divendres, 3 de gener de 2020

EL DÚMPING NACIONAL

Acabem d'assistir a un nou cas de dúmping nacional. El tercer, en els darrers mesos. Fa uns mesos, el juliol passat, ja ho vaig denunciar davant el Consell Nacional del Partit Demòcrata. M'explico.

El dúmping és una pràctica empresarial que consisteix en vendre pel preu per sota del cost. Pot semblar suïcida, però de fet no ho és. L'objectiu és derrotar la competència, si aquesta no el practica, i un cop escombrada, quan la teva empresa és l'única que es manté dempeus, lògicament en tenir el monopoli, puges el preu i et fas d'or. 

Per la seva banda, el dúmping social, que és el que practiquen els països empobrits per atraure la inversió dels països enriquits. Aquest consisteix en oferir unes condicions el més baixes possibles en termes socials (salaris), ecològiques (legislació), fiscals, etc. que representin menys costos d'inversió, de manera que el país que el practica és més atractiu per a l'empresa del país enriquit que el país que no el practica. Això fa que es produeixi una cursa cap avall (race to the bottom), on naturalment els més perjudicats són els treballadors dels estats que el practiquen, perquè estan sotmesos a unes condicions laborals, mediambientals, etc, infernals.
A Catalunya, en els darrers mesos, s'està practicant el dúmping nacional, que consisteix en la competència entre partits independentistes per veure qui ofereix unes condicions més a la baixa per pactar amb partits espanyols, sobretot amb el PSOE, de lluny, l'enemic més perillós. És una conseqüència directa del fet que l'independentisme català està dividit en, com a mínim tres partits que competeixen entre ells. Un fet que no passa, per exemple, en el cas d'Escòcia, on l'independentisme està hegemonitzat per un sol partit (no monopolitzat, però). 

Els efectes del dúmping nacional són nefastos. Després de les eleccions municipals, alguns partits independentistes van fer dúmping nacional en pactar amb els socialistes en determinats ajuntaments, alguns força referencials, fet que va enrarir molt les relacions entre ells. Tant que la resposta més contundent va ser el pacte contra-natura a la Diputació de Barcelona. Novament, els sociates van ser qui en van sortir més beneficiats. I com a resposta a aquest pacte, tenim ara el pacte d'investidura de l'espanyol Pedro Sànchez, sense cap contrapartida, on també el sociates surten beneficiats. 

La competència entre les formacions independentistes és suïcida, però és una realitat que només beneficia l'espanyolisme. Per acabar amb ella només hi ha dos camins, o un acord mutu, que a hores d'ara és quasi impossible, o que una de les opcions independentistes s'imposi definitivament a la resta. Per fer-ho, cal que sigui una opció que provoqui un rebuig a l'espanyolisme, que la tingui com a enemiga. I aquesta, tots ho sabem, només és una, sempre i que estigui encapçalada per un dirigent odiat per Espanya, i no per un mindundi que es creu el rei Sol o Nostro Senyor a la Terra. 

Suposo que m'explico.

Cap comentari:

Publica un comentari