EL SILENCI PAORÓS D'ORIOL JUNQUERAS

Un dels enigmes de la política catalana és el silenci paorós de qui és, encara que no ho sembli, el número 2 de la política catalana. Dic de la política, que no del govern, és clar. 

Em refereixo, naturalment, a l'Oriol Junqueras.

l seu silenci és atronador, incomprensible, significatiu. I per damunt de tot, condemnable. És possible que hagi optat per la vella estratègia d'esperar que el President Mas, s'acabi coent en el seu propi suc, conscient que serà ell qui se'l menjarà.

Serà un exemple de política de baix nivell, de poca volada, de regidor de poble -o de ciutat- que allò que més desitja és ser batlle, perquè a l'actual el considera un malparit, i això està per damunt de tot i de tothom. I que no hi ha tsunami que canviï aquest fet.

És possible. Fins i tot és probable.

Però jo penso que no ha de ser així. 

Penso que s'hauria d'aprofitar molt més el fet que els dos principals líders del país tenen un objectiu bàsic compartit, com és la llibertat, la Independència de Catalunya.

Penso que l'objectiu number one de Junqueras ha de ser el d'aconseguir la Independència de Catalunya el més aviat  possible. Oficialment per proporcionar el més gran benestar de la societat catalana, per tenir els instruments que totes les nacions tenen ... i bla, bla, bla. En la pràctica, per esdevenir el primer President de la República de Catalunya. Dono per fet, perquè no el considero un estúpid, que no aspira a ser el "cent no sé quantos" President de la Generalitat. i menys encara el cinquè President de la CAC.

Junqueras ha de procurar pel benestar físic i polític de Mas. Ha de ser com el ganàpia que protegeix el més menut, amb l'afegit que físicament en té les condicions (eheheh). L'ha d'acotxar quan té malsons, l'ha de pentinar, fer-li la clenxa, o més aviat el tupé. Ha d'evitar que es constipi i que prengui mal, sobretot quan juga amb el seu partit, que s'ha demostrat que és quelcom inestable. Ha de rentar-li la cara, les comissures dels llavis quan queden restes de la darrera papilla...

I tot això ho ha de fer amb l'objectiu que creixi com cal i que no es desviï del camí correcte.

Tanmateix, en Junqueras opta pel camí contemplatiu tan propi de la seva estimada Àsia. Veu com l'altre  les entoma, i en valora el seu coratge, perquè déu n´hi do com se'n surt. Però calla davant la traïció de TV3, que ha optat per la deserció en plena batalla. Si TV3 fos un soldat de la Primera Guerra Mundial, ja hauria estat afusellat per covardia davant de l'enemic. 

Junqueras no mou cap dit, no bada boca... A què espera, en Junqueras?