Dilluns va fer sis mesos de la gran manifestació independentista que va donar la volta al món, i que es pot dir que va canviar les nostres vides. Res ha tornat a ser igual des de llavors, i Catalunya, ara, viu en una espiral que ens ha de dur, forçosament a un nou escenari polític on l’ùnic que ens podem permetre és aconseguir l’estat propi, és a dir, la Independència, per fer front a una crisi econòmica i social de dimensions apocalíptiques. Ens trobem, efectivament, en un estat d’emergència nacional. Qui no ho vegi, millor que es dediqui a classificar insectes o minerals, professió o afició del tot legítima, naturalment.
L’empenta del poble català, va portar al President de la Generalitat a fer un pas endavant d’una audàcia inaudita. En el discurs del 25 de setembre anunciava un avançament electoral i la celebració d’una consulta pel dret a decidir, tot i que de forma obstinada evitava emprar la paraula Independència. D’aquesta manera, el President Mas es posava en gran mesura al mateix nivell que el President Macià, quan el 14 d’abril va proclamar la República de Catalunya, amb la diferència, però, que aquesta va durar unes 72 hores, per després reconvertir-se en un restabliment de la Generalitat de Catalunya. Això no obstant, Macià va fer un Acte de Sobirania, del qual en sortí l’adveniment de l’Estat d’Autonomia de 1931, plebiscitat massivament pel poble de Catalunya, que després de ser passat pel ribot de les Corts republicanes, esdevingué l’Estatut del 1932.
El President Mas, contràriament a Macià, i si més no fins ara, ha sabut aguantar l’embat, i no ha cedit a les pressions espanyoles. I això que les eleccions del 25N van ser un cop duríssim, que el van estar a punt de noquejar. Quan semblava clar que obtindria una majoria absoluta, i després de diverses campanyes que van desvirtuar el debat electoral, campanyes de caire periodístic, judicial, sindical, i naturalment polític, el poble català va decidir no marcar a porteria buida i xutar la pilota per damunt del travesser. Increïble.
Tot i això, de les restes de la tempesta encara es va recollir allò que es va poder per signar un pacte polític entre les dues principals forces polítiques del nou parlament. De manera que, de forma increïble, Mas va tornar a sobreviure, quan molts ja el donaven per mort.
La signatura del Pacte per la Llibertat entre CiU i ERC va disparar totes les alarmes a Espanya, i es convertí en l’enemic a abatre número u per part de Madrid. Una operació d’estat amb totes les de la llei es posava en marxa.
L’aprovació el 23 de gener de la Declaració de Catalunya com a subjecte polític i jurídic, amb el suport ara ja de tres forces polítiques (CIU+ERC+ICV-EUiA) més un terç d’una altra (CUP), va ser inicialment menyspreada per Madrid, si bé amb el pas de les setmanes va donar lloc a una oposició frontal i la iniciativa de declarar-la inconstitucional, quan de fet no es tracta d’una llei.
Arribats a aquest punt, l’ofensiva espanyola contra el procés de Transició Nacional ja és en tota regla: ofec econòmic premeditat de la Generalitat, guerra psicològica, intoxicacions, utilització dels serveis d’intel.ligència, deslegitimació de les autoritats polítiques i institucionals catalanes, tractant-les de corruptes i criminals, foment de revoltes ciutadanes contra la Generalitat, etc.
Malgrat això, aquest extremisme espanyolista no ha aconseguit trencar el bloc sobiranista que continua sent sòlid, si bé pateix per l’actuació deslleial d’alguna personalitat política concreta i la seva camarilla.
Per això és tan important encertar què cal fer en els propers sis mesos. Des del meu punt de vista cal actuar de forma ràpida, aquest estat de coses no pot eternitzar-se de cap de les maneres. Tallar amb la gangrena espanyola és una obligació inajornable. I atès la quasi impossibilitat material de poder celebrar un referèndum d’autodeterminació dins de la legalitat espanyola, el més assenyat és procedir a una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) de forma immediata per part de l’actual Parlament. Alternativament, es podria celebrar unes eleccions referendàries on les opcions sobiranistes es podrien presentar conjuntament o amb un cert nivell de coordinació electoral, el punt central del qual seria l’aprovació de la DUI en la primera sessió del nou Parlament, amb el suport de la majoria parlamentària. Aquesta solució alternativa té l’avantatge que molt probablement les males herbes que espatllen la coherència del bloc sobiranista, ja no tindrien cap pes, de manera que es preservaria la seva coherència i unitat
Sigui com sigui, cal fer un nou Acte de Sobirania i quant abans millor. Sincerament, penso que el poble català ja està prou madur (i afegiria que fart, tip i cuit) de la situació actual i donarà suport a la iniciativa, sobretot si veu que es va a per totes, sense dubtes i sense excuses, fent un ús desacomplexat de tots els mecanismes que tenim al nostre abast. Cal anar a per totes. Cal anar a sac.
(NOTA: Post penjat al DGS, 13.11.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada