dissabte, 9 de novembre del 2024

10 ANYS DEL 9N


Avui fa 10 anys del 9N, aquell dia vaig actuat de President d'una mesa de vot a Cornellà de Llobregat. 

La lluita continua! 

divendres, 1 de novembre del 2024

GRAN ARTICLE QUE CAL LLEGIR I REFLEXIONAR, CONTRA L'ESQUERRA WOKE

 

La guerra dels àrabs contra Israel

"És evident que, si Israel cau, Europa s'haurà de defensar davant d'aquesta nova invasió musulmana"

Durant la Primera Guerra Mundial Espanya va ser neutral. Una part de la població era aliadòfila i l’altra, germanòfila. Les discussions i enfrontaments eren tan aspres que molta gent portava un botó al trau de la jaqueta amb el lema “no em parli vostè de la guerra”. L’actual entre Israel i els àrabs desperta passions encara més enceses i provoca conflictes també més enverinats.

Els àrabs que es diuen palestins plantegen el conflicte com un alliberament nacional argumentant que la terra és seva per dret de conquesta des del segle VII. Pretenen aplicar la màxima llatina del prius in tempore, potior in jure (el primer que arriba té millor dret). Però això mateix poden dir els israelians, que van arribar-hi molt abans.

L’esquerra woke occidental diu que Israel està fent un genocidi a la zona. Però, per més que ho repeteixin amb esperit goebbelsià, l’acusació és falsa. Genocidis van ser els dels armenis a les mans dels turcs (un milió de morts), els hutus a Rwanda (un milió), Pol Pot a Cambodja (gairebé dos milions). Els morts en l’anomenada Palestina de cap manera arriben a aquestes xifres; ni tan sols a les dels bombardejos de Coventry o Dresden a la Segona Guerra Mundial i encara menys als produïts per les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. I ningú no parla ací de genocidi.

A més a més, parlar de “genocidi” quan la població àrab de “Palestina” s’ha duplicat els últims anys és simplement ridícul. Però del que es tracta és de justificar la permanent agressió dels àrabs a Israel que no és, de moment, tampoc un genocidi, però ho seria si aquesta agressió triomfés (que no ho farà) perquè el seu fi últim confés és destruir l’Estat d’Israel i llençar els nou milions de jueus al mar. I això sí que seria un genocidi, pitjor que el que va perpetrar Hitler.

L’esquerra woke manipula l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació a extrems ridículs i sense cap decòrum professional. Un articulista parla del parlament “sionista”, de manera que demostra que no coneix el Parlament d’Israel ni sap què és el sionisme. L’esquerra woke (i part de la democràtica) donen suport a l’islam fins a l’extrem que és capaç de multar arbitràriament un càrrec públic democràticament elegit per dir que l’islam és incompatible amb els valors occidentals, cosa que diuen els mateixos islamistes.

Els esquerrans de Podem, exigeixen al president Sánchez que trenqui relacions comercials i diplomàtiques amb Israel i que se li imposi un embargament d’armes. És d’una immoralitat i fanatisme colossals. El que es pretén és que Israel no es pugui defensar davant els atacs terroristes de bandes de delinqüents amb armament sofisticat o els bombardejos dels països islamofeixistes, com l’Iran o el Iemen als que ningú no demana que es desarmin. El que es pretén és destruir Israel, perquè és evident que els musulmans continuaran atacant-lo amb totes les armes, que són moltes.

L’esquerra woke cerca excuses per no encarar la realitat: que és ella qui ha portat l’islam i el protegeix amb una política immigratòria no només errònia, sinó molt injusta per a les poblacions autòctones que han de contemplar com la invasió islàmica gradual d’Europa està destruint l’estat del benestar a favor d’una gent que no s’ho mereix.

