dilluns, 27 de juliol de 2015

DINAMARCA, IRLANDA, GRÈCIA*

A mesura que el procés s'acosta al seu clímax, les eleccions plebiscitàries del 27S, un seguit d'esdeveniments ens estan confirmant que alguna cosa es mou en els governs, sobretot europeus. A banda, el referèndum grec de fa uns dies, també mereix una reflexió sobre els seus efectes a Catalunya i al propi procés.
Si en els anys anteriors havíem tingut mostres de solidaritat, comprensió, digueu-li com vulgueu, per part d'estats com Letònia i Lituània, que van disparar la resposta diplomàtica espanyola immediata, darrerament, altres estats, com Dinamarca i Irlanda, s'han afegit a aquesta onada de reconeixement, comprensió de la causa catalana. Vegem-ho sintèticament:

Per una banda, el Parlament danès va aprovar una moció que demanava l'establiment d'un diàleg democràtic entre Catalunya i Espanya sobre el procés independentista. És a dir, posava ambdós interlocutors en un nivell d'igualtat, que és el que precisament es nega sistemàticament a fer Espanya, a banda, és clar, de no voler negociar res. És paradoxal, com deia ahir encertadament el President de la Generalitat, que un govern que ha negociat amb una banda terrorista, es negui a negociar amb un govern escollit democràticament. Un deu, doncs, pel Parlament danès.
Però hi ha més, el Parlament irlandès ha rebut una delegació catalana que li ha exposat l'argumentari del Govern Català sobre el procés. Un gest, novament, de reconeixement, que no fa més que obrir noves vies. És aquest, ateses les circumstàncies, el camí que s'ha de seguir. Aprofitant totes les oportunitats, grans i petites.

Per acabar-ho de rematar, també en els darrers dies, el Consell Europa ha admès a tràmit una inciativa impulsada per un total de trenta diputats sobre el dret a l'autodeterminació de Catalunya. I si fa no fa pels mateixos dies, un diputat flamenc, censurava el President del Parlament Europeu per  impedir que els eurodiputats catalans usin la seva llengua en la Cambra.
Són senyals inequívocs que ens indiquen que la batalla dels afers exteriors, inexorablement està caient cap al nostre costat. És cert que encara hi ha molta feina a fer. Però com sempre he dit des d'aquesta secció es tracta d'un procés on les dues potes, la interior i l'exterior funcionen de forma coordinada. Quan aquella fa el primer pas, aquesta fa el segon i dóna empenta per que hi hagi un tercer i un quart pas... en definitiva, que es reforcen mútuament. Em permeto, en aquest sentit, assenyalar la importància que el Govern Català demostri, encara més si cal, que té els Afers Exteriors ben presents en la seva actuació ordinària. Certament, hem d'aplaudir la inauguració de les  delegacions a Àustria i a Itàlia. Així com l'anuncia de noves delegacions al Vaticà, Portugal i Marroc, totes elles, no cal dir-ho, d'importància política i econòmica. Un demostració encara més contundent, per exemple, hauria estat aprofitar la miniremodelació governamental que s'ha dut a terme arran la marxa dels consellers duranistes, per reforçar els Afers Exteriors amb un departament  i un titular propis: és a dir la creació d'una Conselleria d'Afers Exteriors, que és una de les demandes que Reagrupament porta fent des del 2009, pel cap baix. I que el llavors candidat a President, Artur Mas, va apuntar com a possibilitat, en les eleccions del 2003! Han passat molts anys, i continuem esperant.

Dit això, passem a l'altre tema de l'actualitat europea. Ja en el meu article del mes de febrer, en aquesta mateixa secció, vaig parlar de les lliçons gregues, arran dels resultats electorals que portaren al govern al senyor Tsipras. Ara hem assistit a un referèndum on els grecs ens han tornat a donar una lliçó corregida i augmentada. Abans, però, no puc estar-me d'assenyalar que aquest episodi ha deixat definitivament tancat el debat sobre la no presència d'una Catalunya independent dins la zona euro i dins de la UE. I això per una raó ben evident: si els socis europeus han fet tot el possible per evitar que un estat membre que és receptor net dels fons europeus no marxi de l'eurozona, algú amb un mínim de seny pensa que aquests mateixos socis europeus deixarien marxar una Catalunya que és una contribuent neta als fons europeus? És a dir, que aporta més del que rep per al benestar de centenars de milions de ciutadans europeus? Va, home, va, tema tancat. File closed.
Dit això, i sense entrar en el fons del debat, és evident que els catalans hem de constatar que a l'hora de negociar amb Europa, allò que és fonamental és demostrar fermesa i determinació fins en els plantejaments propis. Que no vol dir, ans ben al contrari, adoptar plantejaments anti-europeus, fet que seria més aviat suïcida. Catalunya, en els propers mesos ha de fer palès que la seva determinació i la seva fermesa per aconseguir la Independència és beneficiosa per als europeus, per a molts milions d'europeus que gaudeixen dels impostos que els catalans aportem al pressuposat comunitari. I que en definitiva, redundarà en una Unió Europea més pròspera i també, val la pena recordar-ho, en el fet que la possibilitat de recuperar un 20% del deute públic espanyol que assumirem en condicions de diàleg, serà molt més propera.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 49 (JULIOL-AGOST 2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada