LA DEMOCRÀCIA EN PERILL*

Sempre m’he mostrat escèptic en titllar l’actual Estat espanyol com a un estat no democràtic. Des del moment que té un ple reconeixement internacional com a tal, és molt difícil argumentar que no ho és. Naturalment, un estat, això sí, amb una qualitat democràtica ínfima, de baix nivell, on la participació ciutadana és marginal i on les elits dels partits polítics tenen un omnipoder que dificulta la dissidència o la simple dissensió interna.

Passa, però, que, com a passsarell que és l’Estat espanyol en la cultura democràtica, hi ha molt de papanatisme, típic del convers, i també molt de bocagrossa i de milhomes, típic de l’ignorant, en l’anàlisi dels règims democràtics. Es pressuposa, per exemple, que si el règim és considerat democràtic ja no cal tocar res, de manera que ja no cal aprofundir més en la seva democratització, i més concretament en l’apoderament (traducció d’empowerment) dels ciutadans envers les elits, tan públiques com privades. I òbviament, això no és així.

Encara més. Els règims democràtics poden cometre veritables actes antidemocràtics, fins i tot anant en contra dels drets fonamentals dels seus propis ciutadans o contra els drets humans d’altres ciutadans forasters. Exemples: la democràcia americana va tolerar la privació efectiva dels drets civils i polítics de milions dels seus ciutadans pel simple fet de ser d’una determinada raça. El Regne Unit, va fer el mateix, amb els seus suposats ciutadans del nord d’Irlanda. França va practicar impunement la tortura en un territori que considerava territori francès a tots els efectes. Em refereixo a Algèria. Holanda, Bèlgica, també en feren de grosses, de molt grosses, i això no obstant eren democràcies.

En definitiva que ser una democràcia no és cap garantia per no cometre atacs contra els drets humans, violacions i actes indignes. Aquesta conclusió, és la que els papanates, els conversos, els milhomes i els bocagrosses no entenen o no volen entendre.

En el cas espanyol, repeteixo, amb un règim democràtic amb una qualitat baixíssima, el perill que s’està congriant és el de l’adveniment d’una democràcia que anul·larà els drets civils i polítics de milions de catalans, naturalment, si aquests no decideixen, no decidim, tallar amarres més aviat que tard. Els diputats espanyolistes al Parlament de Catalunya són la punta de llança que pretén deslegitimar la democràcia catalana, en una estratègia que es basa en impugnar de forma sistemàtica els resultats electorals del 2012, no reconeixent-los, i el d’intentar treure la gent al carrer, amb fracassos antològics, tot s’ha de dir, per forçar un canvi de govern a Catalunya, sense passar per les urnes. De candidats a formar part del nou govern titella i del parlament titella n’hi ha, no cal dir, a cabassos. I no se n’estarien de gallejar a tot arreu, naturalment.

No ens podem permetre perdre més temps. Ja en aquests moments, el 9 de novembre em sembla una data llunyana. Si jo fos espanyol esperaria que passessin les eleccions europees per posar-me les botes… És tan obvi, com obvi és la manca de sentit d’estat, d’estat català, em refereixo, d’alguns catalans. Fins i tot alguns es pensen que anant sols, precisament ara, s’ho menjaran tot. Ara, que el que cal és la màxima unitat possible.

*(NOTA: Aquest post es va penjar al ND el 03.03.2014)