1674), es confirmava el domini anglès sobre Nova York i la possessió neerlandesa sobre la Guaiana. Alguns jueus de Nova Amsterdam van emigrar cap a la nova colònia neerlandesa de Sud-amèrica. I altres es van escampar per les Tretze Colònies (l’origen dels Estats Units). I un segle després el rabí Mordechai Campanall, fundava a Newport (Rhode Island) la primera sinagoga de la història nord-americana (1768). En aquelles primeres comunitats jueves nord-americanes hi havia cognoms com Aguillaró, Arbec, Barret, Bromat, Campanall, Capella, Coriell, Ferreres, Ferro, o Grades d’evident origen katalanim.

En quin moment, realment, es va crear Ecspanya?

Marc Pons

Barcelona. Diumenge, 24 de novembre de 2024

Madrid, 25 de novembre de 1724. Fa 300 anys. Felip V, el primer Borbó al tron de Madrid, presidia l’obertura de corts. Aquella reunió, en un règim absolutista com el borbònic, no tenia més transcendència que la presentació formal de l’hereu, el futur Ferran VI, designat pel mateix rei i pel seu consell. Però, en canvi, tenia un element inèdit que passaria desapercebut i que dorm en la penombra de la història. Les corts de 1724 serien les primeres que reunirien els representants polítics de tots els dominis peninsulars. Serien les primeres Corts Generals o conjuntes. I, per tant, el naixement d’Espanya es va produir en aquell instant. Espanya té una existència que no remunta més enllà dels 300 anys; i que contrasta amb els més de 7.000 anys d’història de la nació basca o els més de 1.000 de les nacions catalana o gallega.

El fals mite de la unió espanyola dels Reis Catòlics

Els reis Ferran i Isabel no són els creadors d’Espanya. I això no vol dir que no la imaginessin. La creació de la Inquisició (1478), el primer organisme que, de forma centralitzada, operaria arreu dels seus dominis, ho confirma. Però, en realitat, Ferran i Isabel van crear un edifici polític d’arquitectura confederal. Els acords matrimonials de Cervera (1469) i l’ascens al tron d’Isabel, a Toledo (1474) i de Ferran, a Barcelona (1479), ens parlen d’una unió dinàstica. A Barcelona, Isabel no va passar mai de la categoria de reina-consort. I a Toledo, Ferran tampoc va passar de rei-consort. Tot i que ho va intentar en quedar vidu (1504), però la reacció de les corts castellanes, confirma la naturalesa composta —confederal— d’aquell Estat. Ferran va ser acomiadat amb una cita que quedaria per la història: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”.

Espanya i els espanyols

És important destacar que, des de l’antiguitat romana fins ben entrat el segle XVIII; Hispània/Espanya seria un concepte geogràfic. Com per nosaltres ho pugui ser Àfrica o Antàrtida. Això no vol dir que el substantiu “Espanya” o el gentilici “espanyol” fossin desconeguts. Durant la segona meitat del segle XVI i en alguns indrets, com per exemple els Països Baixos, l’aparell militar-repressiu hispànic era anomenat “espanyol”. L’integrista duc d’Alba, introductor del “Tribunal de los Tumultos” a Flandes, era identificat com a “spaan” (espanyol); i els sanguinaris Tercios eren anomenats “spaans” (espanyols). En aquell context repressiu, el saqueig d’Anvers i l’assassinat a sang freda de 20.000 civils desarmats, ordenat per Alba i perpetrat pels Tercios, seria anomenat “spaanse furie” (fúria espanyola).

La monarquia hispànica

Ferran i Isabel (1479-1516) i els seus successors Habsburg (1518-1700) mai no es van intitular “reis d’Espanya”. El seu nom anava seguit d’una llarga botifarra d’honors (reis, ducs, comtes, senyors). Durant els segles XV, XVI i XVII; mai un sobirà hispànic es va coronar “rei d’Espanya”. I mai es van celebrar corts conjuntes. Aquells Habsburg estaven obligats a negociar el seu nomenament i a jurar corts en cada un dels estats que formaven el trenca-cloques hispànic. Carles de Gant, quan va assumir l’herència dels seus avis materns —Ferran i Isabel— (1518); va jurar corts a Toledo, a València, a Saragossa, a Barcelona i a Pamplona. I tots els Habsburg que el van succeir (fins Carles II, mort el 1700) van fer el mateix. Per tant, si volem ser rigorosos, quan ens referim a aquell edifici polític compost, hem de parlar de Monarquia Hispànica.

Felip V, el primer “rei d’Espanya”?

El règim borbònic de Felip V va desballestar a sang i foc la monarquia hispànica i la va transformar en un edifici polític unitari i centralitzat de fàbrica i expressió castellana, Felip V va fer realitat el somni humit dels Reis Catòlics, de l’integrista Felip II o de l’incendiari comte-duc d’Olivares. Però tampoc es va intitular “rei d’Espanya”. Felip va ser coronat a Versalles (1700), en un acte de fatxenderia del seu avi Lluís XIV que, en la nostra actualitat equivaldria al fet que Trump fos investit per Putin al Kremlin. Però quan el Borbó va arribar a la península (1701), va fer la mateixa “tournée” que tots els seus antecessors Habsburg. Per exemple, va residir a Catalunya (octubre, 1701-gener, 1702) negociant amb les Corts catalanes l’aportació catalana al fisc reial-poder central (el “donatiu”) i la seva investidura com a comte independent de Barcelona.

Els Borbons van ser “reis d’Espanya”?

Ni Felip V ni els seus successors Borbons (Lluís I, Ferran VI, Carles III, Carles IV, Ferran VII i Isabel II) que van ocupar el tron de Madrid entre 1701 i 1868; mai es van intitular “reis d’Espanya”. Tots van conservar la tradicional botifarra d’honors que remuntava a l’època dels Catòlics (segle XV). Però, en canvi, els successors de Felip V ja es coronarien en una cerimònia única. El nom “rei d’Espanya” encara no apareix, però la idea d’un sol domini —Espanya— cada cop és més present. S’associa Castella amb Espanya i les identitats, els símbols i les llengües no castellanes —no espanyoles— són proscrites i perseguides. Carles III, fa un pas més (1785), i transforma la bandera tradicional hispànica —la Creu de Borgonya, que amb les seves quatre aspes representava els quatre regnes que havien format la monarquia hispànica— per l’asèptica “rojigualda”.

Lluís I i Amadeu I

El 15 de gener de 1724, deu mesos i deu dies abans d’aquelles primeres Corts Generals, era coronat l’efímer Lluís I (gener – juliol, 1724). Va ser la primera cerimònia de coronació conjunta de la història espanyola. Podria ser la data fundacional d’Espanya. Però tampoc; precisament pel que comentàvem anteriorment (la botifarra d’honors). Hauria de passar un segle i mig (amb el règim bonapartista de Josep I i les guerres carlines); perquè els liberals espanyols formulessin la idea “pàtria” i l’associessin al concepte “Espanya”. Quan el general Prim va destronar i expatriar Isabel II i la “camarilla del bolsillo secreto” (1868); aquest eix idea-concepte (pàtria-Espanya) ja s’havia consolidat. Però no seria un Borbó, sinó Amadeu I —de la casa de Savoia—, que havia rellevat Isabel II, el primer que es coronaria “rei d’Espanya” (1871).

L’eix Borbons-liberals-Espanya

Espanya guanya la categoria de concepte polític quan el poder central (en aquell context històric, el rei) és capaç de reunir els representants polítics de tots els territoris que formen el seu domini (encara que siguin el resultat d’una depuració ideològica), en unes corts conjuntes. Després vindrien la proscripció i persecució de les identitats i de les cultures “no espanyoles” (segles XVIII a XXI), la unificació fiscal (divisió provincial, 1833), la unificació monetària (creació de la pesseta, 1868) i les tres restauracions borbòniques (1814, 1874 i 1975). Però com una conseqüència d’aquella gènesi (1724). Ni els reis visigots ni els Reis Catòlics van crear Espanya. La va crear el règim borbònic. Fa 300 anys. I la van consolidar els liberals espanyols del segle XIX. I aquest eix (Borbons-liberals-Espanya) és el que explica la història dels últims tres segles i, també, el present actual.