diumenge, 29 de juny del 2025

"El Maño” de Sarrià i la pinça anarcofalangista per destruir Catalunya*

Va fabricar un escenari de terror i mort per a provocar la desafecció d’una part de la societat al projecte republicà català


Barcelona. Diumenge, 29 de juny de 2025.


Barcelona, 28 d’abril de 1936. Fa 89 anys. Dos quarts de quatre de la tarda. Dos mesos després de l’indult i restabliment del govern de Catalunya (condemnat i reclòs pels Fets d’Octubre de 1934). A l’altura del carrer Muntaner, 28; un grupuscle terrorista disparava per l’esquena Miquel i Josep Badia Capell, que feia escassament uns minuts que havien sortit del seu domicili. Miquel Badia Capell, ex Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat (la màxima autoritat policial a Catalunya); moriria poca estona després d’aquell brutal atemptat que el govern de Catalunya va assenyalar com a obra d’elements anarquistes de la CNT-FAI.

Però la investigació periodística de Josep Maria Planes —pioner del periodisme d’investigació a Catalunya i, posteriorment, víctima dels mateixos grupuscles terroristes— provaria l’existència d’uns misteriosos vasos comunicants que dibuixaven un sòrdid triangle format per tres estranys vèrtexs: el sindicat anarquista CNT-FAI; el món delinqüencial local (el pistolerisme, el proxenetisme); i el grupuscle ultradretà local Peña Ibèrica, que de seguida va ser engolit per Falange Espanyola. Aquest sòrdid triangle tenia la missió de crear un estat de violència i caos a Catalunya que s’havia de traduir en la desafecció de la societat catalana cap a les institucions catalanes i republicanes.

Miquel Badia, Josep M. Planes i Desideri Trilles. 

La CNT-FAI de 1936
El 1936 la CNT ja no era aquell sindicat anarquista de tradició catalanista que havia liderat el Noi del Sucre (assassinat el 1923). El 1931, poc després de la restauració de l’autogovern de Catalunya (proscrit des de 1714), s’havia produït el misteriós desembarcament de la Federació Anarquista Ibèrica, que fagocitaria la CNT catalana i que promouria un escenari de boicot permanent a l’obra de govern de la jove Generalitat. El 1936, la CNT-FAI catalana era dirigida per elements tan anticatalanistes com Joan Garcia Oliver, Diego Abad de Santillán o els violentíssims Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso.

El desembarcament de la ultradreta espanyola a Catalunya
Per una altra banda, des que s’havia proclamat l’indult al president i als consellers de Catalunya (febrer, 1936) i s’havia restablert l’autogovern català (març, 1936); la investigació periodística —especialment Planas— havia advertit la sobtada presència a Barcelona d’elements violentíssims de la ultradreta espanyola, procedents de Madrid i molt vinculats amb la policia i la judicatura de l’Estat. En l’atemptat contra Miquel Badia, els testimonis oculars van identificar el pistoler anarquista Justo Bueno Pérez. Però els Mossos d’Esquadra van detenir i situar a l’escena del crim l’ultradretà Juan Segura Nieto, seguidor radical de l’Espanyol i cap d’un grupuscle terrorista.

Relació d'afiliats al grupuscle ultradretà Peña iberica Cruces de Sangre. Font: Biblioteca del CRAI. Universitat de Barcelona

Els vasos comunicants entre anarquistes i falangistes
Justo Bueno Pérez i Juan Segura Nieto il·lustren, a la perfecció, aquests estranys vasos comunicants que s’havien creat amb el desembarcament de la FAI a Catalunya (1931) i que havien estat alimentats pel mateix José Antonio Primo de Rivera (que ambicionava atraure la massa anarcosindicalista catalana al seu projecte falangista) i pel “seu home a Catalunya”: el fanàtic Roberto Bassas. Ara bé, el cas de José Pastor Castillo, àlies “El Maño”, confirma que als cercles dirigents de la CNT-FAI catalana de 1936, aquesta entesa —amb l’espuri objectiu de destruir Catalunya—, no tan sols era coneguda, sinó que era promoguda per interessos estratègics.

