Josep Sort: "L’impacte internacional del procés és bàsic per a la consecució de la independència"*

Aquest dilluns  s'ha presentat el llibre Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors , en un acte a la Llibreria Claret de Barcelona. Hi ha intervingut, com a presentador, el President de Reagrupament Independentista (RCAT), Ignasi Planas. A continuació ha parlat l'expert en temes militars i d'estratègia i autor del pròleg Àlex Calvo. Finalment ho ha fet l'autor del llibre, Josep Sort, politòleg, professor de la Universitat de Barcelona i responsable de Relacions Internacionals d'RCAT.

El llibre recull els articles que l'autor ha anat publicant en la secció internacional del butlletí La Veu de Reagrupament , entre el 2011 i el juny del 2016. Segons Sort, més que fixar-se en els esdeveniments d'altres nacions, els articles reflexionen sobre l'impacte internacional del procés d'independència de Catalunya, d'un abast que pràcticament mai abans s'havia donat. Segons el seu parer, l'evolució d'aquest impacte el fa ser optimista, i remarca la importància de l'àmbit internacional en la consecució de la Independència. Així, un cop hem arribat a un procés madur, és el moment de començar a desenvolupar una política hard, que implica posicionar-se clarament en aquells temes que són d'interès prioritari a nivell internacional tals com les aliances internacionals, la defensa, la seguretat, etc, perquè serà en funció del posicionament que les autoritats catalanes prenguin, que la comunitat internacional li donarà un major o menor grau de reconeixement al nou estat. I per l’autor, quant més ampli sigui aquest reconeixement, menys capacitat tindrà Espanya per oposar-s'hi. 

Per Sort, el recent relleu dels Ministres d'Exteriors, Defensa i Interior del govern espanyol, demostra l'èxit de l'estratègia independentista catalana i el rotund fracàs del govern Rajoy de fer-la fracassar tant en l'àmbit diplomàtic, com també en clau interna. És significatiu, segons Sort, que el nou Ministre d'Afers Exteriors, sigui l'anterior Representant Permanent del Regne d'Espanya davant la Unió Europea, càrrec des del qual s'ha oposat sistemàticament a la presència del Representant Permanent de la Generalitat de Catalunya davant de la Unió, el senyor Amadeu Altafaj, una oposició que, val a dir, ha fracassat totalment.

L’autor del pròleg, Àlex Calvo, ha fet una intervenció de tall realista i ha advertit que en la política internacional els estats es relacionen per la via de l'interès i de l'intercanvi de favors, i que això cal assumir-ho des del primer moment. Així ha posat l'exemple de Dinamarca, un estat de dimensions semblants a Catalunya, que ha assumit la tasca de destruir les armes químiques emmagatzemades a Líbia, fet que comporta riscos però que dóna prestigi a nivell internacional i estalvia a la resta de l'estat d'assumir-los. Calvo també ha advertit que Catalunya ha de preparar-se no només per a bastir un exèrcit professional fidel als compromisos amb els seus aliats, sinó també capaç de defensar, quan s'escaigui, la independència de Catalunya i la seva seguretat. Finalment, també ha denunciat com en l'actualitat les institucions catalanes especialitzades en temes internacionals i de seguretat, paguen a analistes que estan clarament decantats cap a les tesis favorables al govern espanyol i, en conseqüència oposades a la Independència de Catalunya. Calvo considera que això és un escàndol.

Al final de l’acte s’ha fet un breu debat amb el públic assistent, que s'ha mostrat molt interessat i partidari d'aprofundir en aquests temes que sovint són obviats o menystinguts.

En acabar, l'autor ha signat alguns exemplars del llibre.

*(NOTA: Post penjat a Reagrupament.cat, 16.11.2016)

PRESENTACIÓ DEL HARD AL SOFT A BARCELONA!

Àlex Calvo, Josep Sort i Ignasi Planas a l'acte de presentació

(i aviat el vídeo de l'acte)

AVUI, US HI ESPERO!

DEL SOFT AL HARD: PRESENTACIONS CONFIRMADES

Em plau anunciar que ja hi ha dues presentacions confirmades del meu darrer llibre Del Soft al Hard. Catalunya, la Independència i els Afers Exteriors.

La primera serà el 14 de novembre, a les 19.15 hores, a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibreria Claret, de Barcelona, al carrer Roger de Llúria, 5 (a tocar de Plaça Urquinaona). A més d'una servidora, hi intervindrà l'Àlex Calvo,(foto) que és l'autor del pròleg. especialista en geopolítica i estudis estratègics i militars.

També està confirmada la presentació el dia 26 de novembre, a les 18.00 hores a la Llibreria Muntanya de Llibres, de Vic, carrer Jacint Verdaguer, 31, i on també participarà l'Eva Solé, coneguda patriota vigatana.

No cal dir que a tots aquells que hi podeu assistir, us hi esperem!

Altres presentacions s'estan lligant i ja s'anunciaran oportunament en aquest bloc. Naturalment si algú o alguna ho pot organitzar en la seva comarca, municipi o barri, i amb molt de gust hi aniré, només cal que es posi en contacte.

Finalment, us recordo quines són les llibreries a les quals a hores d'ara es pot comprar el llibre:

Alibri (Barcelona)

Ona Llibres (Barcelona)

Llibreria Claret (Barcelona)

Llibreria Laie Pau Claris (Barcelona)

Llibreria l'Odissea (Vilafranca del Penedès)

Llibreria La Cultural (Vilafranca del Penedès)

Llibreria Cuscó (Vilafranca del Penedès)

Endavant!

DOS ARTICLES QUE S'HAN DE LLEGIR

Em permeto recomanar dos articles que acaben de sortir i que són imprescindibles. He de reconèixer que els seus autors representen maneres de pensar molt diferents, però això no és cap obstacle, ans ben al contrari, per a que una servidora n'estigui plenament d'acord.

El primer, és d'un col.lega de la facultat, i encara més d'assignatura, en Xavier Díez, una ment lúcida que caldria que fos més escoltada, sobretot en el seu entorn ideològic més immediat. L'article porta per títol Espanya, capital Ankara. He de dir que la comparació turca, és a dir, el miratge espanyol amb Turquia es remunta a molts anys enrere. Ja l'independentisme va escriure sobre la via turca per referir-se a l'opció que Espanya anhelava per combatre l'independentisme basc i català, sobretot a partir del 1980. I no és cap casualitat, ja que aquell any hi va haver el cop d'estat militar que va acabar amb el govern civil d'aleshores. El fet que el cop dels militars turcs no suposés l'expulsió de Turquia de l'OTAN, sino que aquesta organització fes la vista grossa, va reforçar, segons es va saber més tard, la convicció dels militars colpistes del 23F per tirar endavant el seu pla. Pensaven, lògicament, que l'OTAN tampoc mouria un dit per la democràcia espanyola, que tenia molt poc recorregut temporal llavors. En definitiva, l'espill turc sempre ha estat un referent per a determinats sectors espanyols que envegen la barra lliure de què gaudeix per part de l'OTAN i, en definitiva, dels Estats Units, per a resoldre determinats temes.

El segon article que recomano és d'un altre persona que cada dia que passa és més referencial en un país com el nostre tan mancat de gent que diu les coses clares i sense embuts. Em refereixo, és clar a l'Àlex Calvo. El seu darrer article és, literalment, genial: Exèrcit professional o de lleva? Liberalisme i socialdemocràcia. Molt recomanable. Amb l'Àlex estem treballant en diversos projectes i en idees que compartim i he de dir que, egoistament, me'n beneficio, d'aquesta col.laboració, perquè n'aprenc molt. La pregunta que encapçala l'article és la pertinent, ni més ni menys. Quin model d'exèrcit volem per la Catalunya independent? I, a grans trets, només hi ha dues opcions. Cap altra pregunta pot ser acceptable. La Catalunya independent ha de tenir exèrcit, és a dir, forces de defensa enquadrades militarment, com també ha de tenir jutges, policies, mestres o metges. Ja ho vaig deixar ben clar en un meu article de fa uns pocs dies. I l'Àlex, en aquesta genial peça hi rebla el clau.

L'enhorabona a tots dos!

NATO, State (Re)emergence, and Military Capabilities and Commitments: the Terms of the Debate

Un altre gran article de l'amic Àlex Calvo, professor convidat a la Universitat de Nagoya i analista de defensa, que no em resisteixo a enllaçar perquè val la pena. Originalment publicat a la prestigiosa revista Strife del no menys prestigiós King's College de Londres, un centre de referència pel que fa a l'estudi de la guerra. De l'article, destaco especialment la referència que fa a les Milícies Alpines, com a un cos militar d'èlite sota les ordres directes del Govern Català durant la guerra del 36-39.

Llegiu-lo i difoneu-lo, val molt la pena i ens posa al nivell d'un estat sobirà, amb anàlisis de primer nivell i sense cap complex, deixant els espanyols allà on els pertoca, a l'alçada del betum.

Amb l'Àlex vam compartir un acte a Tremp el passat mes de juliol sobre el futur esplendorós de l'Acadèmia Militar de Talarn en la Catalunya independent.

SEGURETAT I DEFENSA A LA CATALUNYA ESTAT* (per Àlex Calvo)

Autor: Àlex Calvo**

En aquests moments decisius, en que tenim la llibertat a tocar, hem de recordar que la característica definidora d’un estat és el monopoli de la força legítima sobre un determinat territori. A Catalunya tenim les idees clares en aquest sentit, i ja després de la recuperació de la Generalitat es va construir un consens al voltant de la necessitat de convertir el Cos dels Mossos d’Esquadra en una policia integral i gestionar les presons. Foren en el seu dia les primeres passes cap a un estat propi, fita que ara correspon completar amb les forces armades i els serveis d’intel·ligència.

És legítim desitjar que arribi el dia que la força desaparegui de les relacions internacionals. Fins aquell moment, però, hi ha unes regles de joc que tot estat ha de seguir: garantir que grups terroristes o bandes criminals organitzades no aprofitin el seu territori, amenaçant la seguretat d’altres estats, i contribuir en la mesura de les seves possibilitats a la defensa dels països agredits (seguretat col·lectiva) i a les operacions de manteniment de la pau. La independència de qui no ho garanteixi serà percebuda com una amenaça i rebutjada.

