dilluns, 31 de gener del 2022
dimecres, 19 de gener del 2022
diumenge, 9 de gener del 2022
Borràs: "El retorn de Puigdemont ha de servir per culminar la independència" (Entrevista a la Presidenta del Parlament, Laura Borràs)*
"Haurem de veure com respon l’Estat i preparar una resposta de país al retorn del president legítim: Fins on podem arribar?"
Marta Lasalas
Barcelona. Diumenge, 9 de gener de 2022
Des del seu despatx a la Ciutadella la presidenta del Parlament, Laura Borràs (Barcelona, 1970), veu hienes. Són les seves veïnes del Zoo de Barcelona, just sota la seva finestra. Hienes tacades que, en comptes de córrer per la sabana africana donen voltes al petit espai en què han quedat atrapades. Borràs treballa en una taula atapeïda de carpetes i llibres, entre els quals el reglament del Parlament. Davant de la taula un expositor de targetes, exhibeix les postals de colors amb cites literàries que l'acompanyen arreu des que va abandonar la Institució de les Lletres Catalanes. En conversa amb ElNacional.cat, Borràs insisteix en la necessitat de "compactar" l'independentisme i avançar en el procés; avalua l’impacte d'un retorn de Carles Puigdemont a Catalunya; repassa la salut del govern d’ERC-Junts; i calibra el pols que manté la Cambra per la persecució judicial dels diputats Pau Juvillà i Lluís Puig. En ser preguntada sobre el seu futur al partit, Borràs no descarta optar a la presidència de Junts si Puigdemont abandona el càrrec per centrar-se al Consell per la República. "Veurem", rebla.
El TSJC ha condemnat a sis mesos d’inhabilitació el secretari de la Mesa Pau Juvillà per no retirar els llaços grocs del seu despatx en període electoral, i el Parlament ha protegit el seu escó. Fins on mantindrà aquest posicionament?
Vaig dir que com a presidenta defensaria la inviolabilitat del Parlament de la ingerència de tercers, d’altres poders, i en aquest cas del poder judicial. El Parlament ja ha reaccionat de manera diferent a com s’havia fet en el passat. Vivim en una època de lawfare, d'utilitzar la llei per apartar la dissidència, els rivals polítics, qui pensa diferent al poder establert. El Parlament ha exercit les seves competències. Jo estic determinada absolutament a defensar els drets dels diputats.
I un cop es ratifiqui la sentència contra Juvillà, què farà el Parlament?
A mi em trobareu sempre ferma en la defensa dels drets i llibertats. Un principi antirepressiu és acompanyar la persona represaliada en allò que vulgui fer. Ell sap que em té per acompanyar-lo fins allà on ell vulgui. Però és ell qui ha de marcar aquest límit fins on està disposat a arribar. Sap que em tindrà al seu costat.
La seva resposta no amaga la càrrega de crítica per la forma com va actuar el seu predecessor Roger Torrent en el cas de Quim Torra...
No ho plantejo com una crítica sinó com una actuació oposada absolutament. El Parlament no va fer ús de tots els recursos que podia per defensar una acta que, a més, era la del president de la Generalitat. No concebo el Parlament fent de sucursal del Tribunal Suprem. Estem normalitzant coses que no són normals.
I en el cas de Lluís Puig? Què farà si el Constitucional dona la raó al PSC, que ha recorregut contra la delegació del seu vot?
És una lluita contra tots, també és tots junts que ens hauríem de defensar. Hauríem de recuperar la unitat, almenys des d’un punt de vista antirepressiu i veure fins a quin punt estem disposats tots plegats a assumir o no el fet que es puguin vulnerar drets que s’estan vulnerant. Jo vaig dir a la meva sessió d’investidura que el diputat Lluís Puig recuperaria el dret a vot, perquè reunia les condicions per ser elegit i, per tant, ha d'exercir els seus drets.
I, quina ha de ser la resposta si el Tribunal Constitucional l'hi nega?
Jo no tinc pensada la resposta perquè, per sistema, intento pensar que les coses haurien de ser lògiques i racionals i això em sembla il·lògic i irracional. No anticiparé allò que crec que no hauria de ser. En el dia a dia, continuar mantenint i defensant el seu dret a vot i en totes les circumstàncies.
Amb el no de la CUP als pressupostos el vicepresident, Jordi Puigneró, va dir que el govern que comparteix ERC amb Junts està en crisi. Vostè veu el Govern en crisi?
Els governs de coalició de vegades tenen tensions. Hauríem d’acostumar-nos a la cultura del govern de coalició amb tot el que comporta. És cert que hi ha hagut turbulències aquests primers mesos. El que esperem és que pugui ser un govern que respongui als principis dels seus electors. Com que hi ha uns electors que han votat en un 52% un govern independentista, el que esperem és que aquest govern a més de ser un govern independentista actuï com un govern independentista. I per tant, espero que aquesta legislatura pugui acabar materialitzant-se com la de la majoria absoluta més important independentista que ha conegut aquest país.
De moment, però, en aquest tema no hi ha hagut avenços. De fet, ja hi ha qui dona per liquidat el procés
Hi ha qui considera acabat el procés perquè des de molts sectors es vol acabat el procés cap a la independència. L’independentisme és incòmode, és evident. I els que volem aconseguir la independència d’aquest país molestem. Molt. Seria molt millor girar full, tornar a l’oasi català. Però, som on som. La realitat és tossuda i la gent és tossuda amb el seu vot. Per tant, hem de recordar per què som aquí. Per incòmode, per molest que sigui, hem de fer-ho efectiu perquè aquest és el nostre mandat. Hem de tenir sempre present per què som als llocs. Jo ho tinc molt present i ho continuaré fent evident per més molest que sigui per qui ho vulgui veure des d’aquesta perspectiva de la molèstia; jo en dic coherència.
I des de la presidència del Parlament què és el que pot fer?
El Parlament és el lloc on s’ha volgut posar aquest focus per condicionar, censurar o autocensurar la llibertat dels parlamentaris. I això no pot ser. Un parlament ha de ser sobirà i s’hi ha de poder debatre totes les qüestions que considerin els diputats. Jo estic fent aquesta defensa. Ho vaig fer al debat de política general admetent a tràmit qüestions que tenien a veure amb la monarquia i l’autodeterminació. O admetent el vot delegat d’un diputat que és a l’exili. Per tant, la defensa del Parlament és des d’on jo duc a terme aquesta part del mandat del 14-F. Té conseqüències. Fer la meva feina porta aparellada una conseqüència de caràcter penal. No és normal. Però, s’ha de fer aquesta defensa, doncs, es fa.
Ara mateix, però, l’estratègia no passa per avançar en el procés sinó que es concentra en la taula de diàleg. Què en pensa?
El que penso ja ho vaig expressar amb la voluntat de no entrar a formar part del Govern. Jo en la taula de diàleg no hi puc creure perquè la vaig veure néixer. Sé com va néixer, en quin context, manera, persones, quins no objectius de cara a la voluntat de l’independentisme de poder aconseguir el respecte al dret a l’autodeterminació i l’amnistia a tots els represaliats. Perquè tothom en privat és capaç de dir-te que ja ho sabem que no va enlloc però mentrestant és el que col·loquem aquí perquè queda bé. La CUP va concedir dos anys de marge per plantejar una altra fórmula, que seria l’embat... Jo no crec que tinguem temps per perdre.
La taula de diàleg és per guanyar temps?
El temps ajuda a refredar, a consolidar aquells que diuen que és molt complicat. Com més ens allunyem del moment d’embat que vam fer com a poble l’1-O, qui guanya és qui vol que no s’avanci. La taula de diàleg em sembla una estratègia molt hàbil per part de qui la proposa. Però no podem combregar amb rodes de molí d’una taula de diàleg en què no hi ha ordre del dia ni voluntat que tingui a veure amb l’exercici del dret a l’autodeterminació i l’amnistia. S’ha apostat per aquesta taula, doncs, els que hi creuen que ens mostrin quins són els resultats. Ara bé: no podem fiar-ho tot a una taula que previsiblement molta gent pensa que fracassarà.
I caldrà esperar que passin aquests dos anys? Quina és la proposta de Laura Borràs?
El que cal és poder treballar per veure quan la unió de totes aquestes forces independentistes posa per davant aconseguir la independència a altres qüestions, que són altres lògiques de caràcter partidista. Si som capaços de treballar tots junts serem capaços de poder avançar, mentrestant el divide et impera és una màxima clàssica que de moment li està funcionant molt bé a l’Estat espanyol.
Davant la proposta de la CUP de fer un referèndum, la seva proposta quina és?
El referèndum ja l’hem fet i l’hem guanyat. Quines garanties tenim que poder fer un altre referèndum ens portarà a un resultat millor al que vam fer? Serà possible? Hi haurà algú que signi? Per fer un 1-O s’ha de signar. Hi haurà algú que ho faci? Hem de començar per aquestes qüestions quan tenim una realitat tan crua. No podem estar sempre anant enrere, ni per anar a pantalles anteriors d’ara plantejarem el dret a l’autodeterminació. Ja l’hem exercit, i en aquest Parlament s’ha proclamat la independència, el que falta és defensar-la i implementar-la. Anar endavant vol dir aconseguir fer efectiu allò que ja hem aconseguit; no tornar-ho a començar.
Tampoc Junts ha plantejat al Parlament recuperar la declaració d’independència...
Perquè hem de fer les coses quan estiguem en disposició de defensar-les, quan serveixin per alguna cosa. Per què sinó? Ni tornar enrere, en el sentit de tornar a començar, no ens ajuda a anar endavant ni fer una cosa que no tingui el suport de tothom ens ajuda a anar endavant. Per tant, el que caldria fer és aquesta feina de compactació de tot el bloc independentista per posar per davant la independència enlloc de les diferències de partit.
Però les diferències són evidents. Junts i ERC, que comparteixen govern, no s’han posat d’acord ni sobre la negociació dels pressupostos de l’Estat o la de la llei de l’audiovisual, ni en la resposta a la imposició d’un 25% de castellà a les escoles... Hi ha moltes diferències.
Moltes. Massa divergències.
I com se soluciona?
S’ha de solucionar intentant que cadascú tingui aquest exercici d’autoresponsabilitat, de saber per què és on és i qui l’ha posat on és, i escoltar el que la gent vol i fer el que la gent et dona el poder per poder fer. Potser hauríem d’aprofitar, si no som capaços de motu proprio, de fer-ho tots els partits independentistes quan apareixen agressions externes que l’Estat ens regala contínuament. Potser en aquestes agressions externes hauríem de ser capaços de trobar la força davant de la lluita antirepressiva que permeti compactar-nos i anar endavant; aconseguir que la majoria independentista almenys sigui real en la defensa de les institucions i dels drets i les llibertats.
La presidència del Parlament ha aparegut en ocasions com un contrapunt polític al Govern, per exemple quan va apostar perquè el govern assumís la direcció dels centres per defensar la immersió...
Vaig defensar que els polítics hem d’assumir les responsabilitats polítiques; no es pot dir que no es pot fer res políticament. Hi ha vàries coses que es poden fer, com assumir la direcció dels centres. No vaig ni explicar com s’ha de fer, tot i que és evident que es va fer l’1-O. Els responsables dels centres necessiten saber que han de poder fer la seva feina, que és de naturalesa pedagògica. En canvi aquestes sentències són de naturalesa política. El que hem de fer els responsables polítics és assumir les responsabilitats polítiques. Que això té conseqüències? Benvinguts al club! Això és el que està passant, que fer el que hem de fer té conseqüències, les té en aquest Estat que utilitza totes les seves armes per anar en contra dels qui estem plantant cara o estem sent una molèstia o una incomoditat. Potser entre tots haurem de dir un dia que arribem fins aquí i ja no podem aguantar més. El nivell d’agressió de l’Estat espanyol no ha disminuït des de l’1-O, al contrari, segurament en molts àmbits s’ha anat incrementant, els incompliments de tot ordre. Què més falta perquè ens unim contra aquest Estat que utilitza totes les seves eines? Jo crec que no falta res més, però som aquí i encara hi ha gent que li dona aquesta credibilitat. Com dient quan vingui un govern de la ultradreta ens perjudicarà la llengua o no sé què passarà. Però si ja està passant! Ja no es pot vendre més la por, perquè la por ja la tenim ara, i no es pot combregar amb un mal menor, perquè és mal i abans de ser menor és mal. I som aquí. Un primer principi podria ser aquest de reconèixer qui és que t’agredeix i no col·laborar-hi, no col·laborar-hi de franc, perquè col·laborant-hi el reforces i et debilites tu i ens debilitem tots. El problema és que quan es debilita una part de l’independentisme es debilita el conjunt de l’independentisme.
Per tant, l'argument que l’alternativa al Govern de Pedro Sánchez és un govern PP-Vox no el considera suficient?És que jo no veig quina de les situacions pot ser pitjor. Si ja estan aplicant una sèrie de polítiques contra Catalunya que són lesives i perjudicials. Sempre hi ha un pitjor però és que ja vivim en el pitjor. Es tracta de millorar, d’unir-nos per fer front a tot això que ve i ser capaços de tenir aquesta dosi de realisme i alhora d’acceptació que, per més diferències que hi hagi entre els diversos sectors de l’independentisme, hauríem de trobar allò que ens uneix, que és la voluntat de fer la independència i fer d’això el principal motor per aconseguir-la. I, després, quan ho haguem aconseguit, els que hem vingut aquí per aconseguir-la ens en tornarem a les nostres vides. I després, que decideixin de quin color volen que sigui el govern. De moment, el color és negre perquè tot allò que ve de l’Estat espanyol és negatiu i ho veiem en el dia a dia.
La qüestió de confiança que van pactar ERC i CUP podria servir per marcar un canvi en aquesta dinàmica?
Els compromisos s’han de complir, jo crec. Naturalment cadascú sap els compromisos en quin context els accepta i com els acceptarà. Aquest compromís va arribar abans que hi hagués un acord de govern i per tant interpel·la els qui el van signar.
Seria positiu plantejar aquesta qüestió de confiança?
No em plantejo les coses en aquesta perspectiva. Intento pensar en gran. Vaig entrar en política pensant que l’independentisme junt podia aconseguir la independència d’aquest país. Vull pensar que això ha de continuar sent així. Jo el que demanaria és que retornem a aquest principi de la unitat independentista que és la que ens podrà fer avançar. En el context actual ja veiem que no avancem. Els acords no haurien de ser a dos, haurien de ser a tres bandes en el cas dels partits, i més enllà en el cas de la societat civil organitzada; haurien de ser acords de l’independentisme, que estiguessin posant per davant de tot el poder aconseguir la independència.
També dins de Junts hi ha diferències. El propi secretari general, Jordi Sànchez, va ser qüestionat fa uns mesos quan va expressar el seu parer sobre el referèndum. Rere aquell qüestionament es va apuntar el seu nom i el d’Elsa Artadi. Com està ara la cohesió al partit?
JxCat és un partit jove, molt divers, molt transversal, perquè hi ha gent que abans militava a altres partits. El que més ens caracteritza és que volem culminar la feina de l’1-O. És un espai progressista i independentista, però també extraordinàriament crític i exigent. Això em sembla molt millor, perquè et dona una determinada força. Sé que és de més mal gestionar. No li dono més importància. Com que a Junts no hi sobra ningú, tothom hi és benvingut amb aquest sentit d’exigència però també amb aquestes veus crítiques que t’obliguen a l’autoexigència.
S’ha parlat repetidament sobre la voluntat de Carles Puigdemont de deixar la presidència del partit. Què li semblaria? No és un element essencial precisament per a la cohesió de Junts?
Clarament, Junts és el partit del president Puigdemont, i ho continuarà sent hi sigui o no formalment. El president és eurodiputat i presideix el Consell per la República, un espai fora de les urpes de l’Estat espanyol on hi ha molta gent disposada a treballar per la independència del nostre país. Jo sempre he respectat totes les decisions que pren el president. Però el president Puigdemont continua sent allò que ens aglutina a JxCat i el fet que no el presideixi no vol dir que no continuï sent el seu partit.
Quin paper vol Laura Borràs a Junts, voldria optar a la presidència en cas que Carles Puigdemont plegués d’aquesta responsabilitat?
Això també és avançar uns esdeveniments que encara no coneixem a dia d’avui. És evident que el president és el meu president i ho continuarà sent estigui o no presidint Junts. Quan això passi, si és que ha de passar, veurem. Jo sempre m’he sotmès a la militància, sempre he volgut que les decisions que jo hagi de prendre siguin també referendades per la militància. Així és com funcionem a Junts, així és com ho preveuen els estatuts. Per tant, quan hi hagi d’haver canvis aquests passaran pel que la veu de la militància expressi i quan la veu parla, doncs, s’acata el que es decideix, i així serà en el moment que sigui; sigui jo o qualsevol altre persona que vulgui optar a la presidència. Jo hi sóc per treballar per aconseguir la independència del meu país i els partits són eines des de les quals poder fer aquesta feina. Per això hi sóc, i per tant en aquest sentit sempre estic al servei i a disposició.
Veu proper el retorn de Carles Puigdemont?
M’agradaria molt. Però per quan això sigui també tot l’independentisme ha de tenir previst què podria comportar el fet que ell tornés. També és una feina que cal fer.
Què podria comportar?
És evident que no seria una qüestió normal per a l’Estat espanyol que el president Puigdemont pogués tornar; i que faria tot el possible perquè encara fos més anormal del que ells ja ho consideren. Però, l’independentisme també hauria de fer alguna cosa, perquè és evident que aquesta seria la principal victòria dels que hem estat sostenint que la nostra lluita és una lluita legítima per defensar el que és legítim; no només el que és just, sinó legítim, perquè hi havia un govern que va ser destituït, i va comportar l’exili i la presó i després la gran repressió que ha afectat moltes de les persones que han donat suport a aquesta legitimitat. És evident que el seu retorn ha de poder ser una oportunitat per culminar la independència d’aquest país.
I què hauria de desencadenar?
Ha de poder desencadenar coses el retorn del president. Per això he dit que una de les feines que s’ha de fer des de l’independentisme és preveure aquests escenaris. S’han de tenir previstos per quan passin. Si ell pot tornar a l’Estat espanyol haurem de veure com es comporta l’Estat espanyol davant d’aquest fet. Què decideix fer, si respectar la justícia europea o no. Fins ara no sembla que estigui en disposició de respectar la seva inviolabilitat o la seva immunitat, veuríem si amb una sentència ferma d’un país de la UE o algun tribunal de la UE això es respectaria o no. Veurem fins on arriba l'autarquia espanyola també des d’un punt de vista democràtic. Davant d’això sí que hi ha de poder haver una resposta de país, d’aquest fins aquí que li deia abans. Fins on podem arribar? Doncs, hi ha coses que no les podem permetre. Hauria d’haver una resposta de país al retorn del president legítim.
De quina manera l’està condicionant el cas obert contra vostè per un suposat fraccionament de contractes a la Institució de les Lletres Catalanes?
És evident que condiciona sempre quan tens la justícia al voltant teu. Els represaliats ho expliquen, l’angoixa, el que representen els processos judicials. En el meu cas s’afegeix que qualsevol de les altres decisions que jo prengui pot comportar un enduriment de les conseqüències del que sigui que la justícia espanyola hagi decidit que vol aplicar-me. És clar que condiciona. Però, com que he defensat sempre la meva innocència, actuo com el que he fet, que és res que sigui susceptible de ser considerat delicte i que hagi de comportar cap pena. Per tant, em sento molt orgullosa de la meva gestió a la Institució. He vingut a fer la feina que pertoca. Tenen la voluntat que t’autocensuris. I no. La meva victòria cada dia és que no ho aconsegueixin. Si aquesta determinació fos la de tots aconseguiríem ser un país lliure.
Entre els canvis que es pretén impulsar aquest curs al Parlament hi ha la reforma del reglament...
Una resolució del debat de política general aprovada amb els vots de la majoria independentistes deia que s’ha de reformar el reglament. El reglament s’ha de reformar sempre que les circumstàncies externes comportin una actualització i això passa en moltes qüestions. N’hi ha dues molt evidents: el Pla d’Igualtat, que es va aprovar el 2020 i com que no és al reglament no és d’obligat compliment; i la qüestió telemàtica, en temps de pandèmia el Parlament ha funcionat telemàticament i, en canvi, això està fora del reglament.
Aquesta reforma inclourà l’article que aparta un diputat en el moment en què se li obre un judici per corrupció?
Això ho hauran de decidir, si volen que el nostre parlament sigui plenament democràtic i respecti la presumpció d’innocència. Més en un context de lawfare com el que ara veiem. Hauran de decidir els diputats si volen debatre i modificar aquest article. Jo no m’hi he sentit mai interpel·lada perquè parla de cometre un delicte i jo no he comès cap delicte. És una qüestió de protegir la presumpció d’innocència que és un principi bàsic.
*(NOTA: Entrevista publicada a El Nacional, 9 de gener del 2022)
dimecres, 5 de gener del 2022
HO PERMETREU?
Aquest cagamandúrries és David Saldoni, secretari d'organització de @JuntsXCat i veritable comissari polític, com si fos sociata, que està portant el partit contra els esculls del neoautonomisme.
És tot el contrari de la nova política que representa, per exemple, la @LauraBorras , a la qual, per cert, li va fer totes les malifetes que va poder, durant les primàries del 2020.
Ara, pretén fer aprovar un reglament de candidatures locals on ell personalment controlarà els candidats que es proposaran a batlles pel partit. Penseu, els patriotes de @JuntsXCat acceptar aquesta imposició i convertir-vos en xaiets com la militància erki?
dimarts, 4 de gener del 2022
NISSAN I LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA
Nissan ja és història a Catalunya. No a Espanya, on continuen obertes i treballant dues plantes a Àvila i Cantàbria. Curiós, oi? Com s'explica aquest drama que ha afectat a milers de treballadors directes i indirectes i, lògicament, també a les seves famílies?
Abans d'entrar en matèria, dir que el tancament s'ha donat a la planta de Zona Franca i a les de Montcada i Reixach i Sant Andreu de la Barca, de manera que l'impacte s'ha estés al Baix Llobregat i al Vallès Occidental, és a dir, el rovell de la Catalunya industrial.
Les dimensions del tancament de Nissan, són veritablement siderals, perquè era una de les empreses capdavanteres de l'economia catalana, i a més, en termes històrics, significa la fi d'un dels episodis més importants de la indústria de l'automòbil a casa nostra. La veritat, no sembla que es sigui conscient de la transcendència del fet.
Per tot plegat, és inevitable reflexionar sobre aquest episodi, per tal de treure les corresponents lliçons, i evitar així, que un episodi similar (la SEAT?) es repeteixi.
La primera reflexió a fer és que, amb una Catalunya lliure i republicana, membre de la comunitat internacional i no subordinada a Espanya, amb estatus autonòmic i marginada, Nissan mai no hauria abandonat Catalunya. Ni de conya. La independència permet als estats disposar de mecanismes que poden "convèncer" les empreses mundials, per molt importants que siguin, que no marxin. Catalunya, a més a més, no és una economia tercermundista, ben al contrari, però sí que és una economia subordinada a un estat, com l'espanyol, que en cap cas la tracta com caldria. Els governs espanyols, ja des de fa dècades o segles, han considerat Catalunya com un territori a espoliar i han afavorit la promoció d'altres territoris de l'estat, considerats "lleials". Altrament dit, Espanya no ha mogut ni un dit per evitar la marxa de Nissan. De fet ja li va bé que Catalunya perdi potència industrial, en benefici d'altres "regions". Res d'això no hauria passat, si a la taula de negociació amb Nissan, un govern català, amb veu i vot a la Unió Europea, a l'ONU, i a les principals organitzacions internacionals hagués estat present.
Cal tenir present, per exemple, que una de les primeres iniciatives que caldrà portar a terme tan aviat com s'executi la independència, ja votada el 2017, però suspesa per raons encara no del tot clares, serà la de bastir una indústria de defensa catalana, pròpia. I en aquest àmbit, Nissan hauria pogut jugar un paper clau, sobretot en la construcció de vehicles militars. Només això ja hauria permès allargar la seva vida, com a mínim una dècada més.
Però una Catalunya subordinada a les prioritats espanyoles, que són fer de Madrid el motor econòmic d'Espanya i de repartir el joc només entre els territoris percebuts com a lleials (Andalusia, Castelles, Aragó, etc), mai podria aspirar a tenir aquest paper estratègic, que sí que el tindrà, esdevenint una República i un estat membre de la comunitat internacional.
En definitiva, doncs, la no independència de Catalunya, ha estat clau per la marxa de Nissan. O si es vol dir altrament, l'autonomia no és un estatus suficient per gestionar les prioritats estratègiques de Catalunya. La seva subordinació a Espanya ho impedeix.
Hi ha, però, altres responsables. I aquests són, els sindicats majoritaris, o millor dit la màfia sindical. No cal dir noms, tothom els sap. És públic i notori que els treballadors han estat sempre els més perjudicats en les relacions industrials. És un fet que ja es donava en el franquisme i que va continuar durant la Transició, amb els Pactes de la Moncloa i l'Estatut dels Treballadors i també en les darreres dècades, on els salaris i les condicions de treball clarament s'han deteriorat per als treballadors.
A més a més una política de personal que ha consistit en contractar treballadors considerats servils (és a dir, poc problemàtics), sense una tradició sindical de lluita (pròpia de la classe obrera catalana des del segle XIX) en les grans empreses industrials (també en el cas de SEAT), que ha dut a una oligarquització i una transmissió paternofilial dels llocs de treball i a una aristocratització proletària, ha donat lloc a una representació sindical mancada de tremp i subordinada als interessos del Ministeri de Treball espanyol corresponent, del qual reben grans quantitats de subvencions i privilegis.
En definitiva, només uns representants sindicals no comprats pel Ministerio espanyol, sinó al servei dels seus companys de treball, podrien haver defensat amb contundència la continuïtat de l'empresa. Això s'hauria aconseguit amb una plena inserció d'aquesta en el teixit social i cultural català i no en el seu aïllament respecte els interessos i prioritats del país.
dilluns, 3 de gener del 2022
diumenge, 2 de gener del 2022
Subscriure's a:
Missatges (Atom)