EM JUGO UN PÈSOL QUE ...

La veritat, fer aquest post és com llençar pedres a la meva teulada. A aquestes alçades de la pel·lícula, ens hauria d'importar un rave qui serà el proper President del govern espanyol. Tot això queda moltes pantalles passades, sobretot després dels darrers esdeveniments a casa nostra. Sigui quin sigui l'interlocutor espanyol, no hi haurà cap diferència. Si de cas, només en coses epidèrmiques. Però en el fons, cap ni una... No hi ha res que s'assembli més ..... ja sabeu com continua.

Això no obstant, hi ha una dimensió del tema que no ens pot deixar freds. Em refereixo, és clar, a la dimensió internacional, i més concretament, l'europea.  I és per això que m'he decidit a escriure aquest post, després de rumiar-ho. Escriure sobre política espanyola és tan avorrit com seguir la Lliga espanyola de futbol. Res a veure amb la Champions, tan en un cas com en l'altre.

Javier Solana, el 2007

I és que considero, i aquesta és una primera reflexió que faig, que a mesura que els polítics espanyols siguin incapaços de decidir res, els polítics europeus s'aniran posant nerviosos, si més no, relativament nerviosos, i si s'arriben a les últimes, forçaran un acord polític tan sí com no. Naturalment, en aquest acord forçat, fins i tot li podem dir diktat, la variable "independència de Catalunya" hi serà molt present, sobretot si el nou Govern Puigdemont (o és Puigdemont-Junqueres?), es posa les piles i no fa de figa flor declarant més del compte que la DUI no està entre les seves prioritats. Suggereixo més aviat, que se'n faci un tip d'esgrimir-la, ni que sigui com a pòlissa d'assegurança.

Establert, doncs, que els europeus acabaran imposant un acord (o seran els Estats Units... o fins i tot la Xina, ara que ja tenen l'Espanyol, per cert, i espero que siguin prou intel·ligents per canviar-li el maleït nom!) una segona reflexió que aventuro, i per la qual em jugo un pèsol, és la següent. Atès que la ignorància dels europeus sobre la política espanyola és supina, no debades no és un soci prioritari per als grans temes de la Unió, com ho demostra que cap espanyol n'ocupa un lloc rellevant, la tria per al proper president del govern espanyol, que es farà des de Brussel.les, Estrasburg o Frankfurt (res de Madrid, ni tonteries d'aquestes), bàsicament serà senzilla o immediata.

Quin és el polític espanyol que ha tingut més protagonisme a Europa en els darrers anys, i doncs, és relativament conegut pels euròcrates? La resposta és òbvia: Javier Solana, un individu que sempre ha fet de noi dels encàrrecs allà on ha treballat:a l'OTAN, a la UE... Sap més o menys parlar l'anglès, sense ser una meravella, i mira, podria fer, temporalment, el fet.

Per altra banda, el seu jacobinisme és tan gran, que pel dossier català, a Madrid no han de patir, no és baixarà del burro, del burro espanyol, per descomptat. No debades és el nebot de Salvador de Madariaga, un referent de l'Espanya progressista, que des de l'exili, va afirmar que tenia esperança, i parlo dels anys 60, que Franco, com a mínim, resolgués el tema català once and for all.

En definitiva, que em jugo un pèsol que, si els europeus han de prendre cartes en l'assumpte, perquè els espanyols no s'aclaren ni a la de 3, llavors proposaran de President de Govern, aquest noi dels encàrrecs que porta per nom el de Javier Solana. Ja ho veurem...