Font: El Periódico de Catalunya
Data: 06.11.2012
L’Onze de setembre d’enguany centenars de milers de persones es van manifestar de manera inequívoca pels carrers de Barcelona en demanda d’un estat per Catalunya, en definitiva, per proclamar l’assoliment d’allò que és normal a totes les nacions del món.
De manera absolutament imprevisible per a molts, el president de la Generalitat va escoltar el clam del poble i va assumir, sense límits, el lideratge d’aquesta fita, tot i esgotar el seu objectiu de legislatura, que era el quimèric, en el context de l’Estat espanyol, pacte fiscal.
Un senyal evident de la seva decisió ha estat convocar la ciutadania a les urnes i que, en un context d’absoluta democràcia, es decideixi el camí que ha de seguir el nostre país. Cal recordar que, fins ara, els nostres dirigents, quan eren al govern, el que els guiava sobretot, era l’anhel de continuar el més temps possible al propi govern, oblidant programes, estatuts de partit i el que calgués i reclamant que la pluja fos molt fina i els sobresalts els menys possibles.
Artur Mas, sense dilacions, ha pres el compromís d’avançar cap a l’estat propi, en la propera legislatura, sense cap altra limitació que la de la voluntat del poble de Catalunya.
El dia 25 de novembre el poble de Catalunya ha de respondre si vol un estat propi, un estat lliure en el concert de les nacions lliures del món, que és la condició necessària per poder sortir de la greu crisi econòmica i ser un país de qualitat per donar als seus ciutadans allò que necessiten, o si vol seguir l’agonia d’una autonomia sense capacitat normativa ni capacitat econòmica per a satisfer les demandes de benestar de la seva ciutadania, ni les infraestructures adients, ni els serveis públics ni l’educació ni la salut pública que cal.
Cal recordar, ni que sigui per evitar aquest noble esport anomenat aixecada de camisa, que, després del procés de reforma de l’Estatut d’autonomia, rematat per la sentència del Tribunal Constitucional, parlar a Catalunya d'estat federal, simètric o no, estat confederal, i altres figures del dret constitucional internacional és, en el millor dels supòsits, un insult a la intel·ligència.
Convé fer-nos una primera pregunta: qui pot liderar a Catalunya el procés cap a l’estat propi? És evident que només pot liderar-lo, en les circumstàncies actuals, el president de la Generalitat, que, a més, ha proclamat la voluntat de fer-ho.
La segona qüestió a plantejar-nos: en quines circumstàncies pot tirar endavant el procés? Només si té un aval indubtable del poble de Catalunya.
La manifestació de l’Onze de setembre i l’actuació conseqüent del president han posat Catalunya i les properes eleccions al Parlament, per primer cop en molts anys, en el punt de mira de la premsa i dels governs importants del món. La seva atenció es fixa gairebé en una única qüestió, que és si el poble dóna suport majoritàriament o no al president Mas, que és qui lidera aquesta marxa cap a la llibertat de Catalunya. Totes les altres qüestions que, en clau interna poden donar força joc, a nivell internacional són poc rellevants.
És ben cert que tot això està escrit des de l’òptica de qui vol, sí o sí, que Catalunya esdevingui un estat lliure el més aviat possible, tanmateix és ben segur que també hi ha qui no vol de cap manera que aquesta possibilitat esdevingui una realitat ni aviat ni mai.
Què és allò que vol que passi l’enèmic de la independència de Catalunya la nit del 25 de novembre d’enguany? Què és el que volen que passi els components del govern espanyol, els membres del PSOE, el senyors Bono, Rodríguez Ibarra, Mayor Oreja, Guerra, González, Aznar, i tants d’altres espanyols que consideren Catalunya una anomalia que cal guarir? Què és el que volen que passi a les properes eleccions al Parlament les senyores Chacón i Alícia Sánchez Camacho, el senyors Montilla, Rivera, Boadella i altres catalans que volen Catalunya sota el jou espanyol? Què és el que volen que passi els enemics del president Mas i els que, en la seva coalició, no volen que Catalunya sigui un estat independent?
Doncs la resposta a aquestes preguntes és elemental: totes aquestes persones, totes sense excepció, volen que els resultats del dia 25 de novembre siguin un desastre per al president de la Generalitat, que no se’n surti. Que els partits independentistes clàssics obtinguin molt millor resultat electoral els és ben indiferent. Saben que només amb un Artur Mas ben fort aquest camí encetat pot arribar a bon port.
En absolut no és cert que amb un Artur Mas afeblit i uns partits independentistes més forts el procés cap a l’estat de Catalunya s’enforteixi, ben al contrari, qui el lidera n’ha de sortir enfortit, ja que, com ja es veu ara mateix, qui rep i en rebrà els atacs més despietats és qui va al capdavant.
Tots aquells que no tenim cap més interès que Catalunya, tots qui pensem que els partits són només eines polítiques i no pas empreses que donen nòmines, tots els que estem convençuts que primer hem de tenir estat i després ja tindrem política, aquells que hem sacrificat molts anys de la nostra vida per un somni, hem de pensar serenament que som davant d’una cruïlla històrica de debò, que les batalletes de sempre ara sí que no van enlloc i que cal decidir en aquest moment precís si ajudem el nostre país a agafar el tren de la història o fem nosa i ajudem a posar-lo en via morta.
Jo vull una Catalunya independent per tant, el 25 de novembre tinc l’obligació moral de votar Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya.
(Negreta meva, JS)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada