dimarts, 29 d’abril del 2025
diumenge, 20 d’abril del 2025
100 anys de l’emprèstit Pau Claris, l’instrument financer de la independència (article de Marc Pons)
No s’explica la restauració de l’autogovern de 1931 —sense permís ni esperar resposta dels espanyols— sense l’emprèstit
Marc Pons, 20.4.2025
Perpinyà, 23 d’abril de 1925. Diada de Sant Jordi. Fa 100 anys. L’estat espanyol estava governat pel règim dictatorial del rei Alfons XIII i el general Primo de Rivera (1923-1930). I Francesc Macià, líder del partit independentista Estat Català i la figura més destacada de l’exili català; signava l’emissió de l’emprèstit Pau Claris, per un import de 9.000.000 pessetes de l’època (l’equivalent actual aproximat a 60 milions d’euros). Aquell emprèstit es va posar en circulació en bons 25, 100, 500 i 1.000 pessetes (l’equivalent actual aproximat a 150, 600, 3.000 i 6.000 euros, respectivament); i va ser subscrit, principalment, pels simpatitzats d’Estat Català a l’interior del país; i, a l’exterior, pels socis dels Casals catalans d’Amèrica. Però què es volia fer amb aquell emprèstit i per què se’l va anomenar Pau Claris?
El context
La col·laboració d’alguns dirigents de la Lliga Regionalista amb el cop d’estat i amb el règim dictatorial d’Alfons XIII i de Primo de Rivera (1923-1930/31) havia desprestigiat el partit —hegemònic a Catalunya des del 1907— i els seus líders —fins llavors, veritables prohoms del país—. I Macià; que fins al cop d’estat (1923), havia estat l’únic diputat independentista a les Corts, va saber jugar molt intel·ligentment les seves cartes. L’any 1925, Macià era a l’exili —a Perpinyà— però ja estava forjant la figura mítica que, poc després, el convertiria en un actiu decisiu de l’oposició republicana clandestina catalana i espanyola (Pacte de Sant Sebastià, 1930); en el gran guanyador de les eleccions municipals de 1931 (les que precipitarien la fi del règim monàrquic); i en el primer president de la Generalitat restaurada (liquidada a sang i foc el 1714).
La fabricació del mite Macià
La desaparició de Prat de la Riba (inesperadament i prematurament mort el 1917); i la ingenuïtat de Cambó (va apuntalar els governs anteriors a la dictadura sense obtenir cap rèdit per a Catalunya) i de Puig i Cadafalch (va impulsar Primo de Rivera, convençut que el seu únic propòsit era acabar amb la xacra del pistolerisme); va deixar el país sense referents polítics. I Macià, militar de professió i home que els seus biògrafs afirmaven que “era capaç de posar el país dempeus amb un cop de puny al damunt de la taula”, va iniciar la seva particular carrera. Macià va tenir l’habilitat de presentar el regionalisme-autonomisme (el que havia practicat la desacreditada Lliga) com una etapa superada. I presentar la independència com l’objectiu a assolir. I va posar al servei d’aquest objectiu tots els seus recursos personals i polítics.
Francesc Macià a L'Havanna, amb la Junta del Casal Català (1928)
La revolució catalana i el seu instrument de finançament
Macià va concebre la independència a través d’una revolució armada. Però, per impulsar-la i conduir-la a la victòria, precisava crear un exèrcit; que seria nodrit per la mateixa societat catalana; que estaria format per unitats regulars i per cèl·lules partisanes; i que seria proveït amb armes adquirides a potències estrangeres, o al mercat negre. I per fer realitat aquell projecte (vestuari, avituallament, logística, armament) era necessària una font de finançament que seria instrumentada a través d’un emprèstit. La dimensió que ja projectava la figura de Macià, però, sobretot, l’extraordinària confiança que generava el seu projecte; serien determinants en la “col·locació” d’aquell emprèstit. Els seus subscriptors el van adquirir amb l'única garantia del tresor que gestionaria el futur govern de la República catalana.
Qui va subscriure l’emprèstit Pau Claris a Catalunya?
A l’interior del país; l’emprèstit Pau Claris va ser subscrit, fonamentalment, per persones d’ideologia independentista. Aquella emissió es va comercialitzar —de forma clandestina— a través de la, també clandestina, Societat d’Estudis Militars de Catalunya. La gestió de “col·locació” va ser encomanada a un grup “no fitxat” dirigit pel periodista Abelard Tona; que utilitzava les instal·lacions d’una discreta “tapadora” que s’anomenava Sociedad Cultural Cervantes, al carrer Bertrellans, 4, de Barcelona (a tocar de l’Ateneu Barcelonès); i que feia les funcions de seu clandestina del partit independentista “Estat Català”. Segons la investigació historiogràfica, Tona i el seu grup van aconseguir “col·locar” uns 5,5 milions de pessetes en bons (l’equivalent actual aproximat a 36 milions d’euros) a subscriptors d’arreu del país.
Qui va subscriure l’Emprèstit Pau Claris fora de Catalunya?
Macià es va llençar a una frenètica campanya internacional de divulgació de l’ideari independentista i va traçar una primera etapa seguint la ruta dels Casals catalans d’Amèrica. Aquestes institucions reunien la colònia catalana arrelada al continent americà que remuntava a 1750; però que s’havia engrossit espectacularment amb les onades migratòries derivades de les crisis econòmiques catalanes i europees de les dècades de 1860, 1900 i 1920. Segons la investigació historiogràfica, Macià va aconseguir completar la subscripció de l’emprèstit amb 700.000 pessetes al Casal Català de l’Havana; 550.000 al de Santiago de Cuba; 500.000 al de Buenos Aires; 125.000 pessetes al de Mèxic; 125.000 al de Santiago de Xile; i 1,5 milions de pessetes amb aportacions individuals que es van subscriure al marge dels casals.
Per què es deia “Pau Claris” i com es va invertir aquell esforç?
Macià li va posar “Pau Claris” per glossar la figura del que havia estat 94è president de la Generalitat —durant la crisi que desembocaria en la Revolució dels Segadors (1640)— i primer president de la I República catalana (1641) —a l’inici de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59)—. Una part de l’esforç inversor de l’emprèstit Pau Claris s'invertiria en la creació d’una estructura militar a Prats de Molló (Vallespir, Catalunya Nord) que seria intervinguda per l’estat francès (novembre, 1926). I una altra part es destinaria a la victòria del relat: una extraordinària campanya d’internacionalització de la causa nacional catalana (1927-1931). No s’explica la restauració de l’autogovern —sense demanar permís ni esperar resposta dels espanyols— (1931) sense l’existència prèvia de l’emprèstit Pau Claris.
dissabte, 19 d’abril del 2025
Els jueus catalans que van contribuir a crear Nova York (gran article de Marc Pons!)
Els katalanim, de la diàspora de 1492, van tenir un paper molt rellevant en la creació i consolidació de Nova York.
Marc Pons 19 d'abril de 2025
Colònia neerlandesa de Nova Amsterdam (posteriorment, Nova York); 5 de setembre de 1654. Fa 371 anys. El vaixell de pavelló francès Sainte-Catherine fondejava davant l’illa de Manhattan. Portava a bord un grup de 23 jueus neerlandesos procedents de Recife, la capital del que havia estat el Brasil neerlandès (1630-1654) que, després d’una dramàtica navegació pel Mar Carib, havien assolit les costes de Nord-amèrica. Nova Amsterdam era una colònia privada, propietat de la WIC, acrònim de West-Indische Compagnie (Companyia de les Índies Occidentals), i el seu director-governador, Peter Stuyvesant, un calvinista fanàtic, va intentar impedir el desembarcament i va sol·licitar a l'empresa que els desviés a un altre port.
Els “pares pioners jueus”
Però la direcció de la companyia va denegar la petició de Stuyvesant. Els directius jueus de la WIC van pressionar la resta de la cúpula de l’empresa i aquesta va obligar el director-governador a acollir aquell petit grup. El 15 de febrer de 1655 —després de cinc mesos i mig fondejats davant les costes de l’illa de Manhattan en condicions lamentables—, els 23 jueus del Sainte-Catherine desembarcaven i s’establien a la ciutat. I, pocs dies més tard, celebraven el seu primer ofici religiós; el primer de la Shearit Israel, la primera congregació jueva de la història de Nord-amèrica. Modernament, se’ls anomena els “pares pioners jueus” de Nord-amèrica. Però, quin era el veritable origen d’aquells jueus neerlandesos i per què diem que eren jueus catalans?
La història comença a Lisboa
Per entendre com els neerlandesos van fer cap a l’antiga colònia portuguesa del Brasil, ens cal retrocedir tres quarts de segle. El 1580 moria, sense descendència, Enric I de Portugal, el rei-cardenal; i les classes mercantils de Lisboa proclamaven Antoni d’Avis, nebot de difunt per banda paterna i fill de Violant Gomes, membre d’una poderosa nissaga de comerciants judeoconversos de Lisboa. La noblesa portuguesa, secularment enfrontada a les classes mercantils que havien proclamat Antoni, va reaccionar obrint les portes del regne al monarca hispànic Felip II. En una operació llampec, les tropes hispàniques van ocupar Portugal (1580) i l’ultracatòlic i antisemita Felip es va convertir en el nou ocupant del tron de Lisboa.
I continua al Brasil
Portugal va pagar el preu d’aquella maniobra al Brasil. Durant dècades (1580-1630) la cancelleria de Madrid va marginar les classes mercantils portugueses —oposades al projecte hispànic— i els seus interessos colonials al Brasil. I aquest desinterès el va aprofitar la neerlandesa Companyia de les índies Occidentals (WIC), dotada d’una marina de guerra pròpia amb una capacitat d’acció superior a la d’algunes armades nacionals de l’època. Entre 1621 i 1630, la WIC va ocupar 2.000 quilòmetres de costa brasilera, entre Maranhão —al nord— i Pernambuco —al sud—. Van establir la seva capital a Recife, que en poc temps reuniria una població de 10.000 colons neerlandesos, dels quals uns 1.500 (el 15%) eren jueus procedents dels Països Baixos.
Per què els jueus neerlandesos desapareixen del Brasil?
Però la Revolució independentista portuguesa de 1640 (simultània a la Guerra de Separació de Catalunya, 1640-1652/59); va transformar el mapa d’Amèrica. Els portuguesos, que van culminar amb èxit la seva empresa, es van llençar a la restauració del seu antic imperi colonial. I el 1654, després de deu anys de guerra i del pagament d’una importantíssima indemnització a la WIC, recuperaven la totalitat del Brasil. Els jueus neerlandesos de Recife van ser embarcats en un comboi de setze vaixells amb rumb als Països Baixos. Però una tempesta va desviar el Valk; que seria capturat pels hispànics. El seu passatge, després d’una reclusió a les masmorres de Cuba i del pagament d’un important rescat, va ser reembarcat al Sainte-Catherine.
Per què diem que aquells jueus neerlandesos eren catalans?
Una part important de la comunitat jueva neerlandesa del segle XVII procedia de la península Ibèrica. Eren el resultat de les diàspores hispànica (1492) i portuguesa (1497). Sefardites (de les corones castellanolleonesa i portuguesa) i katalanims (de la corona catalanoaragonesa). Posteriorment, aquest col·lectiu havia engrossit amb la migració de jueus conversos valencians, acusats per la Inquisició de la pràctica clandestina de la fe mosaica. Seria el cas, per exemple, del professor Joan Lluís Vives, que va fugir a Bruges (Flandes) quan la Inquisició hispànica va massacrar la seva família (1512). Vives es va refugiar a casa d’uns parents Valleriola i es va casar, a Flandes, amb Margarida Valldaura, jueva d’ascendència valenciana.
Els katalanim de l’Imperi otomà
I es va engrossir, també, amb l’aportació de les comunitats judeocatalanes de Salònica, d’Istanbul i d’Esmirna, establertes a l’imperi otomà durant la diàspora de 1492, i que van emigrar en massa als Països Baixos després de la seva independència (1581). La base de dades Akevoth revela l’arribada i arrelament d’aquests katalanim a la república neerlandesa amb cognoms com Abendalac, Abendana, Arari, Balabrega o Valabrega, Bassan, Barsimon o Bersimon, Blanes, Bondia, Calimani, Canela, Caransa, Carpi, Casseres, Castelló, Castiell, Cohen, Cuti, Dragó, Ferreres, Ferro, Gabriel, Giyoret, Labat, Lúria, Mortera, Orta, Provençal, Rocamora, Rocha, Rois, Roques, Salom, Saportas, Serra, Sigala, Valença, Ventura, Vidal o Vives.
Retrats de Peter Stuyvessant i d'Asser Levy. Font New York Historical Society i New Amsterdam History Center
Els tres primers jueus de Nova York
Quan Stuyvesant va denegar la desestiba del Saint-Catherine, els directius jueus de la WIC no tan sols van reaccionar com s’ha explicat, sinó que, a més a més, van enviar tres representants per assegurar el desembarcament i establiment d’aquella petita comunitat jueva. I aquests tres representants —membres de la comunitat jueva neerlandesa i professionalment vinculats a la WIC— serien els veritables primers jueus establerts a Nova Amsterdam. Van arribar a inicis de 1655 (setmanes abans del desembarcament dels passatgers del Saint-Catherine) i els seus noms eren Jacob Barsimon (jueu neerlandès de la comunitat katalanim), Asser Levy (jueu lituà o polonès) i Solomon Pietersen-Minuit (jueu neerlandès descendent de jueus anglesos i portuguesos).
Els katalanim en el procés de formació de Nova York
La investigació historiogràfica revela l’existència d’un triangle molt dinàmic entre els calls de Salònica, Amsterdam i Recife; i que es manifesta, per exemple, en la correspondència entre els jueus del Brasil i el rabí Hayyim Sabbatai —del que quedava del call katalanim de Salònica— (1637) a propòsit dels problemes litúrgics derivats de l’aplicació del calendari jueu a l’hemisferi sud. A partir de 1655, Nova Amsterdam substitueix Recife, però la relació no s’interromp. La mateixa investigació revela que, assegurat l’establiment dels “pares pioners jueus”; la comunitat jueva d’Amsterdam va enviar un contingent de 200 persones a la colònia. I que alguns dels dirigents d’aquest grup eren David Ferreres i els germans Jacob i Abraham Cohen.
L’expansió de la comunitat katalanim
El 1664, els anglesos conquerien Nova Amsterdam i la rebatejaven com a Nova York. I en un acord de pau negociat deu anys més tard (1674), es confirmava el domini anglès sobre Nova York i la possessió neerlandesa sobre la Guaiana. Alguns jueus de Nova Amsterdam van emigrar cap a la nova colònia neerlandesa de Sud-amèrica. I altres es van escampar per les Tretze Colònies (l’origen dels Estats Units). I un segle després el rabí Mordechai Campanall, fundava a Newport (Rhode Island) la primera sinagoga de la història nord-americana (1768). En aquelles primeres comunitats jueves nord-americanes hi havia cognoms com Aguillaró, Arbec, Barret, Bromat, Campanall, Capella, Coriell, Ferreres, Ferro, o Grades d’evident origen katalanim.
dilluns, 14 d’abril del 2025
diumenge, 6 d’abril del 2025
Subscriure's a:
Missatges (Atom)