En un pla més general, el del “xoc de les civilitzacions”, de Huntington, és evident que, si Israel cau, Europa s’haurà de defensar davant d’aquesta nova invasió musulmana. De fet, ja ha començat a fer-ho als Estats escandinaus i altres centreeuropeus que estan corregint les seves errònies polítiques immigratòries. I que és un intent d’invasió és evident. El tercer intent d’invasió, després del fracàs de les dues primeres, la que va arribar fins a Poitiers a França (732) i la que va arribar fins a Viena (1529). Aquesta és la tercera. Els musulmans sempre han volgut sotmetre Europa, i imposar-li la seva llei. Per a aquest tercer intent compten amb una cinquena columna, en la forma de l’esquerra woke i la menys woke. El suport de suposades feministes com Ione Belarra o Irene Montero a una cultura misògina els partidaris de la qual les obligarien a cobrir-se completament, les farien callar i els apallissarien després de violar-les només es pot explicar per un antisemitisme tradicional i visceral de l’esquerra.


REFLEXIÓ UN COP LLEGIT COTARELO (J.S.)

Un cop llegit l'article del politòleg Cotarelo, no puc estar-me de fer algunes reflexions.

1. La primera és l'excel·lent combinació de la ciència política i la història que fa Cotarelo i que comparteixo totalment. Per a mi són dues disciplines que van unides, i no ho dic pel simple fet que jo sóc llicenciat en les dues i doctorat en una d'elles, sinó perquè altres grans pensadors històrics ja les van unir en les seves obres mestres. Des de Maquiavel a Gramsci, passant per molts altres. Aquí Cotarelo parla de tres intents musulmans d'invasió d'Europa i es remunta a la Batalla de Poitiers (732), quan els francs van derrotar els musulmans que acabaven de conquerir la Península Ibèrica i gran part de la Gàl·lia. Precisament, als meus alumnes d'institut els explico la importància d'aquest esdeveniment, i de les enormes conseqüències que va tenir per Europa, en general, i per Catalunya, en particular. També esmenta el cas del setge de Viena (1529), si bé en aquest cas, no van ser els àrabs, sinó els turcs, també musulmans. Aquesta  complementarietat entre l'anàlisi politològica i la històrica és cabdal, i a més m'encanta. El tercer intent d'invasió musulmana s'està produint ara mateix, en aquests anys per això la crítica aferrissada que fa a l'esquerra woke (a casa nostra, la CUP, els erkys, els comuns, amb la complaença i suport entusiasta del PSOE i dels seus think tanks, entre ells el CIDOB, entre molts d'altres). I no oblidem l'actitud dubitativa de la Junts neo-convergent que, un cop decapitada la Borràs, tothom sap que el següent cap a caure serà el de Puigdemont, o sinó al temps.

Els Merkava Mk 5 símbol d'una indústria de defensa que cal copiar a Catalunya,

2. Hi ha però quelcom que penso que s'ha de dir, respecte l'actual estat d'Israel. Naturalment té tot el dret a defensar-se, i, també que representa un exemple històric que Catalunya s'ha d'inspirar, en com renéixer de les cendres de l'Holocaust que va patir. El nou jueu, aquell que combat per la llibertat del seu poble, després de segles de matances sofertes, hauria d'inspirar els catalans, que "només" portem poc més de tres segles de submissió a Espanya, i que també hauríem d'inspirar-nos en el poble irlandès, com en el seu moment ja va fer Daniel Cardona i molts altres. Irlanda, no només va aconseguir alliberar-se del jou anglès (molt més potent que l'espanyol), ainó que ja és a pocs anys d'aconseguir la tan anhelada reuniificació amb el nord de l'illa. Irlanda i Israel són el camí que, com diu el poeta i el cantant, "malgrat la boira, cal caminar". Però, i tornant a Cotarelo, també cal dir que Israel, en 75 anys d'història no ha estat capaç d'assolir cap aliança, excepte amb els kurds (i per això aquests pateixen tant a mans dels iranians i dels turcs o dels sirians). I això, sí que és responsabilitat dels governants d'Israel, dels de 1948 i dels d'ara. I per acabar-ho d'adobar la religió cada cop juga un paper més important en la política israeliana i això sí que és un perill pel futur. La meva opinió és que de religió quant menys important, millor. A Israel i a Catalunya.

dimarts, 29 d’octubre del 2024

ORIOLS, A L'AVANTGUARDA, per Diana Coromines*

COMENTARI PREVI DE J.S.

