EL FANGAR

Lentament però de forma ineluctable, el procés cap a la Transició Nacional es va enfangant. Cal ser-ne conscients. Hi ha senyals d’alerta per totes bandes. Un procés d’aquest tipus no es pot allargar molt en el temps. És de manual. Militar, per ser més precisos. Si tu deixes que el teu enemic, i dic enemic, es reorganitzi, doncs tens un problema. Si tu deixes que la teva gent es consumeixi en la fam i la desesperació, doncs tens un problema. O el tindràs més d’hora que tard.

Com va dir en un discurs no fa gaire el mai prou elogiat ex-Primer Ministre del Quebec, Jacques Parizeau, les coses es preparen quan estàs en l’oposició, i s’executen sense dubtes ni titubeigs quan estàs en el govern. I sense amagar-se’n, plantant cara a qui calgui, i si no vols caldo, dues tasses. És així com s’ha de tractar l’enemic que et vol la pell. I encara més si aquest enemic és Espanya. Perquè històricament és demostrable que això del diàleg, els espanyols no ho entenen, fins i tot és possible que no ho tinguin ni en el seu diccionari. Si no, no s’entén perquè sempre que els han foragitat, ha hagut de ser amb les armes a la mà. I a més, cal dir que això, naturalment, els espanyols ho entenen perfectament. Allò que no toleren és l’actitud dels qui els volen fer passar bou per bèstia grossa.

En els sis i escaig mesos que portem d’ençà la manifestació de l’11 de setembre, la situació política s’ha anat enterbolint cada cop més. Aquesta constatació, però, i ho matiso per evitar lectures malèvoles, no pressuposa una actitud derrotista. És pur realisme. Vegem quins són els factors que han contribuït a aquest escenari.

El primer és la improvisació del Pla de la Transició Nacional, impulsat pel President Artur Mas i pel seu nucli més fidel, que no de CiU, ni tan sols de CDC, que va deixar descol.locat a més d’un. És evident que és un canvi d’estratègia motivat per la manifestació de l’11 de setembre i pels diversos mocs rebuts del govern de Madrid en temes com el finançament, la política educativa i lingüística o episodis concrets que van fer molt de mal com el cas Spanair, que va tocar els nassos a sectors estratègics molt poderosos del món convergent.

Aquesta conversió a l’independentisme o, si es vol, a l’interdependentisme, per oposició al dependentisme, semblava clarament com la reacció del convers, i molts independentistes, escamats per dècades d´hegemonia convergent sobretot a la Catalunya no metropolitana, no es van empassar la sinceritat del nou missatge presidencial, sobretot quan veien que al seu costat tenia l’esgarriacries d’en Duran, que no perdia ocasió per clavar-li calvots, coces i garrotades a en Mas. Per això, per assegurar el tret, van optar per votar “segur”, és a dir, els que els oferien la garantia del que realment volien, és a dir, naturalment, la independència. I van votar ERC, o millor dit, segurament, en molts casos, van votar Junqueras.

D’aquesta manera s’esdevingué un segon factor inesperat. Quan tot indicava que els electors recolzarien el primer president que gosava plantar cara a l’Espanya eterna tot anunciant la convocatòria d’una consulta d’autodeterminació, els catalans i les catalanes van decidir que millor repartir cartes, que no jugar-s’ho tot a una de sola. Això omplí de joia els espanyols i deixà amb cara de pòker els observadors internacionals que van seguir de molt d’aprop tot el procés. No entenien com, tenint aparentment amb la porteria buida, els catalans perllongaven la seva agonia espanyola. El resultat electoral era pels espanyols sinònim de guanyar temps i de preparar una contraestratègia unitarista.

Davant l’acord de govern entre Mas i Junqueras (més que entre CiU i ERC), que remarca allò que els uneix, que és la sobirania nacional, la contraestratègia espanyolista ha consistit en emfasitzar, naturalment, allò que els separa, que és el model de societat. I la manera d’aconseguir-ho és radicalitzant els efectes de la crisi damunt de la societat catalana, mitjançant un ofec financer sense precedents, un foment dels moviments extremistes o la disseminació d’una onada d’inseguretat ciutadana, el punt clau de la qual és el desprestigi de la policia catalana.

Amb l’accentuació del radicalisme social s’ha impedit de totes totes la solidificació del pacte sobiranista. Per una banda el sobreprotagonisme de Duran i Lleida, que no s’ha estat de menysprear per activa i per passiva Artur Mas, i de l’altra la incapacitat o la no voluntat de Junqueras de depurar internament els responsables de l’estratègia tripartita, estan obstaculitzant la formació d’un bloc sòlid que guiï el procés de Transició Nacional. Sense oblidar la perspectiva que es fomenta dia sí i dia també des de determinats mitjans de comunicació de l’adveniment quasi imminent del sorpasso d’ERC en les properes eleccions, fet, que naturalment, fomenta la competència entre les dues forces del bloc sobiranista, més que la cooperació.

Cal tenir clar que les apel.lacions a la resolució de la crisi social, no són més que una estratègia unitarista. El radicalisme social sempre ha estat una eina per evitar la cohesió de l’independentisme, tant des de la dreta (per exemple, els falangistes), com des de l’esquerra (tutti quanti). Si s’aconseguís desactivar l’embat sobiranista, ja veuríeu com de forma immediata el problema social desapareixiria i cadascú escombraria cap a casa seva.

Naturalment no es tracta d’ignorar la crítica situació social que patim, sinó de no contraposar-la al projecte sobiranista, que el que precisament pretén és posar les bases per intentar resoldre-la.  Només si disposem de l’instrument que els altres pobles disposen per fer-hi front, és a dir l’estat propi, estarem en situació de lluitar contra l’exclusió social. Perquè entre d’altres raons disposarem de tot el que ara ens roba Espanya (entre 22 i 16 miliards d’euros) per aconseguir-ho. Amb aquesta quantitat només ja ens oblidaríem de les retallades per sempre més. I això sense comptar amb els efectes multiplicadors que generaria un nou estat, que calculo que serien del 10% del PIB, és a dir, uns 20 miliards més.

De fet, una correcta estratègia sobiranista ha de ser aquella que associï de forma permanent la crisi que patim a Catalunya amb la nostra dependència d’Espanya. Que associï la manca de finançament internacional de la Generalitat, al fet de formar part encara d’aquest estat pària.

La independència és progrés i benestar per als catalans i les catalanes. I Espanya n’és el fangar. Cal sortir-ne, sense caure en les trampes que els nostres enemics ens posen.

(NOTA: Post penjat al DGS el 10.04.2013)