LA DIPLOMÀCIA DEL TÍPEX*

La reacció del govern espanyol a la creació d'una Conselleria d'Afers Exteriors ha estat furibunda. Cega. Han anat a sac i sense control. Era un comportament més que esperable, i que demostra fefaentment la rellevància estratègica d'aquesta àrea de govern. Es confirma tot allò que, des de sempre, hem mantingut des d'aquesta secció. Que la política internacional és una dimensió fonamental del procés cap a la Independència. De calaix.

El que no era previsible, i això ja és més problemàtic, és la resposta que ha donat el govern català. Inicialment, es va parlar que el nom del Departament es mantindria intacte, malgrat les fatxenderies dels espanyols. Fins i tot, es va dir que no s'usaria ni el típex per modificar-lo. Va ser una resposta contundent i ferma. Tanmateix, pocs dies després, i de forma força lamentable, hom va optar per la, diguem-ne, diplomàcia del típex , davant l'ofensiva espanyola i la seva ràpida acceptació, com era d'esperar, del Tribunal Constitucional. Una embeinada amb totes les de la llei. Així el nou Departament ha passat d'anomenar-se Departament d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, a Departament d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, si més no de manera transitòria, mentre el Tribunal Constitucional espanyol mantingui la suspensió dels articles referits precisament a la creació d'aquest nou Departament. Un canvi merament simbòlic, però que té dues mancances evidents.

La primera és que no ha servit de res, perquè ara els espanyols volen recórrer també el decret de canvi de nom. A veure, els espanyols són cafres, això ja ho sabem. Però no idiotes. Si fossin idiotes, no faria 300 anys que ens toquen els nassos. Per dir-ho suaument.

La segona és que ha deixat molta gent amb cara de pòquer. Començant per qui escriu aquestes ratlles. No havíem quedat que no es faria servir el típex? I bé que s’ha fet servir, tu! La impressió que la gent ha tingut ha estat una baixada de pantalons amb tots els ets i uts. Però no havíem quedat que del Tribunal Constitucional n'hem de fer cas omís? Els partits del búnquer espanyol han parlat, amb un somriure d'orella a orella, de tremolors de cames i petament de dents. I ho han fet amb una vehemència que els delatava la seva set de victòria, ni que sigui mínima, després de grans i solemnes derrotes, de les quals ni s'han refet, ni es refaran.

La qüestió és si aquesta diplomàcia del típex serà una flor que no fa estiu, producte d'un moment de feblesa, o es generalitzarà a totes i cadascunes de les topades que els espanyols provocaran en la seva estratègia de contenció del full de ruta aprovat pel Parlament el 9 de novembre. Esperem que sigui el primer cas. Si és el segon, tindrem un problema.

Per sort, altres notícies ens han alegrat els darrers dies i han soterrat el mal gust de boca que ens havia quedat.  Dues, en concret.

La primera és la celebració, el passat dia 15 de març, d'una sessió d'un subcomitè del Comitè d'Afers Exteriors de la Cambra de Representants dels Estats Units, dedicada a la “política dels Estats Units envers els Moviments d'Autodeterminació Nacional”. En aquesta sessió, Catalunya va ser objecte d'un especial interès, i el propi president (chairman ) del subcomitè en qüestió, el Representant Dana Rohrabacher, va apostar perquè els Estats Units consideri que els moviments d'autodeterminació pacífics aporten i incrementen la pau i l'estabilitat al món. Per la seva banda, un dels experts que hi van participar, el professor Paul Williams, de l'American University, va alertar dels riscos que pot córrer la Unió Europea si denega el reconeixement de la Independència de Catalunya, afirmant, a més a més, que aquesta opció seria considerada com clarament antidemocràtica, tenint en compte que la Unió Europea ha reconegut dotzenes de nous estats en els darrers vint-i-cinc anys.

La segona: l'entrevista simultània que el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, va concedir a cinc grans mitjans de comunicació internacionals i que va tenir un gran impacte per la seva contundència i determinació. I també perquè demostra que el suposat desinterès del món per la Independència de Catalunya és una enredada. Cal seguir per aquest camí. Sense dubtes. I sense típex.

*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, Núm. 56, MARÇ 2016)