Fragments:
—El procés català cap a la independència, com el veieu?
—Ara passa per un mal moment. Hi ha una desinflada. El camí es fa massa feixuc. Tinc la sensació que hi ha un esgotament. No només per part dels polítics, que els veig que van fent voltes sobre si mateixos. No se sap on hi ha la sortida. La gent diu que aquests no saben on van, que ens haurem d’inventar un nou Onze de Setembre, que a veure què hem de fer. És allò de l’hàmster.
"(El procés d'independència...) jo tiraria pel dret"
—Vós què faríeu, amb el procés d’independència?
—Jo tiraria pel dret. D’una altra manera estarem enganxats amb això. Veig molt improbable un pacte d’esquerres amb Podem.
—Us diran que no tenim els 50% dels vots per tirar pel dret.
—No tenir el 50% dels vots és relatiu. Les últimes eleccions van demostrar que hi havia una majoria bastant àmplia d’esquerres, i dintre aquestes esquerres –uns més, uns altres menys– tots estan per la feina. S’ha de mesurar exactament aquesta majoria. Però si no ens donen el referèndum, tornem-lo a fer nosaltres. Encara que sigui sense permís. Inventem-nos una manera de votar per internet i guanyar garanties. Tirem pel dret.
—D’independentista no crec que ho hàgiu estat sempre.
—No ho era, no. Jo he estat el típic imbècil que ha votat el PSC vint anys. És veritat. He fet les campanyes del Maragall, del PSC, molts anys. M’he passat nits senceres amb l’Iceta muntant espots. Mai de la vida no hauria pensat que agafessin aquesta deriva. Conec aquesta gent. I alguns me’ls aprecio molt. Aquesta deriva no l’he entesa i m’ha semblat una traïció.
—Una traïció?
—Sincerament, m’ho sembla. I no eren així. Vull pensar que no ho eren. Jo m’identificava amb un catalanisme raonable i que a poc a poc aconseguírem una autonomia, una independència, etc. Maragall va tenir la valentia de plantejar l’Estatut. Li tinc una gran admiració. Però el PSC el va fulminar.
—No crec que vingueu d’un ambient independentista. A la vostra família no crec pas que ho sigueu tots.
—Et diré d’on vinc jo: jo vaig néixer a la Casa de la Caritat. Fill de mare soltera. La mare va venir de fora, a un lloc que no la conegués ningú, perquè va quedar sola i embarassada, i al seu poble era rebutjada. Aquesta senyora, i jo dins la seva panxa, vam arribar a Barcelona en pilotes. L’una mà al davant i l’altra al darrere. Aquest és el meu origen. No tinc família, pràcticament. La meva mare encara viu, 94 anys. La tinc en una residència aquí prop. La meva història és la d’un self-made man.
—I què va fer la vostra mare, després?
—Va tenir la sort de trobar feina de cuinera a l’escola Sant Gregori. Laica, de la burgesia catalana, molt bona. Un dels meus professors era el poeta Francesc Garriga. Com que era fill de la cuinera no vaig haver de pagar els estudis, i no els hauria pogut pagar mai. De fet, érem tan humils que vivíem a l’escola, on tenia una habitació. Imagina’t. No en teníem ni per a anar a un pis. En canvi, la meva educació és com si formés part de la burgesia catalana. Mantinc amics d’aquella època, que són els meus íntims, i alguns van esdevenir els meus germans, diguem. L’altre dia mateix, el Barça Madrid ens el miràvem aquí uns quants.
—Jo tiraria pel dret. D’una altra manera estarem enganxats amb això. Veig molt improbable un pacte d’esquerres amb Podem.
—Us diran que no tenim els 50% dels vots per tirar pel dret.
—No tenir el 50% dels vots és relatiu. Les últimes eleccions van demostrar que hi havia una majoria bastant àmplia d’esquerres, i dintre aquestes esquerres –uns més, uns altres menys– tots estan per la feina. S’ha de mesurar exactament aquesta majoria. Però si no ens donen el referèndum, tornem-lo a fer nosaltres. Encara que sigui sense permís. Inventem-nos una manera de votar per internet i guanyar garanties. Tirem pel dret.
—D’independentista no crec que ho hàgiu estat sempre.
—No ho era, no. Jo he estat el típic imbècil que ha votat el PSC vint anys. És veritat. He fet les campanyes del Maragall, del PSC, molts anys. M’he passat nits senceres amb l’Iceta muntant espots. Mai de la vida no hauria pensat que agafessin aquesta deriva. Conec aquesta gent. I alguns me’ls aprecio molt. Aquesta deriva no l’he entesa i m’ha semblat una traïció.
—Una traïció?
—Sincerament, m’ho sembla. I no eren així. Vull pensar que no ho eren. Jo m’identificava amb un catalanisme raonable i que a poc a poc aconseguírem una autonomia, una independència, etc. Maragall va tenir la valentia de plantejar l’Estatut. Li tinc una gran admiració. Però el PSC el va fulminar.
—Et diré d’on vinc jo: jo vaig néixer a la Casa de la Caritat. Fill de mare soltera. La mare va venir de fora, a un lloc que no la conegués ningú, perquè va quedar sola i embarassada, i al seu poble era rebutjada. Aquesta senyora, i jo dins la seva panxa, vam arribar a Barcelona en pilotes. L’una mà al davant i l’altra al darrere. Aquest és el meu origen. No tinc família, pràcticament. La meva mare encara viu, 94 anys. La tinc en una residència aquí prop. La meva història és la d’un self-made man.
—I què va fer la vostra mare, després?
—Va tenir la sort de trobar feina de cuinera a l’escola Sant Gregori. Laica, de la burgesia catalana, molt bona. Un dels meus professors era el poeta Francesc Garriga. Com que era fill de la cuinera no vaig haver de pagar els estudis, i no els hauria pogut pagar mai. De fet, érem tan humils que vivíem a l’escola, on tenia una habitació. Imagina’t. No en teníem ni per a anar a un pis. En canvi, la meva educació és com si formés part de la burgesia catalana. Mantinc amics d’aquella època, que són els meus íntims, i alguns van esdevenir els meus germans, diguem. L’altre dia mateix, el Barça Madrid ens el miràvem aquí uns quants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada