dilluns, 29 d’octubre del 2012

Artur Mas: "El món econòmic s'ha d'adaptar al canvi del país"


La Vanguardia (JB), 12.10.2012

"Catalunya mereix respecte i de moment només ens llancen amenaces i algun insult", afirma el president de la Generalitat | "El meu horitzó és la consulta i guanyar-la per majoria àmplia. Serà l'última cosa que faré" | La pregunta que faria Mas: "Vostè desitja que Catalunya sigui un nou Estat de la UE?"




Artur Mas i Gavarró (Barcelona, 1956), president de la Generalitat de Catalunya, ha provocat un terrabastall en la política catalana, espanyola i europea plantejant que per primera vegada en la història els catalans puguin decidir el seu futur col·lectiu dins de la Unió Europea. En aquesta entrevista, el president català assenyala com afronta el procés tot garantint que ni la crisi, ni les pressions polítiques o econòmiques el faran renunciar al seu objectiu polític vital de conquerir la sobirania per Catalunya.

President, què és ara mateix el que més el preocupa i el que més l'il·lusiona?
La principal preocupació és sens dubte la recessió econòmica i l'atur. El que s'està vivint aquestes darreres setmanes no em treu temps ni interès del que crec que és un tema principal: donar-li la volta a la situació econòmica i començar a crear ocupació. Gaudeixo, d'altra banda, de la il·lusió que noto que es viu al país.

On som? Cap a on anem? O més ben dit, cap a on ens porta?
Som en una etapa clarament nova. Estem en un estadi mental i anímic diferent de la població catalana, que ha experimentat un canvi cultural profund, i que s'ha d'anar confirmant en els propers mesos seguint tota la pauta dels processos democràtics...



I cap a on anem?
Anem cap a exercir el dret a decidir, que és un fet històric perquè no ho hem pogut fer mai en llibertat i en democràcia. El més important és que en els propers quatre anys hi haurà, sí o sí, una consulta al poble català.

Amb llei o sense?

Quan dic sí o sí vol dir sempre dins d'un marc legal, però no un marc legal inamovible. Aquest marc legal pot ser la Constitució espanyola, la legislació catalana, una legislació internacional o altres camins per consultar al poble de Catalunya si tots aquests fallen.

Ho pot precisar?
En pocs mesos aprovarem la llei de consultes catalana, que seria, si ens falla la via de la legalitat estatal, una via per intentar consultar al poble de Catalunya respecte al dret a l'autodeterminació. Quan arribem en aquest punt, les formacions polítiques sobiranistes, que espero que obtinguin la majoria en el Parlament, haurem de veure com precisem la pregunta a formular.

Si depengués de vostè, quina pregunta faria?
En el límit, aquesta pregunta hauria de ser: "Vostè desitja que Catalunya esdevingui un nou Estat de la Unió Europea?", però no vull imposar la pregunta. L'hem de construir entre la majoria parlamentària. Una de les meves obsessions és que les coses es facin bé, no de manera esbojarrada o improvisada.



A què es refereix exactament?
Hem d'assegurar una majoria social forta entorn de la pregunta. Hem de consultar a la Unió Europea i a la comunitat internacional, tot i sabent que no donaran resposta fins que nosaltres no haguem fet el procés. I bé, jo no em negaré mai, mentre duri el procés fins a la consulta, a dialogar i negociar amb les institucions de l'Estat espanyol. En una democràcia madura hauria de ser així. Aquests dies ho veiem entre el Regne Unit i Escòcia. Mentre els britànics negocien, l'Estat espanyol amenaça. 

Quan diu que no es negarà a negociar amb l'Estat espanyol vol dir que encara és possible arribar a un acord amb l'Estat espanyol que ajorni la convocatòria de consulta?
No, home. Quan parlo de diàleg i negociació em refereixo a la manera per arribar a fer la consulta... Això semblarà una utopia o una ingenuïtat, però si mantenim el rumb potser arribarà un moment que Espanya es veurà obligada a reaccionar.

