Tot just fa unes hores, el Fiscal en Cap de Catalunya ha anunciat la seva dimissió per evitar ser cessat pel seu superior jeràrquic, el Fiscal General de l’Estat. La raó d’aquesta dimissió són unes declaracions que féu favorables al dret a decidir en el marc de la legalitat espanyola. La reacció immediata de Madrid era la de tallar-li el cap, però l’home s´ha avançat als esdeveniments i ha presentat la dimissió.
Dit ras i curt, ens trobem davant d’un autèntic escàndol de caràcter anti-democràtic. No vull ni pensar què dirien els nostres enemics si la cosa hagués estat a l’inrevès, i fos el Govern de la Generalitat qui estigués implicat. La Brunete mediàtica hauria saltat com una fera en defensa de la llibertat. Todos a una, como Fuenteovejuna... Això és el que hauria passat.
Us imagineu, per exemple, que la propera vegada que Duran i Lleida obri la seva boqueta de pinyó, el Mas el cessi de la presidència de les quatre, em sembla, comissions bilaterals entre la Generalitat i Madrid? Què diria la Caverna? Posaria el crit al cel. Naturalment. Elvictimisme espanyolista batria records, i mira que és difícil, fer-ho. Tanmateix, a diferència del Fiscal ara dimitit, Duran mai faria aquest gest d’honor, sinó que s’arraparia a la taula del seu despatx, es lligaria amb cinturons, per evitar ser desnonat del l’oficina. Duran no dimitirà mai de cap càrrec rellevant si abans els elefants de colorcarabassa no volen.
Però el tema és molt preocupant, perquè es tracta d’un funcionari clau, el de Fiscal en Cap de Catalunya. Si fossim en algun altre país, i no a Espanya, aquesta figura, del la del Fiscal en cap de Catalunya tindria una rellevància excepcional. Vegem-ho perquè.
En tot país de democràcia consolidada, el Ministeri Fiscal s’ocupa de defensar els drets dels ciutadans, és a dir, l’interès general. És un càrrec, doncs, de gran importància. Si Catalunya fos ja un estat, el Fiscal General de Catalunya, s’hauria d’ocupar de defensar els drets dels catalans i les catalanes, l’interès general de Catalunya. Seria la máxima figura del món judicial en aquesta tasca. Perseguiria judicialment a tots els que considerés que violessin les Lleis de la República de Catalunya. És tan important aquest càrrec, que en alguns països, el màxim responsable del Ministeri Fiscal és el propi Ministre de Justícia.
Però vet aquí que a Catalunya, passa totalment a l’inrevès. El Fiscal en Cap de Catalunya, la màxima instància del Ministeri Fiscal del país, no només no defensa els drets dels catalans, sinó que ben probablement, el successor de l’actual actuarà com a punta de llança contra el poble de Catalunya i la seva voluntat majoritària.
Quina paradoxa!
La raó és ben senzilla. El sistema judicial espanyol és únic a tot el territori de l’estat, no hi ha poder judicial a nivell de les anomenades comunitats autònomes, de manera que l’organització i el funcionament de la justícia continua estant totalment centralitzat. I el seu cap és a Madrid. No hi ha, per exemple, jutges autonòmics, com sí que hi ha, als Estats Units, jutges estatals, que sentencien sobre delictes estatals, i jutges federals, que ho fan sobre delictes federals. A Espanya, aquesta doble xarxa judicial no existeix, només hi ha jutges de l’Estat, i sotmesos al mandat del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), que és l’òrgan de govern de la justícia. El mateix passa amb el Ministeri Fiscal: hi ha un Fiscal General de l’Estat, triat pel Ministerio de Justícia espanyol, que al seu torn selecciona la resta de Fiscals en cap territorials, entre ells, el de Catalunya. Dit sigui de passada, fixeu-vos el dring militarista de la institució: Fiscal General, Tinen Fiscal, Fiscal en cap… que no és més que una supervivència de la seva militarització històrica. Llavors sembla clar, doncs, que la persona encarregada de vetllar pels drets dels catalanes i les catalanes, no sorgeix de l’òrgan escollit per ells mateixos, sinó de la voluntat del partit que governa a Madrid. Un escenari que demostra clarament el nostre status colonial, de subordinació, també en aquest àmbit.
L’episodi també ens demostra que els espanyols no toleraran cap escletxa en el seu bàndol unionista i que qui es mogui no sortirà a la foto. No en deixaran passar ni una. Estan disposats a aguantar fins al darrer moment. No existeix a hores d’ara un poder judicial DE Catalunya o català. Existeix un poder judicial (espanyol) A Catalunya. Aquesta és la situació exacta. Fins que no assolim la Independència no tindrem ni jutges ni fiscals catalans. Fins llavors, els nostres drets podran ser conculcats i esdevenir paper mullat en qualsevol moment. És una situació insostenible.
Volem una justícia catalana, uns jutges catalans, uns fiscals catalans i la resta ja ho anirem trobant. Però sense ella, res és possible. Per això necessitem quant abans millor la Independència, per bastir estructures d’estat, entre les quals la defensa dels drets i llibertats dels ciutadans de la República de Catalunya. La del Fiscal General de la República de Catalunya.
(NOTA: Post penjat al DGS, el 06.03.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada