ÉS PER AIXÒ QUE ENS CAL UN ESTAT…

Els pobles, les nacions, necessiten ser respectats. Com passa amb les persones, de forma individual. Si no et respecten, l’auto-estima disminueix. I si no et respecten de forma continuada, la disminució és encara més pronunciada, i pot arribar l’auto-odi. Per això els pobles colonitzats generen sovint especímens especialment dotats en tirar-se merda damunt d’un mateix. Correlativament, els pobles que es pensen que són els millors sobre la faç de la terra, generen autèntics carcamals egocèntrics i totalment aïllats del món mundial, lliçó que sovint aprenen de forma dolorosa. 

Catalunya es troba en una situació intermitja. Naturalment, és un poble colonitzat mentalment, psicològicament, moralment, i last but not least, materialment, políticament, culturalment, etc. etc. Això fa que el catalanet mitjà, s’auto-representi com una persona que no es pot valdre per ell mateix, com un ésser no prou madur, que necessiti algú que l’acomboiï, que el dugui de la maneta. Papà Espanya és aquest algú. Catalunya, pensa el dat, és un país petit, no som res, no som una puta merda, som pagesots, no tenim glamour i fem volar coloms dia sí i dia també. 

Per altra banda, és cert que hem protagonitzat una història de quasi 300 anys de resistència contra l’enemic. I encara som al peu del canó. Millor dit, som més al peu del canó que mai. I anem a per totes. Això, realment, resulta inaudit. Després de tantes dècades de repressió, espoli, odi, mort, tortura, exili i totes les desgràcies que volgueu, que encara hi siguem i que encara plantem cara. Quan altres pobles ja s’han rendit als enemics (per exemple, els aragonesos, tret potser d’una escassa minoria). 

És Catalunya, doncs, una mena de personatge de doble cara? De Dr. Jekyll i Mr. Hyde? 

En els darrers anys el nostre orgull ha pujat com l’escuma, i hem protagonitzat episodis que en certa mesura han commocionat el nostre entorn immediat, és a dir, Europa, però també, gran part del més llunyà, és a dir, la resta del món. 

I una gran part d’aquesta commoció és deguda a que ho hem aconseguit sense tenir un estat propi. O encara pitjor, tenint-ne un en contra. Absolutament i rabiosament en contra, que fins i tot ha acabat per exhibir els seus fonaments supremacistes, en aquest cas, d’arrel lingüístics. Però també d’altres arrels. 

Però el problema s’esdevè quan sortim tant a la foto. I la resta se n’adona que anem despullats, nus. Perquè no tenim estat propi. És a dir, no som del club dels estats del món. Llavors la conyeta s’acaba i comença la gresca. Sortosament, la gresca ha començat en un àmbit materialment inofensiu com és l’esport. Un àmbit on Catalunya ha excel.lit amb llum pròpia, sobretot, encara que no exclusivament, gràcies al Barça. 

Després d’anys de superioritat esportiva, hem vist com en els dos darrers anys, la conyeta, també aquí s’ha acabat. I això ha coincidit amb la presidència d’un catalanet dat, com és en Rosell, que recordeu que el primer que se li va ocórrer fer va ser un viatge de desgreuge a Extremadura, us en enrecordeu, oi? 

El Barça, en tant que metàfora de Catalunya, ha estat l’objectiu a abatre, i a més s’ha donat la casualitat, que els seus actuals dirigents, i sobretot el seu President, han posat la catifa vermella a aquells que han gosat atacar-lo. És així de dur i de patètic. 

D’aquesta manera, la manca de respecte, de seriositat, de reconeixement, envers aquesta entitat, i per extensió d’aquest país, no ha fet més que incrementar-se. Ara en recollim els fruits, que sense dubte ens farà ofegar-nos. Hem de canviar aquest escenari, i ho hem de fer de forma contundent i sense complexos i ambigüitats, per tal que ens entenguin en el seu llenguatge, que és la llengua de l’estat. És així de clar.

(NOTA: Post penjat al DGS, 24.04.2013)