I de tota aquesta travessia, on considera que és el cim?
El meu horitzó polític vital se situa en fer la consulta i guanyar-la amb una majoria clara. Això és el cim. I vaig dir que seria l'últim que faria.

Per què?
Perquè necessitem una gran majoria. Però no la necessito jo com a Artur Mas, la necessita el país. En els propers quatre anys el país necessita un president molt fort i això només es pot obtenir a través dels vots.


Demana un xec en blanc?
De cap de les maneres. No vull que ningú que ens voti pugui pensar que això és un xec en blanc per a la meva carrera o per a la consolidació d'una persona o d'un partit en el poder. Entenc que ha de ser un vot prestat al servei d'un objectiu de país. Jo només sóc un instrument.

En quin sentit ho diu?
Jo sóc un instrument del procés. Bé, això ho ha de dir la gent, no ho puc dir jo, però què vull dir? Doncs que em poso al servei d'aquest procés i un cop el procés hagi culminat, jo em separaré de la presidència de la Generalitat. Si d'aquí quatre anys jo no em torno a presentar, serà un bon senyal per al país.

Ha actuat així perquè no hi havia més alternativa?

Alternatives personals per anar tirant n'hi havia moltes i totes instal·lades en la comoditat. Catalunya també té un altra alternativa: conformar-se. L'alternativa de no lluitar, però quan un no lluita, ja ha perdut. Pots lluitar i perdre, lluitar i guanyar, però si no lluites, ja has perdut. .. Ah, i també hi havia una altra alternativa: seguir-nos autoenganyant. Pensant que fent el bon minyó l'Estat espanyol ens escoltarà i acabarà reconeixent la realitat catalana. Fer el bon minyó és el que hem fet durant 30 anys.


Això sembla una crítica a la tàctica pujolista del peix al cove...
En tot cas seria una autocrítica. Era normal que Catalunya, recuperada la democràcia, confiés que una Espanya integrada a la Unió Europea seria amable i comprensiva amb el fet català. S'hi havia de confiar perquè no s'havia provat mai. Espanya no havia tingut mai una democràcia tant llarga, Ara bé, si en aquestes condicions no és possible, en quines altres ho serà? S'havia d'intentar en aquests trenta anys, i un cop vist el resultat s'ha produït el canvi de mentalitat que va posar de manifest la manifestació de la Diada, i que ara s'ha de confirmar a les urnes. Aquest és un dels motius per anar a les eleccions. Les decisions no es prenen al carrer, es prenen a les urnes.

El principal retret que se li fa és que en aquests moments tan greus de la situació econòmica, la inestabilitat política agreuja la crisi.
A tothom que critica el que estem fent, ens han de dir quins són els costos de no fer res. I ha arribat un moment que Catalunya té dret, després d'aquests trenta anys de servei constant a la causa de l'Estat, en les circumstàncies més complicades i difícils, després d'això, Catalunya també té dret a què li ofereixi alguna solució. Si som tan imprescindibles com es diu dins de l'Estat, Catalunya mereix el respecte, el reconeixement i la possibilitat de progrés, i de moment, només ens llancen amenaces, provocacions i algun insult, però de solucions ningú no n'aporta cap.

Quina solució veuria factible?
El fet que no s'aporti cap solució em fa pensar que Espanya no té projecte o que el seu és un projecte definitivament esgotat perquè Espanya segueixi sent Espanya. La seva pervivència i salvació és el reconeixement de les nacions històriques que la integren tal com es va aprovar en la Constitució...

Hi ha un altre argument de crítica. En un moment en què es parla d'Unió Europea, separar és anar en contra dels signes dels temps.
Però és que no ens separem. Aquest és el llenguatge on se'ns vol fer caure. Volen que parlem de trencament, ruptura, separació, però no és real perquè després d'un procés així Catalunya serà dins de la Unió Europea juntament amb l'Estat espanyol. Què vol dir separar-se en un lloc on hi ha una moneda única, on no hi ha fronteres ni aranzels, on les persones i els capitals poden circular lliurement? Aleshores, quan sento això, jo dic que no és una separació sinó una emancipació. Són ganes de viure la teva pròpia vida amb més llibertat. I això, probablement porta a una millor convivència dins de la família.

El ministre espanyol d'Afers Exteriors, que és del PP, i el comissari Almunia, que és socialista, ja han dit que una Catalunya independent sortiria de l'euro.
Fixi's, ja estan acceptant la possibilitat que Catalunya esdevingui independent. Ja anem pel bon camí. I llavors ja entrem en el terreny de la por. Si acabeu tenint un Estat, on sereu? I la realitat és que no hi ha precedents d'un Estat que hagi experimentat un procés d'aquestes característiques. Com pot ser que una vella nació europea no pugui aspirar a trobar una solució, quan ja en formem part, tant de la Unió Europea com de l'euro, per fer una transició nacional d'aquestes característiques?

Sobre això, ja ha fet alguna gestió amb Brussel·les?
No. En aquests darrers dos anys, els moviments que s'han fet a escala europea han estat, primer, per fer entendre que Catalunya es prenia seriosament les polítiques d'austeritat i de consolidació fiscal, d'equilibri dels pressupostos, de control dels dèficits i de control dels endeutaments, i, segon, per fer entendre que dins de l'Estat espanyol hi ha un  desequilibri molt gran entre transferències financeres, i que això un dia o altre s'ha d'acabar.

Precisament un altre argument negatiu que es fa servir és que vostè ha fet un pas endavant per no parlar de les retallades i assegurar-se quatre anys més amb majoria absoluta.
Primer, la majoria absoluta avui per avui només la té el PP a Madrid. Ja veurem si els catalans en volen tenir. I tapar les retallades és absurd perquè jo em presentaré a aquestes eleccions i al programa no diré que no hi haurà més retallades. I ho explico amb tota claredat. Nosaltres no som amos de les retallades. Les retallades no es fan ni per caprici ni per ideologia, es fan per estricta i imperiosa necessitat, perquè tot el que gastem de més respecte al que tenim autoritzat no ho podem pagar. I si no ho podem pagar, quin sentit té gastar-ho de més?


Es pot fer la transició nacional amb la caixa buida?
La travessia s'ha de fer, amb la caixa més plena o més buida. 

I si no pot pagar les nòmines?
És que ens hi podríem trobar igualment si arribés aquest cas... però jo crec que aquest cas no arribarà, sincerament. Jo sóc dels que pensa que Espanya, amb rescat o sense, encara que segurament serà amb rescat, se'n sortirà, i els pagaments es podran atendre. Una altra cosa seria que l'Estat espanyol agafés els pagaments i la tresoreria com una arma llancívola per desestabilitzar aquest procés democràtic a Catalunya. Però això seria doblement escandalós. Si fessin això sumarien molts més ciutadans catalans a la causa. Suposo que actuaran amb un mínim de seny. A més a més, els diners no són seus, que són compartits. I en bona part són nostres. I que consti que quan dic això no vull tapar els errors catalans, perquè n'hi ha hagut. Si hem arribat a un deute de quaranta-tres mil milions d'euros, que vol dir que hem més que triplicat el deute en els darrers nou anys, vol dir que alguna cosa s'ha fet malament també des de Catalunya, no podem amagar el cap sota l'ala.

Estem en una situació de rescat imminent del regne d'Espanya. El rescat d'Espanya canviaria l'escenari polític català?
No. El procés que està vivint Catalunya es mantindria perquè el moviment que hi ha a Catalunya no és només un moviment econòmic. Hi ha una barreja de sentiments, d'il·lusions, de projecte, de mancances i d'interessos. Tot això està barrejat i tot suma en la mateixa direcció. Per tant, encara que hi hagués un rescat d'Espanya, les aspiracions de Catalunya es mantindrien perfectament vives.


Sembla que hi ha preocupació en el món econòmic català.
En el món econòmic català hi ha de tot. Hi ha gent que ho veu amb més preocupació, d'altres ho veuen amb una gran il·lusió, i en molts casos, hi ha gent que ho viu assumint el compromís. Quan en un país hi ha un moviment social molt potent, el món econòmic també ha de veure com s'adapta al canvi. El primer que ha de fer el món econòmic són estratègies per adaptar-se a aquest canvi de mentalitat del país. I això no és pas  impossible.

Què li ha dit el senyor Fainé, de La Caixa, o el senyor Oliu, del Banc Sabadell? O els grans empresaris: Grífols, Carulla, Andic...
Si no ho particularitzem amb noms, que jo crec que és un error, jo sé que hi ha empreses catalanes que estan inquietes. I ho entenc perfectament perquè qualsevol procés d'aquests regira l'statu quo. I si a més hi sumem que estem en una situació de dificultats econòmiques importants, encara pot semblar més així. Però precisament potser és ara que ho hem de fer, perquè hi tenim molt menys a perdre. Catalunya, davant dels riscos, ara hi té molt menys a perdre perquè ja estem molt tocats.

Vol dir que pitjor no hi podem estar?
Sí. Pitjor hi podem estar. Però és evident que com que hi tenim menys a perdre, doncs segurament s'ha d'arriscar més com a país en aquests moments. I després hi ha un altre concepte. Cada any que passa, les generacions més veteranes van passant el relleu a generacions més joves. La gent jove del país, majoritàriament, ja no té tantes pors ni tants complexos. Són gent que estan vivint al segle XXI, que estan connectats tot el dia amb tot el món i que veuen amb naturalitat els processos que haurien de ser naturals i que les velles estructures els fan impossibles. Amb la revolució dels joves i de les classes mitjanes del país assolirem els nostres objectius i l'economia hauria d'estar al marge d'aquest procés polític.



Per què?
Per què hem fet la Unió Europea? Perquè l'economia estigui al marge dels moviments polítics. Quan han aparegut deu o dotze estats de la Unió Europea en aquests últims deu o quinze anys, ha canviat el mapa europeu, i l'economia no per això se n'ha ressentit. Al revés. Més aviat s'ha eixamplat el marc dels mercats, hi ha més països on funciona una moneda única, hi ha més països on es poden intercanviar els béns, els serveis, les mercaderies, etcètera. I això no perjudica l'economia. Si s'arribés a la conclusió que un procés d'aquestes característiques provoca a l'Estat espanyol càstigs contra Catalunya des d'un punt de vista econòmic, seria un argument més per fer entendre que un Estat així no ens va bé. A més, seria molt absurd des de l'òptica espanyola perquè hi ha un munt d'empreses catalanes que tenen inversions a tot l'Estat espanyol i que hi tenen molts llocs de treball. Si perjudiquen els interessos econòmics catalans a la resta d'Espanya això serà un empobriment per a ells perquè s'hi jugaran llocs de treball, delegacions, magatzems, fàbriques...

Ningú no podia pensar fa uns mesos que Artur Mas i Convergència fessin un discurs d'aquesta mena. Suposo que Rajoy està més amoïnat pels vots que pugui tenir CiU que qualsevol organització d'extrema esquerra...
És possible. Però en tot cas, si es llegeixen les meves intervencions dels darrers quatre o cinc anys, es veurà que l'escenari en el qual estem no és improvisat ni incoherent.


La iniciativa ha estat pactada des d'un bon principi amb Duran Lleida i Unió Democràtica?

El senyor Duran i jo estem absolutament d'acord i la consulta al poble de Catalunya és un objectiu absolutament compartit.

Si tot això és un guió, vol dir que quan va anar a parlar amb Rajoy del pacte fiscal ja tenia decidit el proper pas? Va anar a buscar el no de Rajoy?
No he enganyat a ningú. Amb el president Rajoy hi va haver trobades privades per estovar el terreny i després, en la pública, la resposta va ser un no rotund...

Ara sembla que tot va pitjor:els pressupostos, les inversions, la reforma educativa... És una represàlia per la iniciativa sobiranista?
No. Això és el de sempre. La pel·lícula que estic veient ara ja l’he vist moltes altres vegades, amb Governs d’aquest color a Espanya i d’un altre color, també. El Govern socialista anterior se’n va anar sense pagar els deutes amb Catalunya i sense haver fet els projectes dels accessos als ports de Barcelona i Tarragona de l’ample de via europeu. Aquesta és la mentalitat de sempre, no és d’ara, del PP de Rajoy. És del PP, del PSOE, de la casta funcionarial, dels alts estaments de l’Estat... És de tots i fa segles que dura. Espanya ha fet unes inversions bilionàries en alta velocitat i encara avui no té ni una sola línia connectada a Europa amb l’ample de via europeu sencera. Hi ha vies a prop de Madrid que estan quadruplicades i la línia Barcelona-Vic és via única i funciona pitjor que fa cent anys.


El camí de la sobirania serà llarg?
Llarg no sé si ho serà, però serà dur, molt dur. Dur ja ho està sent perquè rebem  amenaces, es vol crear un clima de molta incertesa i preocupar la gent gratuïtament, atemorint amb les pensions...

Què passarà amb les pensions?
Amb les pensions no passarà res, perquè se seguiran pagant en qualsevol cas. El problema de les pensions no és si Catalunya té un estatus polític diferent . El problema de les pensions és si ens quedem amb menys cotitzants dels que necessitem i amb més pensionistes dels que es poden assumir en una economia que no creix. En aquest terreny de la incertesa, pors i provocacions ja hi som. I això anirà in crescendo. I hi haurà un altre intent de dividir la societat catalana.

Dividir per raó d’origen?
I de llengua...

Entre Catalunya i Espanya hi ha una relació fraternal...
... Que hi seguirà sent, sempre.

Sí, però costa pensar en els cosins d’Almeria com a estrangers.
Però és que no ho seran d’estrangers, serem europeus tots.



Què li diu vostè en aquests moments a un ciutadà de Catalunya de llengua materna castellana i amb bona part de la seva família a Andalusia o a l’Aragó?
Que el procés que segueix Catalunya és inclusiu, que cap dels set milions i mig de persones a Catalunya ha de témer res, que si la seva llengua d’ús normal és el castellà ho continuarà sent. El castellà seguirà sent idioma oficial i d’aprenentatge obligatori a les escoles catalanes. Que aquí no canvia res més que un estatus polític perquè ell i els set milions i mig de ciutadans de Catalunya visquin millor.

Els que se senten aquí espanyols, continuaran sent espanyols?
El sentiments no es poden canviar i s’ha de respectar sempre. Un ciutadà de Catalunya que se senti espanyol, que per cert són molts, ha de seguir sentint-se igual. I en el cas eventual que hi hagi una nacionalitat catalana, també poden tenir la nacionalitat espanyola sense cap problema. Si no la tenen serà perquè Espanya els hi negarà, no perquè els hi negui Catalunya. Catalunya farà aquest procés amb tot el respecte i amb total llibertat per a tothom. Sense imposicions. No ens hem tornat bojos.


Per cert, aquesta entrevista es publica el dia de la Hispanitat...
La hispanitat també és un patrimoni català al qual no hem de renunciar. Però no s’ha de confondre la hispanitat amb l’espanyolisme o l’imperialisme espanyol, perquè no són el mateix per més que hi hagi qui ho intenta. 

Com s’ho fa per aguantar la pressió?
Procuro aïllar-me tant com puc del soroll mediàtic. Si no, acabes sent presoner de tot això i no decideixes amb llibertat. Si no t’atreveixes amb un procés així, has de plegar. El que no val és quedar-te de president d’un país i donar l’esquena a la majoria del poble. Si no t’atreveixes te n’has d’anar. I si et quedes has d’assumir el patiment.

L’esperança és l’últim que es perd?
Tinc esperança perquè tinc fe. Crec en el que estem fent i tinc confiança en el país.

(NOTA: Les fotos no eren en el text original, JS)

Penjada inicialment el 12.10.2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada