DEL SOFT AL HARD*

Per raons òbvies, Catalunya ha hagut d'especialitzar-se en els darrers tres-cents anys, tret d'algun moment puntual, en la construcció d'estructures de softpower, és a dir, de poder suau o tou. Simplificant, podem dir que aquestes estructures són les que es basteixen des de la societat civil i que consisteixen bàsicament en seduir la teva audiència o públic objectiu (el target, que es diu). És a dir, el softpower és quan es pretén aconseguir el suport, l'aprovació, la lleialtat, en base no a una obligació, una imposició, un dictat, independentment de la voluntat del destinatari, sinó més aviat en la lliure adscripció, la complicitat, la seducció que dèiem. Mancats d'un estat propi durant tres dècades, pitjor encara, combatent de forma permanent, obstinada i eficient un estat que ens vol eradicar i assimilar, la societat catalana ha hagut de desenvolupar canals, estratègies, entitats, organitzacions, al llarg d'aquest període per preservar i sobretot promoure una catalanitat que ha hagut d'anar adaptant-se a un entorn europeu, internacional en mutació constant. Han estat aquests mecanismes societaris els que han desenvolupat una estratègia de softpower que ha aconseguit seduir milers de catalans i incorporant-ne d'altres d'orígens forasters. També han estat aquestes organitzacions les que han fet un enorme esforç d'internacionalització, de promoció de la catalanitat arreu del món. Els èxits més rellevants d'aquest procés de resistència i d'avenç han estat bàsicament dos.

La columna Macià-Companys desfilant cap al front

El primer, arribar a l'entrada del segle XXI amb un Poble Català en ple procés d'alliberament nacional, és a dir, mobilitzat, activat, resolt a acabar d'una vegada amb la dependència, la submissió respecte l'estat espanyol. El segon, l'haver aconseguit bastir unes mínimes estructures d'autogovern, la Mancomunitat, i les dues Generalitats, que tanmateix, pel seu caràcter subordinat, per la seva connexió amb l'entramat políticolegal amb Espanya, no han parat de rebre garrotades i intromissions fins al punt de ser derogades, suspeses o reconduïdes, en algunes ocasions. Recordem: el 1925, el 1934, el 1938, el 1981 amb la Llei d'Harmonització, el 2010 amb la sentència del TC... Una situació que es pot perfectament repetir si no hi ha un procés de desconnexió, si no hi ha un acte de sobirania, per agafar les sàvies paraules del gran Manuel de Pedrolo.

Manuel de Pedrolo

Només entre els mesos de juliol del 36 i maig del 37, Catalunya va poder fer i desfer com va voler. Va esdevenir un actor polític a escala internacional, i lògicament, va impulsar la creació d'un Exèrcit Català i va aixecar lleves militars, va fer una enorme transformació econòmica, però en una situació sociopolítica extremament complexa. Només en aquells mesos, Catalunya va deixar d'actuar de forma soft i va optar per mesures imperatives, és a dir, la pròpia d'un estat normal. Però, tot i que la feina que es va fer va ser enorme, la no desconnexió amb Espanya, novament ens va arrossegar a un desenllaç que quasi va arribar a ser fatal.

Com el Sísif clàssic, o l'Au Fènix, noves generacions de catalans van prendre el relleu i s'imposaren l'obligació de, amb allò que tenien al seu abast, tornar de nou a la càrrega. Van ser els herois i les heroïnes dels anys 40 i 50, gent sacrificada quasi secreta, que no només ens van salvar els mots, sinó molt més. Tot, de fet. Gràcies a ells i a elles, les dècades següents vam poder reemprendre el procés, cada cop amb més força, fins arribar a la situació actual, després d'haver superat molts i difícils obstacles, sense haver fet cas als cants de sirena que ens volien estampar contra els esculls.

Avui en dia hem assolit èxits brutals. El nostre softpower té actors amb una dimensió, literalment global, de primer rang mundial. Com el Barça, per exemple. I d'aquí l'obsessió espanyola per controlar-lo o, en el seu defecte, per neutralitzar-lo judicialment. 

És per això que, en la perspectiva de les properes setmanes hem d'estar a l'alçada de les circumstàncies, tan a escala nacional, com a escala internacional. Sense deixar de fer política soft, de seducció, d'atracció, de complicitat a tots els nivells, hem de marcar d'una vegada unes línies vermelles que signifiquin una desconnexió immediata d'Espanya, i a l'hora una connexió directa, sense intemediaris amb el món. Tots els processos electorals que tenim al nostre davant, s'han de resoldre de forma contundent en una sola direcció: la de bastir un estat català lliure, sense dependències espanyoles. Aquest, i només aquest, serà el missatge que captaran a Europa i a la resta del món. I llavors, ja no només serem simpàtics, sinó que ens prendran com un dels seus, com un soci lleial. Com un més del club.

*(NOTA: Post penjat al LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 47, Maig 2015)