Qui era i d’on venia “El Maño de Sarrià”?
Segons l’informe redactat per la Delegación Provincial de Falange, consignat per la Jefatura Superior de Policía; i datat poc després de l’ocupació franquista de la ciutat; José Pastor Castillo era un personatge de 40 anys, nascut a Oliete (Aragó), d’estat civil casat, de professió xofer, exempleat del Garaje Paseo Bonanova (abans d’esclatar la Guerra Civil); i resident al carrer Canet, 6 del barri de Sarrià, a Barcelona. En aquell mateix informe, a l’apartat de “Antecedentes” que obria l’informe es deia: “Es persona de pésimos antecedentes, de caràcter pendenciero y de constumbres muy relajadas”. Però que volien dir, exactament, amb tot això?
Justo Bueno Pérez

Destruir tots els testimonis d’aquella col·laboració
L’informe policial de José Pastor Castillo, àlies “el Maño”, confirma l’existència de les connexions entre anarquistes i falangistes —abans i durant la Guerra Civil— i la voluntat del règim franquista —després del conflicte civil i l’ocupació del país— d’eliminar qualsevol testimoni que revelés aquella col·laboració. En aquell informe es diu que el 1934 “el Maño” va formar part de “organizaciones de tipo derechista tales como Falange Española, Renovación Española, etc.”, que amb altres grupuscles ultradretans o tradicionalistes de Barcelona extremadament violents i que practicaven un terrorisme de baixa intensitat, van combatre la Generalitat (a la guerra urbana dels Fets d’Octubre) amb la consigna “Viva Cataluña española”.

L’inici de la carrera delictiva d’“el Maño”
Fins i tot, en aquell informe se’l situa en l’òrbita socioideològica del carlisme, a través del seu patró Vicente Roque, propietari del Garaje Paseo Bonanova i un element destacat de la Comunió Tradicionalista local. I en aquest punt és on l’informe vol justificar el posterior viatge ideològic de Pastor Castillo. En un punt de l’informe, es diu que el patró va sorprendre l’empleat robant diners i benzina i el va acomiadar. Motiu que portaria “el Maño” a abandonar els seus postulats ideològics i, en venjança, assassinar Roque. “El Maño” va ser detingut, jutjat i condemnat a catorze anys de presó; i segons l’informe policial franquista, la seva comunió amb la CNT-FAI es va produir durant l’excarceració massiva de reclusos de la Presó Model (20/07/1936).
Inici de l'informe de José Pastor Castillo, el Maño. Font: Archivos Españoles en Red. Ministeri de Cultura

“El Maño” i els vasos comunicants
Però la realitat és molt diferent. “El Maño” va estar reclòs entre 1934 i 1936; i quan és excarcerat esdevé, sospitosament immediatament, cap d’una de les sinistres Patrulles de Control anarquistes que, el Comitè de Milícies Antifeixistes (el govern català de facto després del 18/07/1936), havia convertit en els responsables de l’ordre públic. Aquesta sospita es confirma quan sabem que, durant la guerra urbana del 19 de juliol de 1936 entre colpistes, per una banda; i forces lleials a la Generalitat i milicians, per una altra; els dos extrems d’aquell conflicte —falangistes i anarquistes— van ordir l’obertura de les portes de la Presó Model i l’excarceració de tota la població reclusa.

Trenta assassinats
L’informe policial franquista és demolidor. Durant els nou mesos que va dirigir una Patrulla de Control (juliol, 1936 – maig, 1937) va ordenar l’assassinat o, directament va assassinar, trenta persones: els germans Mumbrú, els farmacèutics Lloret i Boada, el masover Navarro, la família d’empresaris Armengol i el seu xofer Ribas, els botiguers Tintoré i Fontboté —pare i fill—, l’impressor Casals, el religiós jesuïta Pare Máñez i catorze religiosos caputxins del convent del carrer de Santa Rosa de Sarrià. Segons l’informe policial franquista, “el Maño” segrestava les seves víctimes i les assassinava a la Font de la Teula i al Revolt de la Paella (a la zona de la carretera de l’Arrabassada).

Comité de Milicies Antifeixistes. Juliol, 1936. Font: Arxiu Nacional de Catalunya

La carnisseria de les Patrulles de Control
Les Patrulles de Control —formades per elements procedents dels dos extrems de l’espectre ideològic i que acumularien més de 8.000 víctimes mortals— també van assassinar el periodista Josep Maria Planas —que havia destapat aquella sòrdida connexió entre anarquistes i falangistes— o el líder sindical Desideri Trilles —dels estibadors portuaris i que s’havia oposat a l’agressiva expansió de la FAI, i a la fusió de la Unió Socialista de Catalunya i el PSOE!!! I en aquesta brutal cursa de sang, van aconseguir l’objectiu estratègic que s’havien fixat molt abans de l’esclat del conflicte: la desafecció de les classes econòmicament benestants i ideològicament conservadores a la causa republicana i catalana.

Eliminar les proves
Justo Bueno Pérez i Juan Pastor Castillo, serien localitzats i eliminats pel règim franquista per impedir que la història associés la ultradreta espanyola amb les carnisseries pretesament revolucionàries a Catalunya (juliol, 1936 —maig, 1937). Però la història és tossuda i obstinada, i a través de la investigació, acaba posant sobre la taula les paradoxes més increïblement absurdes. Avui podem dir que Justo Bueno Pérez i Juan Pastor Castillo —pistolers, terroristes i assassins confessos i convictes— que van “treballar” per destruir Catalunya, fan bona aquella cita que, anys més tard, proclamaria l’escriptor Josep Pla: “el que més s’assembla a un espanyol de dretes, és un espanyol d’esquerres”.

Exhibició falangista a Barcelona després de l'ocupació de la ciutat (1939)

*FONT: Marc Pons, article publicat a El Nacional, 29.6.2025

dijous, 26 de juny del 2025

Demanden el batlle de Perpinyà per prohibir un casament en català*

Brice Lafontaine, antic conseller municipal d'oposició a Perpinyà, ha presentat una demanda contra el batlle de la ciutat, Louis Aliot, segons informa 'L'Indépendant'. Aquesta acció legal busca reparar el perjudici causat per la prohibició de celebrar el seu casament en llengua catalana, una pràctica que, segons Lafontaine, està institucionalitzada a l'Ajuntament des del 1993. Aquesta demanda també pretén forçar Aliot a posicionar-se clarament sobre la qüestió i obrir un debat polític al respecte.
Louis Aliot, batlle francès i catalanòfob de Perpinyà

El casament de Lafontaine, celebrat el 14 de setembre de 2024, va estar envoltat de polèmica. L'antic edil havia sol·licitat la sala noble del consistori per a la cerimònia, però, després de mesos sense resposta i reiterades consultes per correu i telèfon, se li va denegar l'ús d'aquest espai sense cap explicació. Finalment, el casament es va haver de fer a la sala de Perpinyà Nord. El punt més controvertit, però, va ser la negativa explícita a permetre que la cerimònia es fes en català, malgrat que Lafontaine havia indicat aquesta preferència en el formulari oficial, on es pregunta específicament per l'idioma en què els contraents volen que s'oficiï. "Hem estat privats d'aquest homenatge a la nostra cultura i a la nostra família. Tots vam quedar molt decebuts", explica Lafontaine, recordant que l'oficiant, Chantal Gombert, no parlava català i només va fer un petit esforç per pronunciar algunes paraules en aquesta llengua.

Aquesta situació no és un fet aïllat. Jaume Roure, extinent d'alcalde d'Afers Catalans, ja va denunciar al digital 'Ouillade' un altre cas similar, en què Aliot va prohibir un casament en català al saló noble de l'Ajuntament, al·legant motius polítics, ja que un dels cònjuges era un opositor polític. Roure va qualificar aquesta decisió com un "atac flagrant a la llibertat individual" i una violació de la diversitat cultural i lingüística que enriqueix el territori, segons estableixen el Conveni de 1976 sobre documents multilingües i l'article 75-1 de la Constitució francesa.

Sala de casaments a la batllia de Perpinyà

L'advocat de Lafontaine, Mathieu Pons-Serradeil, argumenta que la negativa a celebrar el casament en català és una falta administrativa greu, ja que l'Ajuntament està obligat a complir els seus propis reglaments, que permeten aquesta pràctica des de fa dècades. "És legal i està validat pel Consell Constitucional i el Consell d'Estat. Si Aliot vol eliminar els casaments en català, ha de modificar el reglament oficialment, cosa que implicaria un debat polític. Ara, però, actua per la via dels fets consumats, causant un perjudici als ciutadans", afirma l'advocat. La demanda d'indemnització exposa aquestes irregularitats i reclama una reparació pels danys causats.

Brice Lafontaine, activista nordcatalà i denunciant d'Aliot

Louis Aliot té ara dos mesos per respondre a la demanda. Si no ho fa, o si la rebutja, Lafontaine i el seu advocat ja han anunciat que portaran el cas al tribunal administratiu. "Aliot ha polititzat un esdeveniment personal i privat. Pretén fer creure que els casaments en català són una excepció a Perpinyà, quan en realitat és la seva prohibició el que converteix la ciutat en una anomalia", assegura Lafontaine.

Aquest episodi s'afegeix a una llarga llista d'actuacions anticatalanes d'Aliot com l'eliminació del lema de la ciutat "Perpinyà, la catalana" i la seva substitució pel de "la radiant", sense cap mena d'arrelament, la retirada de la senyera durant la festa major del 2023, les traves al nou liceu de la Bressola o la demanda judicial per prohibir l'ús de l'expressió "Perpinyà, la catalana" a una entitat, un cop ell la va desestimar. Aquestes accions han generat una forta controvèrsia i han mobilitzat l'oposició i els defensors de la llengua i la cultura catalanes, que demanen al batlle disculpes públiques i un canvi d'actitud per garantir el respecte a la diversitat lingüística i cultural del Rosselló.

*NOTA: Text publicat al Nació Digital, 26.6.2025

diumenge, 22 de juny del 2025

El nom de ‘Xi Li’ als àudios de Koldo fa aflorar de nou la controvertida gestió de Salvador Illa al capdavant del Ministeri de Sanitat*


20/06/2025

Enmig del caos sanitari del març del 2020, el Ministeri de Sanitat espanyol, sota la direcció de l’actual president de la Generalitat Salvador Illa, va gestionar de manera urgent l’adquisició de milions de màscares, guants i equips de protecció individual. Cinc anys després, aquells contractes d’emergència, valorats en centenars de milions d’euros, tornen a situar-se al centre d’una polèmica creixent que combina opacitat, material defectuós, empreses sense experiència en l’àmbit sanitari i possibles sobrecostos milionaris.

Compres milionàries emparades en la urgència
L’esclat de la pandèmia de la Covid-19 va permetre a les autoritats justificar adjudicacions exprés, emparant-se en la legislació d’emergència. En aquest context, el Ministeri encapçalat per Illa va signar contractes per més de 360 ​​milions d’euros amb intermediaris internacionals, amb l’objectiu d’abastir hospitals i centres sanitaris. Entre les empreses adjudicatàries hi havia dues companyies xineses: Hangzhou Ruining Trading i HongKong Travis Asia Limited, sense experiència prèvia coneguda en el subministrament sanitari i amb relacions societàries creuades que en aquests moments són objecte d’investigació judicial.

L’empresa Hangzhou Ruining Trading va ser responsable de lliurar més de 2,1 milions de mascaretes FFP2 defectuoses, que no complien els requisits de filtració establerts. Aquestes mascaretes no homologades van arribar a ser distribuïdes a sanitaris, motiu pel qual el sindicat del sector mèdic CESM va interposar una querella contra el llavors ministre per un presumpte delicte contra els drets dels treballadors.

Contractes sense control i adjudicataris inexperts
Les empreses xineses no van ser les úniques adjudicatàries qüestionades. Un dels casos més significatius va ser el FCS Select Products, una firma del sector alimentari sense historial sanitari, que va rebre adjudicacions per 217 milions d’euros. El Tribunal de Comptes va identificar retards, mascaretes no homologades i la destrucció de fins a 7,5 milions d’unitats. També es va detectar que 28,6 milions de mascaretes es van distribuir fora del Sistema Nacional de Salut, com ara altres ministeris, ONG o associacions privades, un fet que va ser interpretat com un desviament de l’objectiu sanitari inicial.

L’informe de fiscalització també subratlla incoherències comptables. Mentre que l’Institut Nacional de Gestió Sanitària (INGESA) admetia despeses per valor de 18,7 milions d’euros en certes partides, els pagaments executats superaven en alguns casos els 70 milions. Quatre vegades més.

El cas Koldo i les connexions polítiques
La polèmica s’ha intensificat després de l’esclat del cas Koldo, una presumpta trama de corrupció vinculada a l’exassessor del ministre José Luis Ábalos. L’empresa Soluciones de Gestión y Apoyo a Empresas hauria facturat més de 54 milions d’euros en contractes amb diferents organismes de l’Estat, com ara Puertos del Estado, ADIF o els governs de les Canàries i les Balears. S’investiga si es van canalitzar 17 milions d’euros en comissions a través de societats pantalla a l’estranger, que constituiria delictes de frau i blanqueig de capitals.


Tot i que el Salvador Illa ha assegurat que el seu Ministeri no va contractar directament amb Soluciones de Gestión, àudios publicats aquests darrers dies entre Santos Cerdán i Koldo García vinculen el president del Govern amb el nom de “Xi Li“. Davant les recents revelacions, al Parlament de Catalunya grups de l’oposició han demanat la compareixença d’Illa per a esclarir aquestes circumstàncies, petició rebutjada aquest dijous gràcies als vots del PSC, Junts, ERC, els Comuns i la CUP.

“Xi Li”
La identitat rere el nom de “Xi Li” correspon a Li Xiaojuan, representant legal de Hangzhou Ruining Trading i un dels socis funadors de HongKong Travis Asia Limited. Ambdues societats apareixen vinculades a contractes amb el Ministeri en què es van fer pagaments per avançat del 100%, sense que se n’oferissin garanties bancàries ni informació completa sobre el fabricant original.

Els contractes es van publicar inicialment sense direcció fiscal al BOE i van ser modificats posteriorment per a reflectir seus a la Xina i a Hong Kong. La falta de licitació pública, juntament amb el volum dels fons públics transferits, ha posat en alerta jutjats com organismes fiscalitzadors.

Sobrecostos i pèrdua d’IVA
L’oposició al govern del socialista Pedro Sánchez ha denunciat igualment possibles sobrecostos en l’adquisició de material sanitari, ja que es detecta que l’administració estatal hauria pagat fins a deu vegades més per equips de protecció en comparació amb altres compradors institucionals.

A més a més, no s’hauria recuperat l’IVA pagat indegudament pel Ministeri de Sanitat a FCS Select Products per importacions des de la Xina, generant un perjudici per a les arques públiques d’uns 160 milions d’euros. Els recels s’incrementaren després de conèixer-se que, amb posterioritat a aquesta operació, FCS Select Products hauria adquirit una nau industrial al municipi de la Roca del Vallès, del qual Salvador Illa va ser-ne alcalde durant deu anys.

La defensa d’Illa
Durant tot aquest temps, Salvador Illa ha defensat la seva actuació en diverses ocasions, incloent-ne tant les Corts espanyoles com la cambra legislativa catalana, assegurant que el Ministeri va actuar “amb diligència i responsabilitat” en un context excepcional. Va reconèixer errors logístics els primers mesos, però insisteix que “no es va perdre ni un sol euro en comissions fraudulentes” en els contractes gestionats pel seu equip. També ha reiterat estar completament al marge de les trames investigades.

No obstant això, en l’actualitat continuen obertes investigacions oficials sobre la gestió econòmica del Ministeri de Sanitat durant la pandèmia de coronavirus. Tot plegat manté la pressió judicial i política sobre la figura del president de la Generalitat i actual líder del PSC, que ara també apareix involucrat en enregistraments de l’escàndol que sacseja el PSOE i acorrala el cap del govern espanyol.

Un capítol encara obert
Cinc anys després de la pandèmia, la gestió dels fons públics durant l’emergència sanitària continua generant controvèrsia. L’excepcionalitat del moment va permetre dreceres administratives, però també va obrir la porta a nombroses irregularitats que encara avui són objecte de revisió. El cas Illa, amb múltiples arestes -sanitària, política, econòmica i judicial- reobre el debat sobre els límits dels procediments d’emergència i la necessitat de transparència, fins i tot en situacions crítiques, sovint usades com a pretext per a emparar abusos.

*NOTA: Publicat a L'Alternatiu (20.6.2025) (excepte foto de pallasso, JS)

dilluns, 9 de juny del 2025

REINDUSTRIALITZACIÓ I DEFENSA, A LA SOCIETAT D'ESTUDIS MILITARS

 

Entrevista a Chris Bambery: “La situació post-Referèndum a Catalunya i Escòcia és molt semblant

Ha estat secretary del Grup Transversal Parlamentari sobre Catalunya (APPGC) del Parlament de Westminster


Toni Strubell


|
Dissabte, 31 d'agost de 2024


Toni Strubell: Chris Bambery ha estat secretary del Grup Transversal Parlamentari sobre Catalunya (APPGC) del Parlament de Westminster i és autor de “A People’s History of Scotland” i coautor del llibre “Catalonia” amb George Kerevan.

Vostè ha estat secretari del Grup Parlamentari Transversal sobre Catalunya (APPGC) del Parlament de Westminster. Quina hi ha estat la seva experiència?
El grup es va formar a inicis del 2017 per fer un seguiment al Referèndum d’Independència. Vam aconseguir de reunir-hi uns 40 diputats de set partits diferents del Parlament i de la Cambra dels Lords amb el suport tàcit del Sinn Fein que no en podia formar part perquè no acudeix a Westminster. Al Referèndum de l’1 d’octubre vam enviar-hi quatre diputats com a observadors. Per cert, un d’ells fins i tot va recollir una bala de goma disparada per la Guardia Civil contra votants, la qual cosa va tenir el seu impacte mediàtic. En general, per a l’1-O es va aconseguir un important seguiment mediàtic del Procés al Regne Unit, sobretot a Escòcia. Després, el 2018 i 2019, vam fer visites a presos polítics a les presons catalanes i diverses trobades amb presidents i d’altres càrrecs del Parliament català. Un moment especialment significatiu va ser quan John Bercow -aleshores president del Parliament- va manifestar públicament que considerava “impossible” que a un diputat o a una diputada com Carme Forcadell se la pogués empresonar en circumstàncies semblants al Regne Unit. Ara, després de les últimes eleccions catalanes i a Westminster, crec que l’APPGC provisionalment ha acomplert la seva missió, que de fet no era donar suport a la indepèndencia en si sinó a la democràcia. Tots els que hi han participat poden trobar d’altres vies per continuar donant suport a la democràcia a Catalunya.

Fins ara, ni Catalunya ni Escòcia han pogut realizar els seus processos d’independència. Per què penseu que ha estat així?
Tot i que hi ha diferències, crec que les raons per les quals els partits independentistes catalans van perdre i va patir un càstig espectacular l’SNP a les eleccions generals de Westminster de juliol de 2024 -retenint només 9 dels 48 escons- són molt semblants. L’SNP va perdre mig milió de vots, principalment entre la classe treballadora quan se sap que el suport a la independència al Referèndum del 2014 provenia clarament de la classe treballadora. La raó principal d’això va ser la qüestió nacional. Després del referèndum del 2014, l’SNP va anunciar regularment una sèrie de grans iniciatives per aconseguir la independència que mai no es van materialitzar. Van perdre la credibilitat amb promeses automàtiques. Van anunciar que totes les eleccions, inclosa la del juliol del 2024, eren un referèndum de facto, per després oblidar-se’n convenientment com els partits catalans. Aquesta vegada la gent no els ha cregut i els ha castigat, com a Catalunya.

Com interpreteu la retirada de Nicola Sturgeon?
Va exercir un lideratge contradictori. Com a primera ministra d’Escòcia i líder del SNP (Partit Nacional Escocès), es va negar a participar a les marxes independentistes que van créixer molt en participació després del COVID. En canvi sí que va anar a marxes anti-Brexit a Londres. Saltava a la vista que tenia més fe en la UE i el sector europeista del sector Remain de l’èlit britànica que en l’independentisme de carrer. A més la Sturgeon va dirigir un govern cada cop més neoliberal. El SNP porta al govern des del 2007 perquè va desbordar els socialistes per l’esquerra -això no va costar gaire- i va fer unes reformes importants: per exemple, va fer gratuïtes les classes per als estudiants universitaris escocesos. Però quan va venir la invasió criminal d’Ucraïna per part de Putin, la direcció del SNP va transformar-se en entusiasta cheerleader de l’OTAN. Potser en Putin no agradava a la gent, però l’OTAN tampoc. Alhora la Sturgeon va començar a deixar-se seduir per Biden. I no va sortir bé. La Sturgeon era líder del partit i el seu marit era CEO; això era una bomba de rellotgeria. Va esclatar quan ell va ser arrestat pel finaçament irregular del partit. A ella també la van acusar. Això va crear un gran escàndol amb què els unionists previsiblement es van posar les botes. Per acabar d’embolicar la troca, el govern escocès la declarar una crisi fiscal i va començar a introducir mesures d’austeritat. En aquelles circumstàncies la gent va optar pels socialistes per fer fora el govern conservador de Londres. I molts independentistes de la classe obrera simplement es van passar a l’abstenció. Deixaré per als lectors la comparació amb el govern d’Aragonès. Ambdues administracions van creure que si jugaven la carta neoliberal i seguien les regles atlantistes mostrarien la seva capacitat per gobernar un estat independent. No és així que funcionen Westminster i Madrid, ni la UE, el FMI, l’OTAN i la Casa Blanca.

El paper del Deep State és igual a Catalunya que a Escòcia?
Tant Gran Bretanya com Espanya són aliats crucials dels Estats Units, sobretot el primer. Ambdós estats tenen Deep States amb lligams forts amb els Estats Units. Recordem que el 2014 Obama va donar support al vot No a Escòcia. El Regne Unit sense Escòcia semblaria un estat minvat, com Espanya sense Catalunya per altra banda. En el cas d’Escòcia, és d’una importància estratègica vital. Tant Washington com els Deep States de Gran Bretanya i Espanya faran mans i mànigues per parar la independència. En el futur hem de poder maniobrar per superar aquestes dificultats i sobretot abandonar la idea que els consulats dels Estats Units a Edinburg i Barcelona són amics nostres.

Quin ha estat el paper dels socialistes en aquest canvi d’escenari?
L’èxit relatiu dels laboristes escocesos i del PSC neixen de la ineficàcia i les promeses incomplertes dels governs de Sturgeon i Aragonès. I també per l’efecte de reacción a l’extrema dreta. Al Regne Unit el nou govern Starmer va guanyar fàcilment amb el percentatge de vot més baix mai aconseguit pel partit guanyador. La seva valoració popular és pobríssima. La gent va votar per expulsar els conservadors. Per cert, vist des de Gran Bretanya, en Sánchez sembla un boltxevic en temes com Palestina.

Com afecta Escòcia i Catalunya el tema de l’auge de l’extrema dreta?
Com a la resta d’Europa, Starmer i Sánchez s’enfronten a una dreta radical àvida de fer punts a costa dels seus governs respectius. A les darreres eleccions, el partit Reform UK va quedar segona força darrera els socialistes a 93 circumscripcions del nord d’Anglaterra, fins i tot a la població on es va rodar la pel·lícula Billy Elliot. Recordem que són els punts on es van produir els pogroms racistes del mes passat. Alguns independentistes pensen que la frontera amb Anglaterra és una barrera a l’extrema dreta, però Reform UK va treure vots a Escòcia el juliol, sense fer-hi campanya i amb candidats virtuals, per tal d’assegurar-se una presència al Parlament escocès a les properes eleccions escoceses de 2026.

Tant Escòcia com Catalunya s’han congratulat -i hi han fet bé- d’haver rebutjat la reacció anti-immigratòria i anti-musulmana que sotraga Europa. Ara que el tema és molt present és important tenir-ho en compte. Ambdós moviments han d’insistir que volen nacions inclusives i que s’oposaran a l’auge de l’extrema dreta. Ho hauríem de portar a l’ADN. Pensem que a Catalunya hi ha hagut candidats independentistes de l’extrema dreta que han sortit elegits. És una turbulència que no aporta res a la independència, al contrari.

Com veus el futur per als independentistes?
El rebuig eventual a Starmer pot ser que reforci de nou l’independentisme però clar, això no caurà del cel. A Escòcia crec que trigarem a veure un augment de suport a la independència i segurament hi haurà amb més crisi al si de l‘SNP. On hi veig més esperances és en el tema de la reunificació irlandesa. Tant a Catalunya com a Escòcia l’avenç de l’independentisme dependrà de la concreció de projectes i polítiques basades en la nova situación que no és fácil. Però Catalunya té l’avantatge de tenir una societat civil força més organitzada amb l’Assemblea Nacional Catalana.