dilluns, 4 de febrer de 2013

DE MANUAL COIN


 El que està passant aquests dies a Catalunya és de manual de contrainsurgència (COIN). Em refereixo al múltiple procés de deslegitimació de l’autoritat política de la Generalitat per part del govern espanyol a través dels seus instruments d’informació, judicials i mediàtics. És una situació, dit sigui de passada, que era més que esperable, atès que a ningú se li escapa que els espanyols no es quedarien amb els braços creuats mirant com la seva “joia de la corona” del seu ja migrat imperi, se’n va “de rositas“.

Fixem-nos que en les darreres setmanes, s´han multiplicat exponencialment els assalts a domicilis particulars a Catalunya. Diuen que n’hi ha 1,5 cada dia, és a dir 3 cada dos dies. A més amb una violència cada cop més desfermada. Naturalment, la resposta bonista és dir que això és conseqüència de la desesperació provocada per la crisi econòmica, i tal i tal. Com diria aquell, si non è vero è ben trovato, i avall que fa baixada. Però el resultat és el mateix. Creix la por, i creix el sentiment de desprotecció. I qui en resulta perjudicat és naturalment el Govern de la Generalitat i la instància que dins d’ell ha de vetllar per la Seguretat Ciutadana, que no és altra que el Cos de Mossos d’Esquadra. I qui en surt beneficiat, és l’alternativa o el retorn al passat, que no és altra que el Ministerio del Interior i les seves germanetes de la caritat, la Policia Nacional i la inefable Guardia Civil.
El més terrible de tot, és tanmateix, l’efecte dominó que genera. Vull dir que en la mesura que se’n parla a tot drap als mitjans de comunicació, fins i tot amb tot luxe de detalls, gosaria dir que amb “massa” detall i tot, fet que tampoc és casual, genera un efecte d’emulació, i pot fins i tot empényer a colles de quinquis i delinqüents a provar sort, amb la qual cosa, tot plegat inicia una espiral de criminalitat induïda, i agreuja encara més la situació.

Recordo que quan no es vol que un fet generi un efecte dominó, com per exemple, en el cas dels suïcidis, el tractament mediàtic és molt més escuet, i ple de sobreentesos, per tal d’evitar que potencials suïcides agafin el valor suficient, que els dóna saber que no són els únics en voler acabar amb tot, per fer el pas definitiu i final.
A ningú se li escapa que la creació d’un clima de por i de terror social, no és ben bé l’idoni per a l’impuls de la Transició Nacional de la qual parla el President Mas. I és que aquest és precisament el seu objectiu.
Un altre exemple, és el de la corrupció. Amb aquesta ofensiva contra la corrupció, que sembla generalitzar-se, es vol clarament deslegitimar la classe política. És evident que en els darrers trenta anys, tant l’espanyolisme com l’autonomisme han fet un ús generalitzat dels mecanismes de la corrupció. Per això precisament estem on estem ara, a nivell de crisi de confiança en les institucions. Per això, entre altres raons, el candidat Mas va obtenir els resultats que va obtenir en les darreres eleccions, perquè l’ombra d’en Duran i els seus boys and girls era massa allargada, i massa pesada. Però al marge del fet que qui la fa la paga, és d’una evidència meridiana que la corrupció és l’altra argument que els espanyols han agafat per deslegitimar el govern de la Generalitat, i doncs el seu projecte polític.

Aquí ens trobem davant d’un cinisme sense fronteres i sense vergonya. Una societat com l’espanyola, que és pur franquisme sociològic, sense gota d’impureses, i, doncs, on la corrupció està totalment acceptada, perquè forma part del sistema de xarxes clientelars, pretengui donar lliçons de regeneració democràtica faria riure, si no és que fa plorar.
I el súmmum del cinisme és que un partit espanyol vagi fent propostes regeneradores, quan de fet no és més que un negociat dels serveis d’intel.ligència espanyols. Si els espanyols volen regeneració democràtica, el primer que han de fer és acabar amb l’escàndol reial que és ben real. Només si fan aquest primer, repeteixo, primer, pas, podran tenir una mínima credibilitat.
Però en el fons, ja s’ho faran. No sóc jo qui ha de perdre el temps intentant resoldre els seus problemes.

Cal una veritable estratègia contra la insurgència espanyola que està cridant a deslegitimar el procés democràtic de transició nacional que s’està donant a Catalunya. I cal, sobretot, que els catalans no anem amb lliris a les mans. Ja estic una mica fart de sentir que serem purs i transparents i que els nostres enemics espanyols tindran totes les oportunitats del món per dir-hi la seva… les mateixes oportunitats -o més- que ells ens neguen des de les estructures de l’estat espanyol.
Per què algú es pensa que si el 85 a 41 fos a l’inrevès, des del punt de vista nacional, a hores d’ara els independentistes ja estaríem en les catacombes?
En algun moment, més d’hora que tard, hem de dir que la comèdia s’ha acabat. O més aviat, el drama.
(NOTA: Post penjat al DGS, el 30.01.2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada