Contràriament al que se sol dir, el procés d'integració europeu no va començar ni el 1951, amb la creació de la CECA, ni el 1957, amb la creació de la Comunitat Econòmica Europea. Com a mínim, cal remuntar-se al 1921, quan es va signar la Unió econòmica entre Bèlgica i Luxemburg, coneguda com a UEBL, que preveia una durada inicial de 50 anys. El 1944, és a dir, quan encara no s'havia acabat la Segona Guerra Mundial, es va fer un pas més endavant i es va signar, a Londres, la Unió Duanera de Bèlgica, Holanda i Luxemburg, que va entrar en vigor el 1948. Naixia, llavors un nou acrònim: el Benelux. Els tres països, doncs, s'avançaven a la resta d'estat europeus de l'època, i ja van posar en pràctica el projecte d'iniciar la integració.
Naturalment, quan el 1951 es va signar la CECA i el 1957 la CEE, aquests tres estats també hi eren, i, doncs, van formar part de la mítica Europa dels Sis, que van ser els fundadors del procés d'integració europeu, conjuntament amb la República Federal d'Alemanya, França i Itàlia.
Seria una mica agosarat afirmar que, tal vegada, l'existència del Benelux va ser determinant per a l'activació del procés d'integració europeu. Però la veritat és que una mica d'això sí que hi ha. Sense la voluntat decidida d'aquests tres estats petits, probablement hauria estat més difícil que França i Alemanya, els dos actors centrals de la integració europea, acabessin també participant-hi.
Des de llavors, els països del Benelux, han esdevingut uns actors centrals de la integració europea. Bèlgica, de fet, i més concretament, Brussel.les, n'és la capital política. Holanda, per la seva banda, sempre hi ha tingut un paper central. Probablement hi ajuda el fet que en termes relatius, i més en concret, en termes per càpita, ha estat un dels estats que més ha contribuït al pressupost europeu, fins i tot superant a Alemanya. A banda de ser un enorme hub logístic intermodal de gran rellevància per a l'economia del continent. Finalment, Luxemburg, malgrat la seva modèstia física i demogràfica, sempre ha esdevingut un actor destacat i seu d'algunes de les institucions europees més importants.
En definitiva, i per concloure aquesta reflexió inicial, que ja dura massa, podem dir que l'efecte Benelux, consisteix en la capacitat d'influència o de protagonisme de tres actors petits, aconsegueix mobilitzar i dinamitzar actors molt més grans i centrals per tal que s'impliquin en un procés d'integració o d'unitat.
Salvant les distàncies, penso que podem aplicar aquest efecte al cas de l'independentisme català.
El recent acord electoral entre Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana per la Independència, vàlida per a la ciutat de Barcelona, i que porta com a nom el de Millor Barcelona (MBCN), pot ser interpretat com un primer pas cap a la necessària unitat de les forces independentistes. Aquí, RCAT i SCI, serien el Benelux, i l'objectiu lògic seria que la sinèrgia positiva que aquest acord generi, faci moure als dos gran partits centrals de la política catalana CiU (o com a mínim CDC) i ERC, que serien l'Alemanya i la França a escala europea.
En els pocs dies que fa que l'acord és públic, el retorn rebut ha estat excel.lent. Molta gent veu amb bons ulls que dues formacions que fins no fa gaire no es podien ni veure, i que, segurament, encara tenen ferides mig obertes, han estat capaces de deixar-les al marge i unir esforços per fer de Barcelona, un actor central en el procés d'independència, del qual, no cal dir, en rebrà uns beneficis extraordinaris com a Capital Nacional d'un nou estat sobirà.
En aquest sentit, si Millor Barcelona rep un suport ciutadà alt, serà una demostració fefaent que la unitat és allò que els catalans i les catalanes més desitgem: que totes les forces polítiques sobiranistes unexin esforços per afrontar el 27S amb les majors garanties d'èxit. És per això que cal treballar el més intensament possible per tal que aquest fet esdevingui una realitat.
Que el primer pas que significa la reconciliació entre dues formacions independentistes petites quantitativament, però amb una participació qualitativa molt alta en el procés en els darrers anys, decideixi finalment, més d'hora que tard, a les dues altres formacions centrals de l'independentisme a cercar l'acord i la unió (i si potser, també incorporant d'altres de més extremes) per obtenir un triomf total i absolut en les eleccions plebiscitàries del 27S.
Que així sigui. Ens hi juguem massa. Tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada