UN MÓN EN XARXA*

La reflexió que segueix no té gaire d'original. Però, això no obstant, considero necessari insistir-hi. Primer, ja fa temps que l'slogan “El nostre Món és el Món” s´ha consolidat com un referent de la globalització. Avui en dia, diem, qualsevol esdeveniment que passi a l'altra punta del món pot tenir un impacte, fins i tot de forma immediata, a casa nostra. No hi ha un, ni dos mons. N´hi ha un i tothom en formem part. De moment, si més. Per això dir que som 47 milions, com fa una campanya del PP, és fer el ridícul. Segur un un xinès o un indi els preguntaria, seguint l'acudit, “i en quin hotel s'allotgen?”. És una demostració fefaent que els espanyols no estan al dia. Es pensen que impressionen? De fet, la resposta a aquesta enèsima fatxenderia és que els catalans volem la independència... perquè som 7.000 milions pel cap baix. És a dir, perquè volem ser directament al món sense intermediaris. No necessitem passar per un porta que a més ens fa pagar peatge! La independència ens obre la porta al Món com a Catalans, i ens permet contactar amb tothom d'igual a igual, sense giragonses i explicacions complexes que molt poca gent entén o, sobretot, no l'interessa. “Pas d´histoires!”, que va dir aquell aviat farà un segle.

El món som 7.000 milions pel cap baix. I, a diferència del que passava fins fa unes dècades, cada cop estem més interconnectats. Naturalment, n´hi ha que no ho estan, de manera que tenen molts motius per sentir-se marginats. N'hi ha, però, que de la mateixa manera que encara pensen en termes d'estat-nació clàssic, també pensen que la política encara la fan els faraons. M'explico. El món avui en dia està travessat per milions d'interconnexions, de xarxes, que posen en contacte persones, grups, entitats, en definitiva, organitzacions o actors, que envien i reben informació, coneixement, dades, etc. Els governants, per suposat, també formen part d'aquestes xarxes, d'algunes d'elles. De manera que considerar que un polític, un decision-maker, com pot ser el President del govern espanyol viu al marge de la resta del món, tancat en la seva residència com abans feien els faraons, és una equivocació. Ben al contrari, les pressions que rep des d'arreu condicionen moltes de les seves decisions. I és que ell no està al marge del món, ans ben al contrari. La prova és que en no poques ocasions, els presidents de govern espanyol han protagonitzat extraordinaris canvis d'opinió, alguns, literalment, sobre la marxa. Estudiar aquests canvis d'opinió, que es converteixen en canvis de decisió, i doncs, de polítiques,ens permetrà saber què cal fer per aconseguir-ho. I és que, a vegades sembla que els debats que tenim a casa nostra, encara corresponen no al segle XXI, sinó més aviat al segle XX, per no dir el XIX. Cal tenir molt clar, que l'estat espanyol no és una realitat aïllada de la resta del món. Entre d'altres raons, perquè té un deute, amb la resta del món, d'un bilió d'euros. Que no és poca cosa, precisament.De manera que una sòlida combinació entre una fermesa catalana en la consecució dels nostres objectius, i les pressions que determinats actors mundials, desde governs, mitjans de comunicació, personalitats, etc d'arreu del món, estic convençut que poden acabar fent miracles. Entre d'altres que un president de govern espanyol deixi de considerar que és un faraó o una divinitat, i baixi al nivell dels humans, on la gent s'entén quan parla.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM.40, octubre 2014)