Sí que ens l’estan marcant perquè ara del que es tracta és de reformar Espanya. No d’aconseguir guillar el més aviat possible. Porto setmanes escoltant propostes per fer més democràticament presentable l’estat… Però ens hem tornat bojos, o què? A Espanya que la bombin. Nosaltres hem d’anar a la nostra, que és aconseguir un estat propi que ens desconnecti d’aquesta calamitat amb BOE que es diu Espanya.
Però, naturalment, res és casualitat en el món de la política. Fixem-nos que en els darrers temps, coincidint amb l’ascens de l’independentisme, des d’Espanya, s’han orquestrat diverses campanyes per tal de despistar el personal. Sintèticament, recordo la de la xenofòbia contra els immigrants, impulsada per la dreta, i l’extrema dreta. Amb ella es pretenia revaloritzar l’espanyolitat, ni que fos demostrant que sí, que encara que sembli impossible, encara es pot ser més desgraciat que ser espanyol.
Després. la dels indignats i els seus akelarres, amb un intent d’assaltar el Parlament de Catalunya, inclòs, i que va ser protagonitzat per l’esquerra i l’extrema esquerra. Una ofensiva que intentava treure profit del tema de la crisi, els desnonaments, etc., però que sistemàticament i incomprensiblement -o molt comprensiblement- silenciava l’espoli fiscal. Com si disposar de 22 miliards d’euros, que ens roben, i amb els quals es poden fer una quantitat immensa de polítiques socials cada any, i encara en sobrarien uns 3 miliards anyals per fer un exèrcit i uns serveis d’intel.ligència decents, fos quelcom de dretes.
Ara, toca la corrupció. I ara sembla que fins i tot es plantegen l’abdicació o fins i tot l’adveniment de la 3a República. Dit sigui de passada, un dels fets que més ha sobtat al món, és el nivell cutre de la corrupció espanyola, exemplificada amb les anotacions manuscrites de l’ex-tresorer del PP. El món s’ha preguntat, com un estat aparentment del Primer Món, es pot permetre que a aquestes alçades, la cutreria fins i tot en el món de la corrupció sigui tan alta. De debò que amb una nanopart dels 22 milions d’euros, que l’individu aquest disposava a Suïssa, no es podia haver comprat un centenar de discs durs portàtils, i guardar tota la informació en un o dos d’ells, col.locats dins d’una caixa forta, mentre que la resta emprar-los com a espantalls per distreure el personal? No, la cutreria espanyola és tan rematadament alta, que per molta gomina que es porti, el cervell d’aquests freakis no dóna per més (la qual cosa suscita la immediata reflexió, que com podem trigar tant en desempallegar-nos-en…).
Per a mi és claríssim, que el gest del President Mas d’anar a per totes, ha actuat com un detonant de tot el que està passant. Un gest, dit de passada, també, que només va fer, després de la resposta multitudinària dels catalans i les catalanes de l’11 de setembre. Vull dir, que els espanyols constaten que ara el Poble Català va a per totes, i aquesta constatació els ha posat dels nervis, i ara malden per intentar controlar la situació. I si per fer-ho cal passar per damunt dels cadàvers del Rajoy o del propi Joan Carles Borbó, s’hi passa i punt. Si d’alguna cosa està servint tota aquesta comèdia, és per constatar que els espanyols estan escagarrinats amb la perspectiva que els catalans exercim el dret a decidir i fotem el camp d’una punyetera vegada. Ells, molt més que molts catalans, ho veuen totalment factible. I a més saben que amb els europeus, en general, no poden confiar, per molt que s’omplin la boca sobre la impossibilitat que la Catalunya independent, i republicana, sigui acceptada dins la Unió Europea.
Però tornem a la pregunta incial. Ens estan marcant un gol? Ja hem respost afirmativament. Ara hem de veure les raons de la resposta negativa.
No ens l’estan marcant, perquè per molt que s’escarrassin els espanyolistes i ens vulguin vendre bou per bèstia grossa, els catalans i les catalanes ja tenim coll avall que per moltes posturetes que facin els espanyols que van de simpàtics i de bon rotllo, la cosa ja no cola.
El discurs neoguay dels espanyolistes que ara parlen fins i tot d’impulsar el federalisme i reformar la constitució, no se´l creu ningú. Per que què es pot esperar d’un Rubalcaba que quan era ministre va fanfarronejar que qui fa un pols a l’estat sempre perd (pregunto: Holanda, Portugal, l’Amèrica Llatina, Filipines, etc. … van perdre?)? O què oferirà la Chacón, la mateixa que ha protagonitzat espectacles políticament denigrants, i que fins i tot va saludar amb la major de les alegries la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2006?
No cola, no. I aquí, deixeu-me que coli, també, una falca de publicitat, si voleu dir-ho així.
Reagrupament Independentista (RCAT) tenia com a eslògan “Independència i Regeneració”. Amb el pas dels anys, i de les successives assemblees nacionals, el vam reconvertir en “Independència, Democràcia i Treball“. I ja és això, ja.
La Independència, ja és a hores d’ara l’opció més recolzada per milions de catalans i catalanes, com es va demostrar en les eleccions del mes de novembre, i es constata en les diferentes baròmetres i enquestes d’opinió. Quant molts dels que ara s’omplen la boca d’independència, o algun eufemisme al cas, abans no en volien saber res, nosaltres ja hi érem.
La Democràcia, que suposa una veritable revolució ciutadana, i que naturalment incorpora una regeneració de la cosa pública i de la classe política, nosaltres ja la vam situar al capdamunt del nostre programa electoral el 2010. És a dir fa més de dos anys. I ara som allà on nosaltres vam dir que seríem. I ja vam fer una llarga llista de reformes que permetin que la República de Catalunya esdevingui un model exemplar de democràcia participativa i oberta, aquí i arreu del món.
I el Treball, perquè no podem tenir futur sense un canvi del mercat laboral que acabi amb prop d’un milió d’aturats només al Principat, i amb un 50% dels jove sense feina. Això només pot ser possible des de la submissió als interessos de les elits dirigents i empresarials espanyoles. Espanya és sinònim d’atur. Segons el Cercle Català de Negocis, la Independència faria disminuir de forma immediata, uns 10 punts la taxa d’atur. I això només seria el començament.
En definitiva, la Catalunya que volem només serà possible fora del marc de l’estat espanyol. I hem de fer l’impossible per no caure en les estratègies de distracció que els espanyols, i particularment, els seus serveis d’intel.ligència i contrainformació ens volen encolomar. Cal plantar car, primer, i marcar el camí després, per tal que siguem nosaltres qui marquem el nostre propi camí cap a la Llibertat. No els altres.
(NOTA: Post penjat al DGS, 06.02.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada