dilluns, 21 de gener del 2013

ESTRATÈGIA MAD

Sobre l’espectacle de propostes de Declaracions d’Independència en parlaré en un proper post, atès que encara no s’ha acabat de fer prou el ridícul, esperaré que la xarlotada s’exhaureixi per fer-ho. No, avui escric sobre un tema al qual si no m’equivoco ja n´he parlat en alguna altra ocasió, però que ara s’escau d’allò més.


Ens trobem en una situació on l’enfrontament amb Espanya és inevitable. Nosaltres no volem ni podem fer un pas enrere i els espanyols saben que es juguen perdre “la joia de la corona” del seu imperi, d’allà on treuen bilions d’euros per les seves orgies pressupostàries i projectes faraònics madrilenys i per a apaivagar la seva frustració olímpica.
El President Mas està aguantant el tipus, tot i que l’assetjament és cada cop més intens i el bombardeig espanyol, naturalment, es concentra en els punts més febles, que és la corrupció, real o manufacturada, i sobretot en la cinquena columna, que està fent un treball de sembrar el dubte, i fins i tot la por, amb uns resultats més que notables.
Però he de dir que l’home, m’ha sorprès per la seva resiliència, que es diu ara. Fa un any, o fins i tot uns mesos, mai hagués pensat que gosés arribar tan lluny com ha arribat en el seu propòsit de construir l’estat propi, que ell diu. Es mereix per aquest motiu que se l’ajudi per arribar-hi el més aviat possible, i és aquí on estem ara. Qui no entengui que estem en un moment excepcional i que en els moments excepcionals són necessaris actes excepcionals és que no entén res.
Cal tenir clar, doncs, que el pols tan sols ha començat. Encara falta arribar el gran terrabastall. I quan arribi hem de comprendre que caldrà plantar cara perquè ens juguem el nostre futur com a país, com a poble. I per fer front a la gran ofensiva de poc en serviran les bones paraules, el joc net, l’intent de mantenir un diàleg civilitzat i tota aquesta parafernàlia bonista. Això seria un error.
La meva proposta és aplicar l’estratègia MAD, acrònim de Mutually Assured Destruction, és a dir, destrucció mútua assegurada. Els que tenen més anys es recordaran que aquesta va ser l’estratègia emprada per les dues superpotències (els Estats Units i la Unió Soviètica) per paradoxalment evitar una tercera guerra mundial. Bàsicament consistia en desincentivar-se mútuament a atacar l’adversari perquè existia el convenciment que aquell que prengués la iniciativa no obtindria la victòria, sinó la destrucció mútua, per la qual, òbviament no pagava l’esforç de començar. Naturalment, aquí l’element clau del procés era la percepció de la possibilitat de la victòria. Si un dels bàndols hagués arribat a la conclusió que atacant aconseguiria la victòria, no tingueu cap dubte que hagués atacat. Però gràcies la diabòlica lògica de rearmar-se constantment va impedir que cap dels dos arribés a aquesta conclusió, per la qual cosa, cap dels dos va iniciar la guerra.

En el nostre escenari, la situació no és ben bé la mateixa. Els espanyols fatxendegen que guanyaran tan sí com no. I això els fa especialment perillosos. No els passa pel cap que seran derrotats pels catetos catalans. I d’aquí les constants crides a l’atac i el a por ellos que es canten als camps de futbol i des de les tribunes mediàtiques de l’odi.
Pel cantó nostre hem aconseguit, en les primers xocs, una victòria impensable que ha omplert d’odi i ressentiment els espanyols. La internacionalització de la lluita catalana ha assolit uns nivells impensables. La manifestació de l’11 de setembre, les eleccions del mes de novembre, han estat notícies que han fet la volta al món. El President Artur Mas, és avui en dia, un polític conegut arreu del món, si més no en els cercles del poder (i vés a saber si també en cercles més amplis gràcies a Spy al Polònia). Això ha tret de polleguera els espanyols. Catalunya avui en dia figura en el mapa del món amb nom propi, i forma part de l’agenda europea i això  torna bojos els espanyols que mai han reconegut Catalunya com a subjecte polític i jurídic, limitant el reconeixement a una realitat administrativa.
Aquest episodi, fa que actualment estiguem 1-0 a favor nostre. Però ens cal ampliar l’avantatge. I l’única manera de fer-ho, fent baixar els fums als nostres adversaris, i que comprenguin, dins la seva bogeria, que no aconseguiran espanyolitzar-nos, ni als nens ni als adults. Que anem a per totes i que qualsevol iniciativa tendent a liquidar-nos serà resposta de forma contundent i augmentada.
La carta a jugar, en aquest sentit, és doble. Una de cara a dins i una altra de cara a fora. La primera és la mobilització de la gent, que sabem que respon, com ho va fer l’11 de setembre. El 25N , per la seva banda, ens va recordar allò de la dona del Cèsar, que deia que no només ha de ser casta sinó que també ha de semblar-ho, i d’aquí plora la criatura. El pitjor enemic que ens podem trobar són les pomes podrides, i tothom sap que en tenim, després de trenta anys de submissió quasi colonial. La mobilització popular ha de suposar que controlem l’espai públic, que nosaltres definim quin és l’escenari en el qual s’interpreta l’obra, i no ho fan els nostres adversaris, que es limitaran a dir mentides des dels seus altaveus mediàtics o a fer lamentablement el ridícul amb els seus miniakelarres de pa sucat amb oli. Aquí, doncs, l’independentisme polític, el civil i el mediàtic, tenen una enorme feina a fer.


I l’altra carta és la campanya exterior. Cal insistir en la internacionalització de la nostra causa i des del govern fer de la diplomàcia i les relacions internacionals una pòlissa d’assegurança que impedeixi que els espanyols facin el cafre, que és el que ells voldrien. Han de saber, en temps real, que qualsevol ús de mètodes antidemocràtics, serà immediatament sancionat pels socis europeus i mundials. I a l’hora, des de Catalunya s´ha de fer una campanya pública positiva en favor de la Independència, que aporti un valor afegit al millorament del món en el seu conjunt.
Una darrera reflexió. Si som capaços de bloquejar les atzagaiades espanyoles, no tinc cap dubte que les tensions internes seves no faran més que incrementar-se, atès l’atàvic guerracivilisme que caracteritza la seva cultura política -que precisament només se supera quan es troba un enemic exterior que actuï com a boc expiatori. I aquestes tensions, els afebliran de forma notable, de manera que la possibilitat de victòria ja no és una hipòtesi llunyana, sinó ben propera.
Però per aconseguir-la cal demostrar fermesa, convenciment, audàcia i agosarament. Demostrar-les i practicar-les, naturalment.
(NOTA: Post penjat al DGS, 16.01.2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada