NOTA: Un article antic, però de plena actualitat (J.Sort)
3 de juny de 2025
Per Lluis Buscato
La confirmació per part del Tribunal Suprem espanyol que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha de retornar les pintures murals que s’hi conserven procedents monestir de Sixena, d’on foren extretes l’any 1936 per evitar-ne la desaparició, és un nou cop -i malauradament em temo que no serà el darrer- contra la cultura catalana en el seu conjunt. A la pràctica, si una cosa queda clara en tot el procés de reivindicació fet per les autoritats aragoneses, amb l’ajut descarat de les institucions espanyoles, és que el tema patrimonial i la conservació d’aquests béns no té la més mínima importància. En cas contrari seria impossible entendre per quins set sous s’han malbaratat una ingent quantitat de diners públics perquè uns béns històrics, que eren de propietat pública i es trobaven custodiats en unes instal·lacions perfectament adequades per a la seva conservació, retornin a mans privades (la pràcticament desapareguda a Espanya branca femenina de l’orde de Sant Joan). I, alhora, passin a ubicar-se en un edifici encara en procés de restauració i, en conseqüència, amb evidents mancances. I, per a més Inri, el citat propietari simplement ha actuat a insistència de les autoritats aragoneses, atès que s’ha limitat a delegar en elles tot l’afer, aneu a saber a canvi de què…
A més, també sorprèn que únicament s’hagi actuat així amb les obres conservades en museus catalans, sense que s’hagi mogut ni un dit per recuperar les que es troben repartides per d’altres museus i col·leccions espanyoles o estrangeres. És a dir, la situació i destí de les citades obres no té la més mínima importància per aquests suposats defensors del patrimoni, l’únic que els hi dol és que aquestes es trobin conservades a institucions catalanes. Sens dubte una veritable bogeria o potser no?
A la pràctica tot aquest afer s’ha d’emmarcar dins d’una veritable guerra cultural que pretén no només menystenir i sotmetre les institucions catalanes, sinó fins i tot destruir el record de qualsevol comunitat cultural catalana que depassi les reixes imposades per les actuals comunitats autònomes. I per aconseguir-ho, si cal, estan disposats a falsejar la història amb una voluntat clarament política. És a dir, tot aquest afer només té com a objectiu aïllar les comarques de la Franja del seu tradicional marc cultural i econòmic i, alhora, eliminar-ne qualsevol rastre de catalanitat (no de catalanisme, que és molt diferent). Certament, aquesta manera d’actuar té una llarga tradició (grosso modo d’ençà de la Guerra de Successió), però s’ha potenciat enormement al llarg dels darrers anys, quan s’ha fet caure un veritable teló d’acer entre aquestes comarques i la resta de l’àmbit cultural català.
Personalment, vaig poder comprovar aquest fet fa només uns anys, quan després d’haver llegit el llibre que el gran Josep Maria Espinàs dedicà a la comarca del Matarranya, on descrivia uns territoris políticament aragonesos, però amb una catalanitat popular ben viva (a mitjans de la dècada dels noranta del segle XX), vaig decidir visitar-la. Certament, el viatge no em va decebre. Les poblacions de Nonasp i Maella (aquestes de la comarca històrica no de l’actual), Calaceit, Vall-de-roures, Beseit, La Feixneda, Queretes, Valljunquera i Lledó, per citar-ne només unes quantes, em sorprengueren per l’enorme patrimoni històric i monumental que conservaven. Alhora hi vaig trobar un paisatge d’una bellesa mediterrània meravellosa. El Salt de la Portella, els rius Tastavins i Matarranya, els Ports de Beseit, també per citar només uns quants, eren llocs meravellosos. Malauradament, en l’aspecte humà i cultural –tot i que sempre vaig ser ben tractat– ja foren figues d’un altre paner. La toponímia i nomenclatura de les poblacions, tot i ser de clara arrel catalana (fins i tot en poblacions castellanoparlants de fa temps com Valdealgorfa i Alcanyís), estava totalment castellanitzada i costava trobar cap text informatiu escrit en català. Els pocs que vaig tenir a les mans havien estat redactats per entitats culturals locals. Tampoc hi busquéssiu cartells de negocis o cartes de restaurant en el nostre idioma, però això ja m’ho esperava. Tanmateix, allò que no m’esperava era comprovar com en pocs anys l’idioma, veritable pal de paller de la nostra cultura, havia experimentat un terrible retrocés. Compte, no em vaig trobar amb ningú que reacciones violentament pel fet de dirigir-m’hi en català, però sí força gent que clarament no m’entenia (sobretot entre els joves). I si m’entenien se sorprenien que insistís a parlar en català quan ells em responien en castellà. De fet, l’única persona que em va dir clarament que el chapurriau i el català eren idiomes diferents era també un turista, però de Castella endins, el do de llengües del qual es limitava a la de Cervantes; i justet, tot sigui dit.
En preguntar a alguns dels meus interlocutors sobre el perquè d’aquesta situació se’m van aclarir força els motius. En primer lloc, l’escola aplicava una veritable immersió lingüística, no com aquí. Allí totes les assignatures eren en castellà i les escasses classes que es feien en català eren voluntàries (tots sabem què vol dir això). Certament, no era una situació nova, havia estat així d’ençà que s’instaurà l’ensenyament obligatori, però una cosa havia canviat. Abans els nens, tots, arribaven monolingües de casa i, en conseqüència, conservaven l’idioma en les seves interrelacions. Ara molts d’ells eren fills d’immigrants, de manera que la llengua de la classe era la del pati i, en conseqüència, serà aquella amb què es relacionaran entre ells la resta de la vida. A més, en l’àmbit institucional (menys alguna meritòria excepció) tot era posar traves a qualsevol mena de comunicació en català. De fet, l’idioma era vist com una nosa, com quelcom que els podria provocar problemes amb les institucions autonòmiques. No oblidem que es tracta de municipis petits i amb escassos recursos, la qual cosa fa dependre les seves economies de la bona voluntat de les institucions amb seu a Saragossa o les altres capitals provincials, les quals són clarament combatives contra les llengües no castellanes. Finalment, un darrer cop de gràcia venia del seu propi particularisme. La gent amb qui vaig relacionar-me se sentia totalment aragonesa, tot i ser de parla catalana. Aquesta doble vinculació no havia estat un problema fins que les institucions del país desfermaren la seva particular croada contra Catalunya. Ara qualsevol indici de catalanitat, per lleu que sigui, és assenyalat quasi com un pecat mortal i esdevé motiu d’ostracisme públic i social.
En definitiva una situació ben galdosa, on el patrimoni i la llengua són el menys important. De fet, en relació amb això, em va sorprendre la mala conservació de molts dels monuments que vaig visitar com: el santuari de Montserrat a Fórnols de Matarranya, el de la Mare de Déu de Gràcia a la Freixneda o nombroses capelles rurals, veritables joies de l’arquitectura religiosa. Aquests, suposo, no cal preservar-los ni restaurar-los perquè ja són plenament aragonesos i és innecessari protegir-los dels malvats catalans. En definitiva, anem amb compte, perquè això que passa al Matarranya, sens dubte, aviat passarà a d’altres territoris de parla catalana. Les malalties terminals sempre comencen per les extremitats i el nostre enemic, Espanya, incapaç d’assolir la nostra alçada està decidit a rebaixar-nos políticament i culturalment a la seva.
Sic transit gloria mundi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada