LA REPÚBLICA CATALANA EN EL CONTEXT DE LA UE*

Estic tip, fart i cuit de molts debats inútils. Ja he fet la promesa que la del 2013, serà la darrera Diada reivindicativa que asistiré. En porto més de trenta, si, ja sé que potser no tinc prou paciència, ho reconec, però ja n’estic fins al capdamunt. Vull celebrar un Dia Nacional com deu mana, no reivindicatiu, sinó commemoratiu. I el vull celebrar el 2014, sense excuses, sense trampes. Si és en aquest sentit, naturalment que hi assisitiré, si em deixen, en primera fila. Però si és per tornar a fer el que hem fet les darreres dècades, amb mi, ho sento, no hi compteu.

Un altre dels debats que em cansen, és el de l’adhesió de la Catalunya independent a la Unió Europea. És un tema que ja he tractat per activa i per passiva, i penso que ja no cal afegir res més.

La República de Catalunya formarà part de la Unió Europea sense cap mena de dubte. I no cal tocar més el tema. Si algú es pensa que un estat endeutat en més d’un bilió, amb b de burro, d’euros pot gosar dir res, vetar res, proposar res, és que és boig i millor que el tanquin.

Donant per descomptat, doncs, que formarem part de la UE, potser serem el 29è o el 30è estat membre, vés a saber, ja és hora d’anar preparant quin paper jugarem en el seu interior.

La primera idea que ens ve al cap, sovint en aquests casos, és ser la Holanda del sud, o la Finlàndia del sud, o fins i tot la Irlanda del sud. Naturalment, plantejar-ho d’aquesta manera és potser un xic incoherent, atès que es perd l’autocentrament, en referenciar-nos a models ja existents, que en cap cas respon, al 100% a la nostra lógica com a entitat política, econòmica, social o cultural que som.

Tot i així, si agafem aquests tres models, no com a realitats empíriques, sinó més aviat com a models teòrics, sí que ens poden ser útils per intentar traçar una comparativa. Vegem-ho.

Quan es diu que Catalunya podria ser com una Holanda del sud, el focus referencial se centra en el tema de les infrasttructures i la logística, principalment. No debades, el port de Rótterdam i l’aeroport de Schiphol d’Amsterdam, són dues plataformes logístiques de primer nivell a escala europea i fins i tot mundial. Catalunya podria assumir un rol semblant en el context mediterrani, amb el port de Barcelona i amb l’aeroport del Prat. Ja a hores d’ara, aquestes dues institucions juguen un paper important, però la seva potencialitat es veu reprimida clarament per la subordinació a l’estat espanyol. En el context d’una Catalunya lliure, amb un estat a favor d’elles i no en contra, es podria assolir una capacitat de moviment molt més gran que l’actual en tots dos casos.

Finalment, el model irlandès, abans titllat de tigre celta, i ara en hores baixes, ens va ensenyar en el seu moment les polítiques de suport al petit empresari, si bé aquí, la distorsió de la masiva arribada d’inversions de l’altra banda de l’Atlàntic fa que la comparació sigui més difícil. Tot i això la captació d’inversors estrangers i per altra banda el domini de la llengua anglesa, són factors altament competitius dels quals cal treure les lliçons adients.

Per la seva banda, quan es compara Catalunya amb la Finlàndia del sud, es pensa naturalment en la capacitat d’innovació en àmbits com l’educació, la inserció laboral, les polítiques socials, la política tecnològica i la societat de la informació i del coneixement. Catalunya, amb uns recursos que avui en dia desapareixen a raó de 45 milions d’euros diaris, podria bastir un sistema educatiu i d’inserció laboral de primer nivell. No debades la tradició pedagógica a Catalunya és enorme, i amb uns recursos a favor segur que seríem capaços d’arribar on ens proposséssim. No debades les xarxes universitàries catalanes poden esdevenir referencials si se les dota dels recursos adients. I el mateix es pot dir en la política de recerca científica i tecnològica.

Com deia més amunt, Catalunya no es pot emmirallar en un cas concret, però sí que té l’obligació de conèixer el seu entorn per saber integrar aquells elements positius que han reeixit en altres casos, per tal que també triomfin entre nosaltres.

No es tracta de dir que inventin els altres, sinó, ans bens al contrari, ser capaços de donar resposta a les demandes locals –nacionals- utilitzant els nostres recursos, però també fixant-nos en el que passa més enllà, en la resta de socis europeus.

Ah, per cert, si fins ara m’he referit al socis referencials, també és cert que hi ha socis que més aviat cal evitar i allunyar-se’n el màxim, amb el mínim de temps. Seria el cas, naturalment, d’Espanya.

*(NOTA: Post penjat al DGS, 09.10.2013)