Com tenim les balances d’opinió pública del que fa uns anys, i encara ara, més aviat d’inèrcia, se’n diu dreta i esquerra? El bon amic Manolo Vázquez Montalbán deia que quan un diu que ja no hi ha dretes ni esquerres, és que és de dretes. Ho podria mantenir, avui? L’opinió pública cada dia és menys interessant i significativa, perquè el grau de manipulació en totes les etapes del fet, tant en la sobrecàrrega d’informació prèvia com en el tediós relat final, és tan impune i salvatge que ja només serveix per constatar que el gruix de la ciutadania està infantilitzat del tot, a càrrec d’uns publicistes en un grau diferent igual d’infantilitat: uns són criatures de vuit anys, i els altres, de catorze.
Què hi diuen els filòsofs? Permetin-me un brevíssim tast d’alguns de recents: “Els retrets dels pròcers del Sistema no s’adrecen als extremistes, sinó als moderats. És la suma total dels liberals respectables i dels reformistes moderats el que amenaça el Sistema. (…) S’ha iniciat una guerra dels rics contra els pobres.” (Marco d’Eramo); “Ja és insostenible la distinció entre proletariat i burgesia. Cadascú és un treballador que s’explota a si mateix en la seva pròpia empresa. Avui estem tots dominats per una dictadura del capital.” (Byung-Xul Han); “Aristòtil defineix la finalitat de la comunitat perfecta a partir de l’oposició entre el simple fet de viure i la vida políticament qualificada, (…) essencialment de cara al viure bé.” (Giorgio Agamben).
La batlle de Ripoll, Sílvia Orriols, és una figura en alça, però en curiosa tessitura. Apareix als mitjans més per la canya dels partits del règim que per les seves idees. Quin és el seu crim? Assenyalar que el rei va despullat. Diluir per la immigració ja ho va intentar el franquisme en la postguerra. L’exòtica aliança entre burgesia i esquerra filomarxista va evitar l’enfrontament i va propiciar una integració de força èxit. No és el cas actual. El flux d’immigrants és enorme, divers i fora de gestió (la paraula control se’m fa sospitosa). Orriols diu que cal regular la immigració. Em sembla evidentíssim, diàfan i urgent. El contrari no va a favor de ningú, començant pels immigrants mateixos. És una obvietat d’ordre social, polític i moral.
Tot i que fins i tot això no seria més que un tractament simptomàtic, perquè les causes del problema són molt més profundes, globals i fora de l’abast no tan sols de Catalunya, sinó d’Europa, d’Occident gairebé. És el resultat de cinc-cents anys d’explotació indecent i massiva del que ara en diuen Tercer Món, d’haver actuat, i en massa casos continuar fent-ho, com si els habitants de les terres arrasades fossin animals, subjectes d’esclavitud i de barbàries que ara no cal detallar. El desastre no és que hi hagi immigrants, sinó que n’hi hagi d’haver. L’origen del mal són les condicions en què continuen vivint als seus països els qui estan obligats a fugir-ne per sobreviure, i la solució és en mans dels grans propietaris mundials, que no tenen cap interès a posar-s’hi perquè els faria caure alguns punts del percentatge de beneficis. Aquests són els criminals, i els mafiosos sense escrúpols que avaren les pasteres, no pas els immigrants.
Dit això, que em titllin d’extrema dreta, si arribés el cas, ja em faria riure. Potser tots els qui vivim en la més o menys ufanosa opulència occidental ho som, ateses les penosíssimes condicions en què viuen quatre de cada cinc habitants del món, i que no fem gran cosa per revertir-ho.
Dispensin; m’autocito: “Si tant s’espera no tindrà sentit exigir la sobirania, perquè aleshores Madrid la concedirà, igual com fa cinquanta anys l’hauria concedit a Las Hurdes si Las Hurdes l’haguessin demanat. Si els diferencials de progrés i creixement segueixen el ritme actual, Catalunya aviat serà tan pobra que ja valdrà més continuar lligats a Espanya” (MdP., Meditacions, § 9.12.4, 2011).
La figura en alça de Sílvia Orriols presenta llums i ombres. El seu discurs actual, fins on l’he seguit, sembla bàsicament defensiu i contraatacador a partir de la llenya rebuda per la seva posició en qüestions concretes d’ordre social. Desconec les seves intencions de futur polític, però vist el que hi ha, sospito que amb un pla de realització de la sobirania realista, valent, consistent, creïble i ben articulat podria arribar lluny. I vehicular o contribuir de forma substancial que Catalunya sortís de l’indigne forat on és ara, i fos el país que podria ser, amb expectatives d’anar també més lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada