Les properes setmanes, els propers mesos, seran decisius per a la definitiva consolidació de la República. Les contínues victòries en el front internacional assenyalen clarament el camí a seguir. El ritme és tan vertiginós que genera un doble efecte.
Per una banda, hi ha catalans que són víctimes del vertigen. No saben gestionar, literalment, el ritme brutal dels esdeveniments, i per això fins i tot intenten alentir el procés, perquè tenen la sensació que es descontrola. Però no poden. I acaben superats pel procés. Com li ha passat a la Marta Pascal, que ha estat descavalcada. És una demostració fefaent que les bases ja no combreguen amb rodes de molí. És el mateix que li passarà, n'estic segur, a en Roger Torrent, una persona que ja ha esgotat la paciència de moltes persones. A aquestes alçades de la pel·lícula, poca broma, qui no vagi a per totes, qui només aposti pel postureig, millor que s'aparti. De debò, no hi ha lloc per als qui vacil·len, per als qui no estan disposats a anar fins a la victòria.
L'altre efecte ha estat sobre els espanyols. Se saben derrotats, humiliats, rebutjats, per Europa. I d'aquí, d'aquest ensorrament, no fan més que sorgir reaccions desesperades, pròpies de gent que ha perdut el seny, que busquen, desesperadament, la provocació, la bronca, la violència física. Els seus representants polítics, no tenen el valor de parar-los els peus, ben al contrari, els donen barra lliure. Es pensen que el terrorisme espanyol ens aturarà. Van ben equivocats. No són conscients que tenen les mans lligades per la Unió Europea.... i per la determinació dels patriotes catalans. Les actituds paranoiques de l'Arrimadas, de l'Iceta i del Garcia Albiol, o les de Casado, Rivera, per no parlar dels Borbons, o de tota la colla socialista, amb els Sànchez, Borrell, la Susana Díaz, l'Alfonso Guerra, sense oblidar l'intervencionisme cada cop més descarat del govern aragonès, i del qual, algun dia, haurem de parlar i decidir què fem, assenyalen, clarament, que estan dels nervis. Fins i tot la Colau s'apunta al carro dels desesperats, premiant a una periodista que incita cada dia a l'odi des de la televisió...
I malgrat tot, avancem.
Avancem amb el President Puigdemont, que ha sortit victoriós contra la justícia feixista espanyola. I ho ha fet amb classe. L'impacte internacional de la seva estratègia ha estat enorme, i ha demostrat que la seva actuació era la correcta, enfront la d'aquells que van apostar per l'estratègia espanyola, de vol gallinaci, i que es pensaven que no patirien les consqüències dels seus actes, perquè en el fons, com s'ha demostrat, no se'ls creien, i pensaven que els espanyols no se'ls prendrien seriosament. És la diferència entre els que s'ho juguen tot, i els que van de farol.
Ara el President Puigdemont, conjuntament amb el President Torra, i en Jordi Sànchez, han impulsat la Crida Nacional per la República. Un moviment transversal de persones, no d'organitzacions, que té per objectiu rematar la jugada. No podem no ser-hi. Des de Reagrupament, ja hem donat suport a la iniciativa, i anunciem que hi participarem com el primer. Cal superar les estructures caduques dels partits tradicionals, tinguin dos o més de vuitanta anys.
L'estudi comparat dels moviments independentistes reeixits, demostren que cal una unitat, que adquireixi l'hegemonia i es converteixi en el referent i l'interlocutor vàlid tant a nivell internacional com amb l'enemic, espanyol en aquest cas. Un enemic que s'ha de derrotar i obligar-lo a negociar, no per voluntat pròpia, sinó perquè no té més remei.
Intentar assumir una interlocució des de la feblesa amb l'objectiu de deslegitimar l'organització hegemònica, no només és patètic, irresponsable i penós. És també una estratègia que aposta per la continuïtat del patiment de la nostra gent. I això, tard o d'hora, s'ha de pagar.
*(NOTA: Post penjat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 80, Juliol-Agost 2018)
