QUAN L'AMBAIXADOR SOLOMONT TOCA LA CRESTA

Ara fa uns dies, en un acte públic l'ambaixador dels Estats Units al Regne d'Espanya –i també al Principat d'Andorra, per cert- va tocar la cresta d'una manera memorable al govern espanyol. Va passar en plena tempesta mediàtica internacional, quan els mèdia global no paraven de treure notícies negatives sobre les previsions macroeconòmiques del tal Regne. I això que encara no s'havia publicat l'escàndol de la caixa B del PP que ha acabat esquitxant, i probablement, enfonsant, al propi President del Govern.

Les paraules de l'ambaixador Solomont van ser força contundents. Va venir a dir que calia que els espanyols es posessin les piles i que n´havia prou de l'espectacle lamentable que protagonitzen dia sí i dia també en l'escena internacional. En definitiva que la imatge d'Espanya, allò que tan preocupa al Instituto Elcano, no és que estigui al nivell de les sabates, sinó que està per sotaterra.

L'episodi recorda el tracte que els anomenats estats fallits (failed states) reben actualment. Un estat fallit és un estat que no es pot valdre per ell mateix, que no garanteix la seva unitat, el seu funcionament ordinari, ni les mínimes garanties de seguretat, ordre, i que es caracteritza per un nivell de corrupció que fa del tot impossible fer-hi negocis (que és el que realment preocupa als ambaixadors, és clar). És un estat que amenaça l'estabilitat regional i fins i tot global, perquè acostuma a ser víctima de les màfies i de les xarxes criminals, que se n'aprofiten de la seva ineficàcia. No és cap casualitat, en aquest sentit, que cada cop més les fotos o imatges que il·lustren les notícies sobre l'estat siguin les barraques dels afores de les ciutats, les de persones cercant en les escombraries, o la clàssica de les fileres entrant en una oficina d'ocupació. Algú s'imagina una cosa semblant, però referint-se a Holanda, Dinamarca, Suècia o Àustria? 

En aquest sentit, Catalunya en els darrers mesos ha aconseguit amb un cert èxit, marcar un perfil propi, fet que ha posat dels nervis els espanyols. Però encara hi ha molta feina a fer. Cal una política exterior catalana el més ambiciosa i desacomplexada possible. Avui en dia, Catalunya ja figura en el mapa del món com una nació en el camí de la Independència. Hem de fer tot el possible per que no se'ns esborri, i se'ns barregi amb el desastre espanyol. Només la independència pot garantir una Catalunya rica i plena, amb reconeixement internacional, i inserida en el món directament, sense mitjancers, que no ho són. Una Catalunya oberta al comerç, i també a la solidaritat. És el repte que hem de superar de forma urgent i convincent.

(NOTA: Post penjat al Nació Digital, 19.02.2013)

UN GOVERN ONG?

Aquesta setmana que estem a punt de deixar ha presenciat tres actituds que caldria corregir el més aviat possible.

La primera ha estat l'enèsima demostració que el Barça és un equip d'ONG, que no té instint assassí i sobretot que no li agrada humiliar els merengues quan ho té tot a favor. Redéu, com enyoro una actitud com la del Hristo Stòitxkov, quan els posava a lloc. Jo és que realment no entenc aquesta mania de donar-los oxigen... Potser és una estratègia pactada de sotamà. Aquesta possibilitat coincidiria, certament, amb la voluntat de perpetuar l'espanyolisme a través del futbol i tota la narrativa entorn del Clásico i tot el que penja. Si voleu que em passi l'emprenyada, xicots del Barça, si us plau massacreu els merengues en el partit de tornada, que no aixequin el cap durant uns quants mesos...

La segona actitud que m´ha deixat perplex és la inoperància del govern català enfront el calvari que està passant tant el PP, com el govern espanyol, i en general, la imatge d'Espanya, arran de la corrupció. Tot els mèdia mundial en van plens. I fins i tot el propi ambaixador dels Estats Units els ha clavat una clatellada antològica, pròpia d'una país del Tercer Món. Quan l'ambaixador dels Estats Units t'humilia en públic, és que ets una merdeta, i això actualment és el que és Espanya. Una merdeta. Llegiu, si us plau aquest gran article d'un periodista, els pares del qual, com a mínim, segur que no van néixer a Quintanilla de Onésimo.

A hores d'ara el govern català hauria d'estar desenvolupant una ofensiva per terra, mar i aire, i per la xarxa, de desprestigi i matxacant el govern espanyol per totes bandes. El Sr. Mas, en comptes de reunir-se amb vells senils que ja no s'aguanten ni els pets, hauria d'estar voltant pel món, ni que sigui papallonejant per totes bandes, transmetent la bona nova que "Catalonia is Not Spain", i que aquí la gent és seriosa, i paquen els deutes, etc.

Però vet aquí, que a més d'un Barça ONG, també tenim un govern ONG, que predica el diàleg i les bones formes. El problema no és el diàleg. Òbviament. El problema és amb qui es dialoga. I ara per ara, dialogar amb els espanyols és perdre el temps. Només dialogaran quan vegin que a la UE i els Estats Units els collen de valent. Abans, només obtindrem d'ells fatxenderia i menyspreu.Són així, no hi ha res a fer. Quan tindrem una mica de Stòitxkov style?

Però aquí no s'acaba tot. Aquesta setmana també ha donat per un altre esdeveniment que n´hi ha per caure de cul, si no fos que era del tot esperable. I és que 300 anys de submissió donen per molt. Em refereixo, és a la Catalunya flowerpower, concretada en un manifest que propugna una Catalunya independent sense exèrcit i sense serveis d'intel.ligència.... Naturalment, la primera reacció és la de riure. La segona, la de plorar. La tercera, la d'emprenyar-se com una mona. I la quarta, després d'haver comptat fins a cent, la de pura i simplement ignorar aquests irresponsables que no tenen ni puta idea del que diuen. O potser a l'inrevès, saben perfectament què és el que diuen, perquè els seus amos del CNI els ho han explicat ben explicat. 

A veure si queda clara una cosa, i intentaré no repetir-la mai més. Un cop haguem aconseguit la Independència, la principal responsabilitat del govern i de la societat catalana en el seu conjunt, és la de no perdre-la mai més. I per aquest objectiu, no s'estalviarà cap recurs. Està clar? Doncs això, que qui toqui el que no sona, que sàpiga què s'hi juga.

Vaya semanita, que diuen aquells....