ESPANYA CAP A L'ABISME, EMPENYEM-LA!*

Escric aquestes ratlles tot just quan ja és un fet que se celebraran noves eleccions espanyoles. Les Quartes en quatre anys. Un despropòsit. Una vergonya. Un insult als ciutadans. Però sobretot, i per damunt de la resta de consideracions, un nou triomf de la República de Catalunya en construcció! Sí, aquella que diuen que no existeix... Goita si no existeix, nen! Per què a ningú se li escapa que ha estat la qüestió catalana, la que ha impedit l'acord entre els partits espanyols, per la por del Deep State, és a dir, els seus instruments d'intel·ligència, els seus poders fàctics, els seus cossos funcionarials d'elit, el gran capital financer i mediàtic, els que han decidit, pressionant el PSOE, forçar la contesa electoral. I la monarquia, és clar. La lectura internacional és clara: sense una resolució del dossier de Catalunya, que impliqui la democràcia i el dret a decidir, en definitiva, l'autodeterminació, no hi haurà estabilitat a Espanya. I això espanta a Europa, sobretot als seus principals acreedors, és a dir, a França i Alemanya. I també a Itàlia. I, per raons diferents, d'ordre geomilitar -les bases!-, als Estats Units. Tant és així que en les darreres setmanes hem vist com Turquia justificava la violació dels drets dels kurds, en base a la violació espanyola dels drets dels catalans. De manera que la Unió Europea es veu esquitxada en una de les seves idees força a nivell mundial, la protecció dels drets humans, per la gestió antidemocràtica d'Espanya en aquest tema. Però no només Turquia, també Rússia i fins i tot la Xina, segueixen de molt aprop els esdeveniments a Catalunya i posen en un compromís la Unió Europea. En definitiva, Espanya ha esdevingut un destorb per la Unió Europea. 

I no oblidem la vergonya del Parlament Europeu, on tres eurodiputats catalans, encara no han pogut seure en els seus escons, després d'haver estat votats per més de dos milions de ciutadans europeus de tot l'estat espanyol. I tenen la poca vergonya de celebrar el Dia Internacional de la Democràcia sense prendre cap decisió al respecte. Espanya és un llast per la Unió Europea, però dels grossos. 

I que hem de fer, des de Catalunya per acabar d'empènyer Espanya, fins que s'estimbi, i obligar la Unió Europea a tallar la corda que la uneix a aquest malalt i que la contagia? 

Doncs continuar picant pedra. Des de Waterloo, per descomptat, des del Consell per la República, una eina cabdal que està obtenint uns èxits espectaculars, i al qual, des de Reagrupament, cridem tots els patriotes ha censar-s'hi. I a les entitats, la societat civil, a donar-li suport. Especialment, al President Carles Puigdemont, que allà on va, triomfa. No hi ha res ni ningú que li faci ombra, per molt que ho intenten. A hores d'ara és qui lidera el país, i quan finalment torni a casa, no tinc cap mena de dubte que deixarà els retorns de Macià i de Tarradellas, en quasi anècdotes. La rebuda serà apoteòsica i l'espanyolisme rebentarà d'odi i de desesperació. 

També cal continuar picant pedra des de Barcelona, amb el President Quim Torra. Ja es comença a tenir una perspectiva històrica d'aquesta figura, que molts han intentat blasmar-la i menysprear-la, fins i tot des de determinat programa de paròdia política. Però cada dia que passa, cada decisió que pren, cada embat a Espanya que planteja, va engrandint la seva figura, la seva talla intel·lectual i de patriota. Quina categoria, quin patriotisme de pedra picada, quin orgull tenir-lo com a reagrupat! L'odi espanyol cap a ell i cap a altres que també han estat a una alçada semblant, com la de la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, sense cap mena de dubte la presonera política amb més dignitat i que més excita les baixes passions espanyoles.

I finalment, cal la mobilització popular per empènyer Espanya a l'abisme. Per que tombi l'estaca espanyola que ens té tots matxucats i agredits. Vull fer un reconeixement molt especial a l'Assemblea Nacional Catalana, i a la seva actual Presidenta, l'Elisenda Paluziè, pel seu determini per evitar la pèrdua de la determinació del moviment republicà en els darrers mesos. I amb l'ANC, també els CDRs i tantes i tantes entitats i organitzacions de base que sortim al carrer dia sí i dia també, a deixar ben clar al món i a la immensa majoria de la societat catalana que anem a per totes, que no ens fan por, i que la victòria serà nostra, que Espanya aviat deixarà de ser tractada com una nen consentit, per la Unió Europea que ja comença a estar fins al capdamunt de les seves crisis i de la seva manca de cultura política democràtica.

Només cal un petit pas endavant, i caurà, o si voleu, tombarà.

*(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 92, SETEMBRE 2019)