Podria ser temptador, en aquesta etapa, deixar de banda el debat sobre seguretat i defensa, o fins i tot donar a entendre que poden haver-hi idees radicalment noves en aquest camp. Es tracta però d’una temptació a deixar de banda, atès que dels tres grans pilars per a recuperar la sobirania (control del territori, monopoli sobre la recaptació fiscal, i reconeixement internacional) el tercer hi depèn en gran mesura. Mai, i menys en un moment difícil com l’actual, capitals com Washington i Londres podrien permetre un buit de poder en una zona clau d’Europa. Toca convèncer-les que amb una Catalunya lliure llur seguretat nacional en sortirà reforçada. Tot i que comptem amb la inestimable col·laboració de Madrid, que envia avions de combat a amenaçar avions civils en ruta a Gibraltar enlloc de destinar-los a operacions anti-terroristes, amb això no n’hi ha prou. Ens ajuda, però no n’hi ha prou. Si malgrat tot encara hi ha qui pugui sentir-se temptat, cal recordar que una de les lliçons del referèndum escocès és que la irresponsabilitat es paga cara. Amb la seva hostilitat envers les forces armades i manca de compromís amb la seguretat col·lectiva Alex Salmond solament va aconseguit que Barack Obama defensés públicament la Unió i perdre vots. L’opinió pública és molt més madura del que de vegades podem pensar, i al Pentàgon ja tenen prou maldecaps.

Quins seran els principals papers de les Forces Armades? En primer lloc, garantir la seguretat nacional i humana i la independència, segon, contribuir a la seguretat col·lectiva en el marc de l’OTAN, l’UE, l’ONU, i les aliances ad-hoc, i en tercer cooperar amb la Policia en àmbits conjunts com la ciberseguretat i prestar auxili logístic sota comandament civil davant de grans catàstrofes naturals. En funció de quina sigui la postura d’Espanya davant de la Catalunya estat caldrà afegir-n’hi d’altres. Veus molt qualificades confien en una millora de relacions un cop ens tractem d’estat a estat, però l’experiència de Gibraltar semblaria desmentir-ho. L’estructura hauria de ser flexible, combinant personal professional i reservista. L’OTAN recomana invertir en defensa del 2% del PIB, i en una primera estimació els efectius podrien ser de 20.000 professionals i 10.000 reservistes. A banda de l’Exèrcit, la Marina de Guerra, i la Força Aèria, caldria un òrgan d’intel·ligència militar (coordinada amb la civil sota un responsable polític únic), un cos de guardacostes, un centre nacional de ciberseguretat, i un consell de protecció d’infraestructures crítiques (per a la coordinació amb el sector privat). El cos de guardacostes és essencial per a protegir el medi ambient i els recursos naturals a la nostra Zona Econòmica Exclusiva.

Reconstruir les Forces Armades no és solament un imperatiu de seguretat nacional, ans també encaixa amb la política de reindustrialització que la majoria de forces polítiques i sindicals defensa. Sense una indústria de defensa de dimensions similars a la d’altres estats avançats d’una mida comparable, i la participació en programes internacionals com el F-35, és impossible que els sectors d’alta tecnologia avancin. Parlem, per exemple, de la indústria de components aeroespacials i el sector bio-farmacèutic. La nàutica esportiva seria un altre exemple. En aquest sentit, és imprescindible que els sindicats, les organitzacions empresarials, els col·legis professionals, i la comunitat universitària, s’impliquin plenament en aquest debat.

Naturalment, recrear unes forces armades requereix temps, però és essencial guanyar ben aviat prestigi internacional i aparèixer des del primer dia davant de socis i aliats com un país seriós. Entre les unitats que es podrien formar ràpidament podríem destacar:

• Una unitat policial d’investigació de delictes en escenaris post-conflicte bèl·lic. Es tracta d’una necessitat identificada per l’ONU i el Pentàgon arran d’operacions recents. Estaria també encarregada de formar cossos de policia locals.
• Una brigada de muntanya, hereva del Regiment Pirinenc Nº 1, amb dos batallons professionals i dos de reservistes, destinats al gran nombre d’excursionistes, esquiadors, escaladors, i altres amants de la muntanya al nostre país.

Una darrera reflexió: exercir les responsabilitats internacionals d’un estat vol dir que alguns dels nostres fills no tornaran. És el preu de la llibertat, i l’hem d’assumir.

* Article publicat originalment a geopolitica.cat (25.08.2015)

**Àlex Calvo, catedràtic convidat a la Universitat de Nagoya (Japó), està especialitzat en política de seguretat i defensa, dret internacional, i història militar, centrant-se en la Regió dels Oceans Índic i Pacífic. Autors de nombrosos articles, com ara “China’s Air Defense Identification Zone: Concept, Issues at Stake and Regional Impact”, Naval War College Press Working Papers, No 1, US Naval War College, 23 December 2013, Se’l pot seguir a @Alex_Calvo