divendres, 10 de març de 2017

LES LLIÇONS DEL QUEBEC 1995 (7)*

La campanya referendària (Part 1)

L'1 d'octubre començà la campanya referendària. Hi havia, doncs, quatre setmanes intenses per convèncer els indecisos i refermar el vot dels ja convençuts. Les enquestes que des de feia mesos assenyalaven un clar triomf del NO, començaren a assenyalar que el resultat podia variar. En aquest sentit, els sobiranistes calculaven que la campanya els seria clarament favorable. Afirmaven que el 1980, les intencions de vot a l'inici de la campanya eren d'un 20% i que el resultat final fou el doble. Ara, el 1995, començaven amb un suport del 39% i que, en conseqüència, tenien molt més a l'abast de la mà la possibilitat de remuntar i finalment guanyar el referèndum. 

Per la seva banda, els federalistes, encapçalats per Daniel Johnson, no dubtaven del seu triomf. Era tanta la seva confiança inicial que els seus aliats, Jean Chrétien (PLC) i Jean Charest (PCP), no es mobilitzaren durant els primers dies de campanya. Chrétien, a més a més, afirmava taxativament, que fos quin fos el resultat, no tornaria a iniciar negociacions constitucionals per reconèixer el Quebec com a societat diferent. Aquest posicionament tancat va enutjar molt Johnson, ja que el deixava sense arguments davant els sobiranistes. Per a aquests, el referèndum era un pols entre l'statu quo existent des del 1982 i la sobirania del Quebec. La negativa de Chrétien a parlar de la Constitució era, segons els sobiranistes, una demostració que no era possible una tercera via que inclogués un reconeixement del Quebec dins del Canadà com a societat diferent. En definitiva, que la posició dels federalistes era objectivament pitjor a la de 1980, quan Trudeau afirmà que un vot contra la sobirania era un vot per un federalisme renovat, amb reconeixement del Quebec inclòs. Ara, un vot contra la sobirania era un vot per l'statu quo, era, en definitiva, un vot per consolidar la reforma constitucional que el Quebec mai havia reconegut com a legítima.
La reacció contra el posicionament de Chrétien no tan sols fou criticat per Johnson. La immensa majoria dels federalistes quebequesos, incloent-hi la minoria anglòfona, titllaren Chrétien d'irresponsable i d'afavorir el bàndol sobiranista. El comminaven de presentar noves propostes constitucionals i de declarar que si es rebutjava la proposta sobiranista, es reprendrien les negociacions constitucionals. Chrétien, però, continuà mantenint la seva posició immobilista, i la mantindria fins ben avançada la campanya.

Segons la Llei quebequesa de consultacions populars, en el cas d'un referèndum es preveu la creacióde dos comitès, un per cada posicionament (favorable i contrari), als quals s'hi podien adscriure els diputats i altres organitzacions.

El Comitè del Sí estava integrat per tres formacions: el Partit Quebequès, el Bloc Quebequès i Acció Democràtica del Quebec. Els seus liders respectius, Jacques Parizeau, Lucien Bouchard i Mario Dumont, constituïen els caps visibles del Comitè. Aquest, però, també comptà amb la participació dels anomenats Partenaires pour la Souverainété, un conjunt d'organitzacions politicosocials que col·laboraven en la campanya i mobilitzaven molts sectors socials. Entre els més importants d'aquests partenaires destaquem les tres centrals sindicals (CSN, CEQ, FTQ), el Moviment d'Estudiants per la Sobirania, la Unió dels Artistes (UDA) i organitzacions patriòtiques com el Moviment Nacional de les Quebequeses i els Quebequesos o la històrica Societat Sant Joan Baptista de Montréal. En definitiva, el Comitè del Sí fonamentà la seva actuació no sols a través de la xarxa dels partits que en formaven part, sinó també a través de diverses organitzacions sectorials molt arrelades en la societat quebequesa, que li permeteren portar a terme una gran mobilització en el moment del referèndum.

Per la seva banda, el Comitè del No, format pel Partit Liberal del Quebec, el Partit Liberal del Canadà i el Partit Conservador del Canadà, tenia com a figures principals Daniel Johnsons, Lucienne Robillard i Jean Charest. Robillard era ministra del govern federal, i inicialment fou l'encarregada per Jean Chrétien de ser la representant del PLC al Comitè. En els darrers dies de la campanya, fou desplaçada pel mateix Chrétien, quan aquest canvià de comportament i prengué una actitud més participativa. El partidaris del NO comptaven també amb diverses organitzacions socials que els donaven suport, particularment la patronal quebequesa, el Consell del Patronat del Quebec (CPQ), tradicionalment arrenglerat amb les tesis federalistes. També el Partit Igualtat donava suport al NO, si bé el seu protagonisme fou més aviat escàs. Per contra, sí que tingueren un paper rellevant les organitzacions defensores del bilingüisme, com Aliança Quebec i les entitats que aplegaren les comunitats al·lòfones (sobretot les jueves, italianes i gregues). Fora del Comitè, però amb un gran poder d'influència, cal esmentar el diari anglòfon de Montreal, Thee Gazzette, de lluny el mitjà més identificat amb un dels dos bàndols.

L'anàlisi de la correlació de forces, però, no seria completa si no tinguéssim en compte que fora del Quebec, a la resta del Canadà, també es participà activament en la campanya. Per una banda, diversos primers ministres provincials anglòfons deixaren ben clar que mai no acceptarien negociar amb un Quebec sobirà. En aquest sentit, premiers com Clyde Wells (Terranova), Roy Romanow (Saskatchewan) o Frank McKenna (Nou Brunswick), veterans de les crisis de Meech i Charlottetown, destacaren per llurs posicionaments irreductibles. Àdhuc McKenna intentà treure profit de la conjuntura i, atès que la seva província és fronterera amb el Quebec, arribà a oferir condicions especials a aquelles empreses que optessin per marxar d'un Quebec sobirà. Les crítiques li caigueren, no cal dir-ho, de totes bandes. Altres premiers, com els ultraconservadors Ralph Klein (Alberta) o Mike Harris (Ontàrio), no s'estaren també de fer declaracions contra la sobirania, però sobretot contra Chrétien, pel fet de no impedir-ne l'avançament en les enquestes que regularment es publicaven. Aquest posicionament també fou defensat pel Partit de la Reforma, de Preston Manning. Per la seva banda, els mitjans de comunicació anglòfons de la resta del Canadà, no es quedaren pas curts. Particularment el prestigiós The Globe and Mail, de Toronto, el Toronto Star o l'Ottawa Citizen, foren tal vegada els que més directament s'implicaren en la campanya. Àdhuc la premsa anglòfona internacional, sobretot la financera, com el Financial Times, no amagava la seva preferència pels federalistes. També l'empresariat del Canadà anglès participà activament, contra la sobirania tal i com analitzarem més endavant. Finalment, el mateix govern federal no s'estigué d'intervenir en la campanya. A banda de Lucienne Robillard, un altre ministre, el d'Economia i Finances, Paul Martin, tingué una participació destacada i, val a dir-ho, gens afortunada, en la campanya. Les seves declaracions que un Quebec sobirà posaria en perill un milió de llocs de treball, més que ajudar perjudicaren la causa federalista, ja que eren clarament exagerades, fins i tot ridícules.
* (NOTAExtret  de J. Sort i Jané, Quebec, de poble a país, Barcelona, Llibres de l'Índex, 1996, pgs.178-183. Els textos en negretes, no apareixen en l'original. Denoten elements a reflexionar i a tenir en compte en el moment actual (2016-17). Això darrer no s'aplica, lògicament, quan es fa referència a noms personals.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada