3 MINISTRES, 2 JUTGES I 4 POLICIES

No em cansaré mai de remarcar la importància del front internacional. Essencialment perquè trenca l'aïllacionisme que intenten imposar els estats, sobretot en aquelles matèries que no volen ser qüestionades per les elits del poder, que naturalment, acostumen a ser assumptes tèrbols, delictes, crims, fins i tot crims contra la humanitat. 

En el món hi ha pel cap baix, unes 193 legalitats estatals, tot i que alguns les eixamplen fins a 206 si incloem entitats que només tenen el reconeixement d'alguns membres de la comunitat internacional (tipus Abkhàzia, Ossètia del Sud o, compte, Israel). I fins hi ha un estat que no és reconegut per cap altre, com és el cas de Somaliland. 

Tots aquests estats aspiren a que les lleis estatals que aproven siguin respectades pels seus ciutadans (en els casos d'estats democràtics) o súbdits (en els casos dels estats no democràtics) i es posen dels nervis (la qual cosa pot ser perillós), si algú els en qüestiona la legitimitat.

Per sort, en les darreres dècades, la legislació internacional, la promoció dels drets humans i del dret a l'autodeterminació dels pobles, que n'és una part consubstancial, no ha fet més que expandir-se i ara és cada cop més evident que en la pràctica, el principi de la no intervenció en els afers interns d'un estat, que havia estat la gran excusa per portar a terme grans repressions i violacions dels drets humans, ha quedat seriosament qüesionat. I la raó és ben evident, en el món actual, no existeixen afers estrictament interns, perquè qualsevol crisi interna, en un context globalitzat, té repercussions com a mínim regionals (és a dir, afecta als estats veïns, en major o menor mesura), i fins i tot globals.

És cert, s'ha de reconèixer, que aquest canvi de paradigma, pot afavorir a actituds intervencionistes de les grans potències amb actituds no completament sinceres, en el sentit que sota l'excusa de la defensa de la democràcia i dels drets humans, l'intervencionisme amaga interessos geoestratègics, geoeconòmics (sovint lligats a l'energia) o geopolítics. N'hem vist casos diversos en els darrers anys. De totes maneres, i acceptant aquesta crítica, continuo pensant que avui el dia, el món és millor sense els Milosevic, Gaddaffi, els Saddam Hussein o els Mubàrak de torn, perquè com a mínim hi ha una oportunitat a la gent a construir societats més lliures. Clar que encara seria millor un món sense els fidels aliats de les grans potències globals, titelles de fet, començant pels de l'Aràbia Saudita i els petroestats del Golf o en altres regions mundials com a l'Amèrica Llatina, al sud-est asiàtic o al continent africà.

En definitiva, i per concloure aquesta reflexió prèvia, sembla evident que quan es tracta de lluitar contra una legislació estatal considerada injusta, una via òbvia és recórrer a altres legislacions estatals i a partir d'aquí recórrer a la legislació internacional per intentar canviar allò que és percebut com injust.

Així, per exemple, si un estat, com el cas del Regne d'Espanya, aprova, com ho féu el 1977, una Llei d'Amnistia General, que va ser utilitzada sobretot per evitar la depuració de responsabilitats pels crims comesos durant el règim franquista, no només per particulars, sinó sobretot pels seus dirigents polítics i funcionaris públics, i atès que els crims franquistes van afectar no només a súbdits espanyols (era una dictadura), sinó també a ciutadans d'altres estats, és del tot legítim i natural que les autoritats d'aquests altres estats exigeixin comptes a les autoritats espanyoles. 

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la notíca que ahir em va fer arribar l'Agustí, i que després m'arribà per altres vies, segons la qual, des de l'Argentina es demana la detenció i processament de nou franquistes espanyols per pressumptes crims comesos contra ciutadans  argentins. És, no cal dir-ho, una notícia excel.lent i que caldria que l'exemple es contagiés a altres estats. Estic segur que països com Mèxic, França, Itàlia, els Estats Units o el Regne Unit poden exigir, si tenen voluntat política, mesures judicials semblants. Tot plegat, qüestionaria en gran mesura el relat bonista de la transició espanyola i sobretot els arguments dels fonamentalistes de l'actual règim polític que entre d'altres aspectes nega el reconeixement de l'existència del Poble de Catalunya, com ho va posar en evidència de forma molt clara la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut d'Autonomia del 2006, i per descomptat del seu dret a l'autodeterminació.

Argentina, concretament, demana la detenció de 3 ministres, 2 jutges i 4 policies franquistes. Els successius fets biològics, naturalment, han impedit que s'ampliés el seu nombre, de manera que ens hem de conformar, de moment amb aquests. Vegem qui són aquests individus.

Els tres ministres són José Utrera Molina (87), Fernando Suárez González (80) i l'inefable Rodolfo Martín Villa (79).

José Utrera Molina, (foto superior), membre de la Fundació Francisco Franco, va ser membre del govern que va condemnar a mort en Salvador Puig i Antich, l'any 1974. Significativament, és el sogre de l'actual ministre espanyol de justícia, Alberto Ruiz Gallardón.

Fernando Suárez González, (segona foto), membre del SEU, ministre de Treball, i membre del govern franquista que va signar la pena de mort de 5 activistes antifranquistes, els darrers executats legalment, el setembre del 1975.

Rodolfo Martín Villa (tercera i quarta fotos), va ser ministre sota els governs d'Arias Navarro -el primer de la Monarquia de Joan Carles I, d'Adolfo Suárez i de Leopoldo Calvo Sotelo (1975-1982), arribant a ocupar la vicepresidència primera. Abans havia estat governador civil de Barcelona, d'infausta memòria. Com a Ministre de Governació, era conegut com "la porra de la Transició", (és a dir com en Felip Puig, però en bèstia). Se'l responsabilitza dels fets de Gasteiz de 1976, on van morir 5 persones i més de 100 en resultaren ferides. També se´l relaciona amb la guerra bruta, i amb l'impuls de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic.Va ser recuperat pel PP per ocupar càrrecs empresarials a Endesa i Sogecable, posteriorment.

Els jutges són Rafael Gómez Chaparro (86) i Jesús Cejas Mohedano (67).

Rafael Gòmez Chaparro, va ser jutge del Tribunal de Órden Público (TOP) i després de l'Audiencia Nacional. La seva actuació va impedir l'aclariment dels anomenats Fets de Montejurra, on van morir dues persones, el 1976. Posteriorment, va donar un permís a un dels ultres implicats en la matança de 5 persones al barri Atocha, a Madrid, que va aprofitar per fugir i no ser mai més detingut.

Jesús Cejas Mohedano, membre del cos jurídic de l'exèrcit espanyol. Va participar en el consell de guerra que va imposar tres penes de mort el 1975.

Finalment, els policies són Celso Galván Abascal (77) i Jesús Muñecas Aguilar (74), José Ignacio Giralte González (71) i Juan Antonio González Pacheco (67).

Celso Galván Abascal, escorta de Franco i de la Casa Reial espanyola. Pressumpte especialista en tècniques de tortura, per part dels denunciants.

Jesús Muñecas Aguilar, guàrdia civil, pressumpte expert en tortures, segons els denunciants. Va homenatjar el colpìsta Tejero.

José Ignacio Giralte González, membre destacat de la Brigada Políticosocial (BPS), se'l considera pressumpte autor de tortures, per part dels denunciants.

Juan Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño (darrera foto), destacadíssim membre de la BPS. Segons sembla deixeble avantatjat del comissari Roberto Conesa. També va treballar a les ordres del cap del Mando Única de la Lucha Antiterrorista (MULA), el comissari Manuel Ballesteros. Relacionat amb episodis de la guerra bruta.

Com es pot veure, el personal és de conte de por. Jo no sé si prosperan les denúncies per empaperar-los, però el que sí que penso és que cal continuar intentant-ho, perquè no podem permetre que l'estat espanyol es presenti com el campió de la democràcia, perquè no ho és ni de bon tros.