UN GOVERN ONG?

Aquesta setmana que estem a punt de deixar ha presenciat tres actituds que caldria corregir el més aviat possible.

La primera ha estat l'enèsima demostració que el Barça és un equip d'ONG, que no té instint assassí i sobretot que no li agrada humiliar els merengues quan ho té tot a favor. Redéu, com enyoro una actitud com la del Hristo Stòitxkov, quan els posava a lloc. Jo és que realment no entenc aquesta mania de donar-los oxigen... Potser és una estratègia pactada de sotamà. Aquesta possibilitat coincidiria, certament, amb la voluntat de perpetuar l'espanyolisme a través del futbol i tota la narrativa entorn del Clásico i tot el que penja. Si voleu que em passi l'emprenyada, xicots del Barça, si us plau massacreu els merengues en el partit de tornada, que no aixequin el cap durant uns quants mesos...

La segona actitud que m´ha deixat perplex és la inoperància del govern català enfront el calvari que està passant tant el PP, com el govern espanyol, i en general, la imatge d'Espanya, arran de la corrupció. Tot els mèdia mundial en van plens. I fins i tot el propi ambaixador dels Estats Units els ha clavat una clatellada antològica, pròpia d'una país del Tercer Món. Quan l'ambaixador dels Estats Units t'humilia en públic, és que ets una merdeta, i això actualment és el que és Espanya. Una merdeta. Llegiu, si us plau aquest gran article d'un periodista, els pares del qual, com a mínim, segur que no van néixer a Quintanilla de Onésimo.

A hores d'ara el govern català hauria d'estar desenvolupant una ofensiva per terra, mar i aire, i per la xarxa, de desprestigi i matxacant el govern espanyol per totes bandes. El Sr. Mas, en comptes de reunir-se amb vells senils que ja no s'aguanten ni els pets, hauria d'estar voltant pel món, ni que sigui papallonejant per totes bandes, transmetent la bona nova que "Catalonia is Not Spain", i que aquí la gent és seriosa, i paquen els deutes, etc.

Però vet aquí, que a més d'un Barça ONG, també tenim un govern ONG, que predica el diàleg i les bones formes. El problema no és el diàleg. Òbviament. El problema és amb qui es dialoga. I ara per ara, dialogar amb els espanyols és perdre el temps. Només dialogaran quan vegin que a la UE i els Estats Units els collen de valent. Abans, només obtindrem d'ells fatxenderia i menyspreu.Són així, no hi ha res a fer. Quan tindrem una mica de Stòitxkov style?

Però aquí no s'acaba tot. Aquesta setmana també ha donat per un altre esdeveniment que n´hi ha per caure de cul, si no fos que era del tot esperable. I és que 300 anys de submissió donen per molt. Em refereixo, és a la Catalunya flowerpower, concretada en un manifest que propugna una Catalunya independent sense exèrcit i sense serveis d'intel.ligència.... Naturalment, la primera reacció és la de riure. La segona, la de plorar. La tercera, la d'emprenyar-se com una mona. I la quarta, després d'haver comptat fins a cent, la de pura i simplement ignorar aquests irresponsables que no tenen ni puta idea del que diuen. O potser a l'inrevès, saben perfectament què és el que diuen, perquè els seus amos del CNI els ho han explicat ben explicat. 

A veure si queda clara una cosa, i intentaré no repetir-la mai més. Un cop haguem aconseguit la Independència, la principal responsabilitat del govern i de la societat catalana en el seu conjunt, és la de no perdre-la mai més. I per aquest objectiu, no s'estalviarà cap recurs. Està clar? Doncs això, que qui toqui el que no sona, que sàpiga què s'hi juga.

Vaya semanita, que diuen aquells....