SEGURETAT I DEFENSA A LA CATALUNYA ESTAT* (per Àlex Calvo)

Autor: Àlex Calvo**

En aquests moments decisius, en que tenim la llibertat a tocar, hem de recordar que la característica definidora d’un estat és el monopoli de la força legítima sobre un determinat territori. A Catalunya tenim les idees clares en aquest sentit, i ja després de la recuperació de la Generalitat es va construir un consens al voltant de la necessitat de convertir el Cos dels Mossos d’Esquadra en una policia integral i gestionar les presons. Foren en el seu dia les primeres passes cap a un estat propi, fita que ara correspon completar amb les forces armades i els serveis d’intel·ligència.

És legítim desitjar que arribi el dia que la força desaparegui de les relacions internacionals. Fins aquell moment, però, hi ha unes regles de joc que tot estat ha de seguir: garantir que grups terroristes o bandes criminals organitzades no aprofitin el seu territori, amenaçant la seguretat d’altres estats, i contribuir en la mesura de les seves possibilitats a la defensa dels països agredits (seguretat col·lectiva) i a les operacions de manteniment de la pau. La independència de qui no ho garanteixi serà percebuda com una amenaça i rebutjada.

Podria ser temptador, en aquesta etapa, deixar de banda el debat sobre seguretat i defensa, o fins i tot donar a entendre que poden haver-hi idees radicalment noves en aquest camp. Es tracta però d’una temptació a deixar de banda, atès que dels tres grans pilars per a recuperar la sobirania (control del territori, monopoli sobre la recaptació fiscal, i reconeixement internacional) el tercer hi depèn en gran mesura. Mai, i menys en un moment difícil com l’actual, capitals com Washington i Londres podrien permetre un buit de poder en una zona clau d’Europa. Toca convèncer-les que amb una Catalunya lliure llur seguretat nacional en sortirà reforçada. Tot i que comptem amb la inestimable col·laboració de Madrid, que envia avions de combat a amenaçar avions civils en ruta a Gibraltar enlloc de destinar-los a operacions anti-terroristes, amb això no n’hi ha prou. Ens ajuda, però no n’hi ha prou. Si malgrat tot encara hi ha qui pugui sentir-se temptat, cal recordar que una de les lliçons del referèndum escocès és que la irresponsabilitat es paga cara. Amb la seva hostilitat envers les forces armades i manca de compromís amb la seguretat col·lectiva Alex Salmond solament va aconseguit que Barack Obama defensés públicament la Unió i perdre vots. L’opinió pública és molt més madura del que de vegades podem pensar, i al Pentàgon ja tenen prou maldecaps.

Quins seran els principals papers de les Forces Armades? En primer lloc, garantir la seguretat nacional i humana i la independència, segon, contribuir a la seguretat col·lectiva en el marc de l’OTAN, l’UE, l’ONU, i les aliances ad-hoc, i en tercer cooperar amb la Policia en àmbits conjunts com la ciberseguretat i prestar auxili logístic sota comandament civil davant de grans catàstrofes naturals. En funció de quina sigui la postura d’Espanya davant de la Catalunya estat caldrà afegir-n’hi d’altres. Veus molt qualificades confien en una millora de relacions un cop ens tractem d’estat a estat, però l’experiència de Gibraltar semblaria desmentir-ho. L’estructura hauria de ser flexible, combinant personal professional i reservista. L’OTAN recomana invertir en defensa del 2% del PIB, i en una primera estimació els efectius podrien ser de 20.000 professionals i 10.000 reservistes. A banda de l’Exèrcit, la Marina de Guerra, i la Força Aèria, caldria un òrgan d’intel·ligència militar (coordinada amb la civil sota un responsable polític únic), un cos de guardacostes, un centre nacional de ciberseguretat, i un consell de protecció d’infraestructures crítiques (per a la coordinació amb el sector privat). El cos de guardacostes és essencial per a protegir el medi ambient i els recursos naturals a la nostra Zona Econòmica Exclusiva.

Reconstruir les Forces Armades no és solament un imperatiu de seguretat nacional, ans també encaixa amb la política de reindustrialització que la majoria de forces polítiques i sindicals defensa. Sense una indústria de defensa de dimensions similars a la d’altres estats avançats d’una mida comparable, i la participació en programes internacionals com el F-35, és impossible que els sectors d’alta tecnologia avancin. Parlem, per exemple, de la indústria de components aeroespacials i el sector bio-farmacèutic. La nàutica esportiva seria un altre exemple. En aquest sentit, és imprescindible que els sindicats, les organitzacions empresarials, els col·legis professionals, i la comunitat universitària, s’impliquin plenament en aquest debat.

Naturalment, recrear unes forces armades requereix temps, però és essencial guanyar ben aviat prestigi internacional i aparèixer des del primer dia davant de socis i aliats com un país seriós. Entre les unitats que es podrien formar ràpidament podríem destacar:

• Una unitat policial d’investigació de delictes en escenaris post-conflicte bèl·lic. Es tracta d’una necessitat identificada per l’ONU i el Pentàgon arran d’operacions recents. Estaria també encarregada de formar cossos de policia locals.
• Una brigada de muntanya, hereva del Regiment Pirinenc Nº 1, amb dos batallons professionals i dos de reservistes, destinats al gran nombre d’excursionistes, esquiadors, escaladors, i altres amants de la muntanya al nostre país.

Una darrera reflexió: exercir les responsabilitats internacionals d’un estat vol dir que alguns dels nostres fills no tornaran. És el preu de la llibertat, i l’hem d’assumir.

* Article publicat originalment a geopolitica.cat (25.08.2015)

**Àlex Calvo, catedràtic convidat a la Universitat de Nagoya (Japó), està especialitzat en política de seguretat i defensa, dret internacional, i història militar, centrant-se en la Regió dels Oceans Índic i Pacífic. Autors de nombrosos articles, com ara “China’s Air Defense Identification Zone: Concept, Issues at Stake and Regional Impact”, Naval War College Press Working Papers, No 1, US Naval War College, 23 December 2013, Se’l pot seguir a @Alex_Calvo