Avui he llegit aquest article de la Diana Coromines i he quedat impressionat pel seu contingut i profunditat. Poques vegades em passa, darrerament. Però m'he de treure el barret. Fins i tot l'autora reivindica en Manuel Cruells contra en Candel, i en dues ocasions. S'ha d'estar ben boja per fer-ho, davant un dels sants intocables de la Catalunya populista, ara en plena explosió cinematogràfica del "47". Però la Coromines, no només no és boja, sinó ben al contrari, llegint el seu currículum, la veig com una catalana neo-noucentista, d'aquelles que van ajudar, elles sí, a fer créixer el país, culturalment i socialment... i políticament. El seu coneixement de la política nord-europea (Dinamarca, Suècia...) és impressionant i molt encoratjador si la comparem amb la típica cupera de baixa estofa que no fa més que cardar-se policies infiltrats espanyols, encara de més baixa estofa, i així van, directes a l'escorxador. En definitiva aquest article, que hauria de rebre un premi, m'ha alegrat el dia, i fins i tot la setmana, per això el reprodueixo íntegrament. Bona lectura! (ah, i una darrera cosa, les fotos que il·lustren l'article les he triades jo, que consti)

ORIOLS, A L'AVANTGUARDA, per Diana Coromines

A Catalunya, algú com Orriols ‒ideològicament propera a la socialdemocràcia danesa‒ ha de cridar més que en altres llocs d’Europa perquè som un país ocupat. Però si ens hi fixem una mica i estem atents a l’actualitat del nostre entorn, és fàcil veure que el seu discurs i les seves raons són exactament les mateixes que comencen a posar damunt la taula els partits que avui intenten moure Europa per treure-la del forat on es troba. Quan Orriols denuncia els crims i violacions comesos per 'menas' ‒que el govern i els mitjans silencien‒ no fa res que no s’estigui fent en altres països. A Suècia saben, segurament millor que a cap altre país del continent, quines són les conseqüències de no haver posat fre a la immigració en l’última dècada, i per això ara miren (com els alemanys) cap a Dinamarca. La primera ministra Mette Frederiksen, que és socialdemòcrata, va penjar la setmana passada a Instagram una foto seva amb Meloni, després d’una trobada amb altres líders europeus per parlar de propostes com la d’enviar immigrants irregulars en camps de repatriació ubicats a l’estranger.

La primera ministra danesa, la socialdemòcrata Frederiksen, 
rep la italiana Meloni, sense cordó sanitari a l'Europa rica i culta

Com és que Frederiksen i Meloni poden reunir-se i fer-se selfies i Orriols no pot, ni tan sols, criticar l’aspecte misogínic del vel islàmic sense que li tallin el micro al Parlament? A Dinamarca el burca i el nicab estan prohibits des del 2018, i tant Frederiksen com Meloni s’han pronunciat públicament en contra del vel islàmic en qualsevol de les seves formes perquè dificulta la integració i soscava la igualtat de gènere. La base de la democràcia és el diàleg, i això a Europa ho saben tant a la banda progressista com a la banda conservadora, i per això el 'cordon sanitaire' contra Meloni no acaba de funcionar, com corroboren la reunió de fa uns dies a Brussel·les i els posts de Frederiksen. En canvi, el cordó sanitari que la Catalunya oficial aplica a Orriols és implacable. Aquí les trampes no tenen límit, i van des de coartar-li la llibertat d’expressió o fer-li linxaments públics ‒organitzats per oponents que es diuen independentistes‒ fins a dir mentides com ara que s’ha reunit amb el partit feixista alemany AfD. Una altra modalitat, aquesta particularment grotesca, és atacar-la d’ultracatòlica. "És que porta un crucifix al coll!" va dir un dia una regidora de Ripoll.

Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, diputada, líder d'Aliança Catalana i 
Cap de l'Oposició in pectore al governet de merda de la Catalunya Vichy

La creu, com sap tothom que tingui dos dits de front i una mica d’educació, és un símbol cristià. Per això a Dinamarca ‒on ja fa uns quants segles que són protestants‒ és un símbol estimat i protegit. És present a tot arreu, començant per la bandera. Si Catalunya és el país on des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí, a Dinamarca veus gairebé sempre, siguis on siguis, un pal amb la 'dannebrog' hissada ‒la creu blanca sobre fons vermell que, segons la llegenda, Déu va deixar caure enmig d’una batalla per donar suport al poble danès. No té res a veure amb l’exhibicionisme, posem per cas, dels americans, sinó amb un sentiment de protecció i de confiança en la teva gent. Després també hi ha la creu de Dagmar, d’origen bizantí, que està sempre de moda en joieria i no només com a regal de confirmació. Hi ha adolescents que porten, entre piercings i tatuatges, una gran creu de Dagmar penjant del coll. Per descomptat, a ningú no li passa pel cap de dir que Dinamarca és un país integrista ‒ni molt menys, esclar, ultracatòlic.

Per què, doncs, es diuen tants penjaments sobre Orriols? Per què li tallen el micro? Per què la integrista és ella, que duu un look modern i desacomplexat i una petita creu al coll ‒a diferència de la majoria de diputades, que són unes autèntiques quiques? Doncs per la mateixa raó que fa impossible, per exemple, que Orriols es reuneixi amb Frederiksen i Meloni. Com va dir fa pocs dies, "som una nació i ens pertoca un estat". Però de moment no el tenim. I això té conseqüències tant a nivell intern com de cara enfora. Un primer ministre, per una simple qüestió de rang, no es reuneix amb un diputat d’un altre país ‒i encara menys si es tracta d’un país no oficial. I alhora és per aquesta mateixa raó que tanta gent la segueix, també al Parlament, on tothom l’escolta amb extrema atenció fins que li retiren la paraula. Potser justament per això la fan callar: perquè no tenim les estructures formals necessàries per aguantar tanta veritat. I per això l’ha votat tantíssima gent, i més que la votaran. Perquè toca una vena fonda i embussada i l’allibera; és com respirar aire pur després d’haver carregat, durant anys, una pila de fems al clatell.


Manuel Cruells (1910-1988), autor de l'obra Els catalans indiferents (1963), contrària a les tesis d'en Candel

Quan Orriols diu "exportem talent i importem Tercer Món", tothom sap que és veritat. Quan diu "comencem a semblar els masovers, en comptes dels propietaris", ningú dubta que és així. Quan explica la vergonya que suposa que un nen o un avi malalts hagin de parlar en espanyol perquè el metge fa veure que no els entén, tothom sap que té raó i que la lingüística és una de les formes més cruels de violència. On són, els drets dels catalans? diu, i la pregunta ressona molt endins, perquè sabem perfectament (encara que de vegades fem veure que no ens n’adonem) que ens els trepitgen cada dia. Quan Orriols assenyala la immigració desbordadíssima que patim, que l’Estat fomenta i utilitza per desestabilitzar-nos, amb el mateix gest assenyala l’allau immigratòria sense precedents que el règim franquista va planificar i orquestrar durant els anys cinquanta i seixanta per castellanitzar-nos des de baix. La invasió espanyola del segle XX i la immigració actual ens estan convertint en estrangers a casa nostra ‒per més que ens esforcem rescatar, de sota el percentatge de gent que té el català com a llengua materna, actituds molt cosmopolites i alliberadores.

L'autora d'aquest excel·lent article, Diana Coromines

Com va dir la setmana passada l’eurodiputada danesa Christel Schaldemosse, posar fre a la immigració i mirar d’endreçar-la és una cosa plenament socialdemòcrata: es tracta, en essència, d’ajudar els immigrants fora d’Europa, al seu lloc d’origen. Això és justament el que van mirar d’explicar Calders i Cruells als anys seixanta, per contrarrestar la visió sentimental que Candel oferia de la immigració castellana i sota la qual s’amagaven problemes socials que anaven molt més enllà de les barraques: com pot sobreviure, la població autòctona ‒la nostra llengua, cultura i Estat del benestar‒quan l’onada migratòria és desproporcionada? Això és el que fa vint anys es van començar a plantejar els polítics danesos, en tot l’espectre ideològic. Però són els socialdemòcrates els qui lideren la idea que la immigració s’ha de gestionar fora de les fronteres europees. Fa poc han obert un centre penitenciari a Kosovo, on tenen previst enviar tres-cents presidiaris que, un cop complerta la condemna, seran repatriats als seus llocs d’origen. El centre que Meloni ha obert aquesta setmana a Albània per gestionar-hi l’excedent de refugiats s’inspira, igualment, en un projecte danès que en el seu moment va ser molt criticat.

Però el temps ha donat la raó als danesos i per això tot Europa els comença a observar com un model de futur, sobretot davant del fracàs suec o alemany. Fins i tot Olaf Scholz (un altre socialdemòcrata) ha reintroduït controls fronterers, després del desgavell immigratori de l’època Merkel, conservadora i Mutti ‒potser fins i tot massa maternal davant d’un flux migratori que es va demostrar ingovernable. Orriols, per tant, té tota la raó quan carrega contra la immigració musulmana i els problemes que planteja en les xifres amb què ens l’aboquen a casa. El que no fa ‒perquè no pot‒ és assenyalar directament la immigració espanyola i els efectes de la seva ocupació, com van fer Cruells i Calders. Si a ells ja els van silenciar llavors, com podria Orriols formular de manera precisa una cosa que fa setanta anys que és tabú? Orriols fa el que ha de fer, i sort en tenim, i encara hem de veure com desplega tota la seva força, i com desperta racons del país insospitats.

NOTA: Publicat a Racó Català, 28.10.2024

Diana Corominas És periodista, traductora i editora. En tots aquests àmbits treballa per aportar el seu petit granet de sorra en aquest procés apassionant de construir un nou país: més digne, més just, més culte i, sobretot, ben lliure. Sempre amb la mirada posada als països nòrdics: malgrat el poc embalum que fa, tot apunta que en una altra vida devia ser vikinga.

MOLT GRAN EN JOAN LAPORTA, PARLANT UN FRANCÈS CORRECTE!



https://x.com/lequipedegreg/status/1850942392414970343/video/1  https://x.com/lequipedegreg/status/1850942392414970343

dissabte, 19 d’octubre del 2024

Antoni Simon: “Una part del nacionalisme espanyol vol substituir el català pel castellà”

 ENTREVISTA al doctor en història per la UAB que participa en un seminari sobre llengua i identitat de Plataforma per la Llengua.


Josep Maria Botanch
17/10/2024 19:08

Ens trobem amb el doctor en història Antoni Simon (Girona, 1956) al seu despatx de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, on ensenya història moderna des de 1980 i és catedràtic des de 1997. La trobada es produeix dies abans de la seva participació en la tercera edició del seminari anual de sociolingüística que organitza Plataforma per la Llengua, amb la marca Semicercles, i amb la vinculació entre la llengua i la identitat col·lectiva com a temàtica central d’enguany. De fet, l’historiador estudia en els seus dos darrers llibres La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual (Afers 2022) i La construcció de l’enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol (Afers 2024). La construcció cultural per la qual la unitat d’Espanya ha esdevingut un màxim polític absolut per al nacionalisme espanyol i la utilització dels catalans com a enemic interior cohesionador i consolidador d’aquest nacionalisme. El seminari d’enguany també comptarà amb ponències dels professors Peter A. Kraus, catedràtic de Ciència Política de la Universitat d’Augsburg, i Maite Puigdevall, sociolingüista i professora agregada de la UOC.

El seu darrer llibre, ‘La construcció de l’enemic interior’, parteix de la idea que el nacionalisme català és l’enemic interior del nacionalisme espanyol. Es tracta d’una construcció sociocultural?
Això és una construcció, sociocultural, efectivament. Tanmateix, en la meva visió, que estaria en la línia del que diu Azar Gat, cal fer una lectura evolucionista dels nacionalismes. És a dir, que hi ha unes necessitats humanes de socialització, d’establir unes relacions socials amb els altres, i això implica unes comunitats etnoculturals, les quals després entronquen amb formes d’organització de tipus polític. La llengua seria el principal marcador cultural. I, per tant, hi ha una interrelació entre llengua, aquests elements biopsicològics relacionats amb les necessitats humanes i, d’altra banda, unes construccions socials i polítiques.

Aquesta construcció sociocultural de l’enemic interior és una particularitat del nacionalisme espanyol?
Els nacionalismes contemporanis, sobretot a partir del segle XIX, s’han construït freqüentment sobre enemics exteriors, però una de les especificitats del nacionalisme espanyol és que el principal enemic són els nacionalismes subestatals que emergeixen a finals del segle XIX, i molt especialment el nacionalisme català.

I per què fixa un enemic interior quan no és una pràctica habitual?
Si ens situem al segle XIX i començaments del XX és l’època dels grans imperialismes, quan quatre o cinc imperis es reparteixen gairebé tot el món, però llavors és quan Espanya perd pràcticament totes les colònies, molt especialment Cuba, i això radicalitza el nacionalisme espanyol. Llavors es tem que el següent pas de desintegració es produís en l’espai peninsular, en l’estat-nació espanyol.

I per quina raó es tria Catalunya com l’enemic?
Bé, més que triar Catalunya com l’enemic és que és considerada com el principal perill d’aquest procés de disgregació. Quan mires els textos, per exemple, del primer feixisme espanyol, els de Ramiro Ledesma, que és el teòric més radical, es diu que l’Estatut de Galícia i el del País Basc són qüestions que tenen menys rellevància per a la unitat nacional, en definitiva diu que el perill de disgregació prové sobretot de Catalunya. I a més a més, hi ha un background de guerres i confrontació, molt especialment des dels xocs del segle XVII i començaments del segle XVIII. I aquesta memòria històrica també pesa.

“Els textos del primer feixisme espanyol, els de Ramiro Ledesma, que és el teòric més radical, diu que l’Estatut de Galícia i el del País Basc són qüestions que tenen menys rellevància per a la unitat nacional, en definitiva diu que el perill de disgregació prové sobretot de Catalunya”

I quin paper juga la llengua en aquesta memòria històrica?
Tal com he dit, en aquesta perspectiva que evoluciona, la llengua és el marcador cultural més important. Quan hi ha l’entrecreuament d’aquests elements etnoculturals amb elements polítics a la primera modernitat, hi ha dos moments clau. Un és el moment que es coneix com l’època de la raó d’estat, entre mitjans del segle XVI i mitjans del XVII, on l’important és la conservació de l’estat. I a la conservació de l’estat cal subordinar tots els altres tipus de valors. Aleshores es comença a veure que rei i religió són insuficients, que calen elements de cohesió horitzontal, i es comença a valorar la llengua com un element de cohesió políticament rellevant. Una altra cosa és que aquests incipients estats moderns tinguin en aquells moments instruments per a una substitució lingüística, però això ja està fixat en la teoria política. L’altre moment d’entrecreuament important entre la llengua i aquests contextos, aquestes ecologies socials i polítiques, és a partir del segle XIX amb els nacionalismes contemporanis, on la llengua ja explícitament és un element fonamental i s’estableix una relació clara entre llengua i nació.

És a dir, la llengua topa amb la voluntat assimiladora de l’estat espanyol.
Jo distingeixo tres fases històriques sobre això. La primera és aquesta de la raó d’estat, segles XVI-XVII, en què ja es considera la llengua com un element polític important de cohesió, però no hi ha polítiques lingüístiques de substitució. Això no vol dir que no hi hagi efectes lingüístics a través de directrius polítiques d’un altre tipus. Per exemple, la presència massiva de tropes en un territori implica unes relacions desiguals entre dues llengües, perquè uns tenen la coerció, l’autoritat, i els altres que no les tenen. És a dir, hi hauria uns efectes lingüístics indirectes, tal com passa a la Catalunya del segle XVII. En el segle XVIII, ja hi ha un estat administratiu borbònic que comença a aplicar unes mesures administratives com el decret de Nova Planta i la reial cèdula de 1768, entre altres mesures. A l’inici com a repressió, però després també ja hi ha un protonacionalisme espanyol que comença a identificar clarament llengua i nació. I això lliga amb un corrent europeu, des de Condillac a Rousseau, que teoritza aquesta identificació.

Però encara els instruments i els mecanismes que es tenen per intentar portar a la pràctica aquesta equació són relativament febles. És a dir, l’estat en aquells moments, per exemple, no controla la instrucció pública. A partir de la revolució liberal i a partir del desenvolupament ja pròpiament a Espanya d’un estat administratiu, que es dona sobretot a la dècada dels anys 40 del segle XIX amb la revolució moderada, sí que ja comencen a haver-hi uns instruments i unes polítiques portades pels juristes administrativistes, com Posada Herrera o Manuel Colmeiro. Aquesta gent que està en els ministeris, al Congrés i a les grans institucions culturals, és que veuen que la unificació de la llengua encara no s’ha aconseguit, però queda com un objectiu polític de l’estat-nació espanyol.

Quin és l’objectiu?
L’objectiu és una nació identificada amb un estat i una llengua. En el cas dels il·lustrats catalans, com Capmany, per exemple, interpreten que el que ha passat després de 1714 ja és irreversible i que la nació serà la nació espanyola, perquè no n’hi ha altra. Però moltes vegades això està mal interpretat. Per a aquests il·lustrats i per als primers liberals catalans, després de 1714, el que es dona és una relació de nació dominant, que és la castellana, i nació dominada, que és la catalana. Aleshores, amb la revolució liberal, creuen que pot ser una superació d’això, encara que sigui nació espanyola i renunciant a la llengua, però molt aviat queda clar que aquesta relació de dominació no s’ha acabat.

L’inici de la persecució a la llengua la situes al segle XVII?
En el segle XVII, la llengua és una qüestió que ja és valorada políticament, però fins i tot els mateixos membres del poder castellano-cortesà ja veuen que els límits dels instruments per la substitució lingüística. Els efectes sobre la llengua són més indirectes. En el segle XVIII sí que ja podríem parlar d’unes mesures pròpiament d’imposició de la llengua castellana. El Decret de Nova Planta diu que les causes de l’Audiència s’han de fer en castellà i això podia tenir uns efectes en cascada en l’àmbit administratiu. Com que l’Audiència és el Tribunal Superior de Justícia, això va cap avall i acaba arrossegant d’altres institucions, però aquest element que podríem anomenar persecució, o imposició, evoluciona en el segle XVIII cap a aquesta idea de l’equació una nació espanyola = una llengua. Això en el pensament il·lustrat europeu és molt general. I quina és la llengua de la nació espanyola? És la llengua castellana, per descomptat.

“En el segle XVIII sí que ja podríem parlar d’unes mesures pròpiament d’imposició de la llengua castellana”

I en aquesta idea el català no hi té cabuda.
No, en aquesta idea il·lustrada i del primer liberalisme d’una llengua igual a una nació, no. Però fixem-nos en una cosa: això està mot arrelat al començament del XIX fins i tot a Catalunya, però, és clar, aquesta equació llengua igual a nació també la fa el nacionalisme català en les dècades finals del segle XIX. I aquí és on es produeix el xoc i aquí és on la llengua, també ara, és un element de confrontació més intens. En el cas espanyol predomina la idea d’una nació, un estat, una llengua, i a més a més, amb una influència, a partir de començaments del segle XX, molt important d’Ortega y Gasset, i després de Carl Schmitt, que qualsevol heterogeneïtat és destructiva de l’estat que és considerat la cosa política per excel·lència.

És el discurs d’Ortega y Gasset, que deia que “estat i nació han d’estar fosos en un”.
Sí, és això. Que en el fons és Hegel i també, Carl Schmitt, i això té una influència molt gran en el pensament espanyol de les dretes, tant neocatòliques com feixistes, i no hi ha un pensament espanyol d’esquerres alternatiu. Hi ha alguns autors. Jo en un altre llibre, ‘La Unitat d’Espanya com a valor polític’, faig notar que Luis Araquistáin sí que era un intel·lectual socialista que va valorar la llibertat pel damunt del valor de la Unitat. Però això és molt excepcional.

I amb tots aquests factors en quina situació es troba el català dins de l’Estat espanyol?
Jo vaig escriure el llibre ‘Llengua i política a la Catalunya del segle XVII’ i em vaig introduir una mica en la matèria. I en un estudi de sociologia lingüística evolutiva, fet per autors prou reconeguts com Patrick Heinrich i John Wedel, venien a dir que la principal causa de minorització extrema, o de pèrdua de llengües, era un contacte desigual entre llengües. Això, a la història de la humanitat. En el contacte desigual entre llengües no estem parlant únicament de quantitat de persones que la parlen, que també, sinó aspectes com el prestigi social d’una llengua, la utilitat d’una llengua, el valor que en aquell determinat context polític se li atorga, etcètera. I bé, no soc lingüista, però, segons algunes dades que he vist, puc dir que el català en alguns camps, com internet o Viquipèdia, està bé; però en altres coses hi ha xifres que no són gaire bones. Per exemple, va disminuint la gent als territoris del domini lingüístic català que utilitza habitualment la llengua catalana; altrament, com és sabut en àmbits d’impacte fort pel que fa a aquest tipus de relació, com és la justícia, el català es troba en una situació de minorització extrema.

Tot aquest impacte és resultat d’una feina al llarg del temps de l’Estat espanyol?
No soc sociolingüista, però entenc que en qualsevol procés evolutiu normalment intervenen diferents factors. Ara, que en unes fases determinades hi ha hagut unes polítiques de fins i tot bandejament de la llengua, o persecució, sí; però la cosa segurament és més complexa perquè hi ha altres elements a tenir en compte. Sí que hi ha una cosa que evolutivament és que el concepte d’unitat d’Espanya és un concepte políticament sacre per al nacionalisme espanyol dominant. Es considera que és superior a qualsevol altre valor, sigui de pluralitat política, etc. I, per tant, s’hi subordinen moltes coses. I això té efectes culturals i efectes lingüístics.

Un dels objectius del nacionalisme espanyol amb el seu enemic és substituir el català pel castellà?
Per a una part d’aquest nacionalisme, sí. Ho diuen clarament i, no ho diuen xitxarel·los o persones de rellevància menor, sinó intel·lectuals, juristes, polítics que, al final, fins i tot això tan divulgat de la conllevància orteguiana, o de la tolerància constitucional, no els sembla acceptable. Creuen, en definitiva, que el que cal fer és culminar la ‘conquista interna’ iniciada ara fa tres segles perquè això és el que donarà força a una nació-estat espanyol. Hi participen en aquesta idea diversos sectors de la dreta, entre ells la FAES i el seu entorn.

I l’esquerra?
El que crec és que també hi ha una posició d’omissió davant d’aquest corrent i que hi ha elements que no es controlen des de l’àmbit català. L’estat de les autonomies és una continuació del nacionalisme regionalitzat franquista. I, per tant, l’últim objectiu és acabar amb el nacionalisme català. Doncs, potser no fan res, deixen fer-ho, o fins i tot, potser diuen que fan alguna cosa, però pensant que la feina la faran els altres i que aquesta evolució, finalment, ja donarà resultats.

“L’estat de les autonomies és una continuació del nacionalisme regionalitzat franquista.”

I amb tot això, on queda aquesta idea de l’estat plurinacional?
Està clar el que va passar amb la transició. I en aquest llibre explico que l’article segon és un article imposat des dels sectors militars, i que només es reconeix la “nació espanyola”, la qual moltes vegades surt citada la Constitució. És cert que es fa esment de les “nacionalitats” de l’estat d’una manera indeterminada, però aquesta ambigüitat acaba amb la sentència de juny del 2010 perquè diu que el concepte de nacionalitat no té cap contingut juridicopolític Està clar si ens movem en el marc estricte constitucional, no hi ha un reconeixement plurinacional. En aquesta sentència i en una part de les argumentacions, que sobretot han donat gent teòricament d’esquerres, es fa una diferència entre nació política i nació cultural per fonamentar tot això. Però en la història de tots els nacionalismes hi ha elements polítics i hi ha elements culturals. El nacionalisme espanyol també té un to culturalista, no només és un nacionalisme cívic. I el nacionalisme català també té elements culturals i també té elements cívics.

El català pot sobreviure en el marc actual?
Sempre dic als alumnes que el futur no existeix, només existeix el present, i que l’única cosa que sabem del futur és que queda influït per molts vectors (de fet, cadascun de nosaltres en som un). I que, a més a més, aquests vectors es poden combinar de moltes maneres, amb una forma de sistema complex. Així, el que estem parlant del català o de la situació de Catalunya tampoc no es pot deslligar del que passa a escala internacional, en el fet que elements que són culturals queden impactats per altres qüestions polítiques, etcètera. Per tant, si bé tothom fa càlculs o prospectives i hi ha algunes coses que tenen uns comportaments més predictibles, la demografia per exemple, el que pot passar amb el català, o més precisament amb la nació catalana, és difícil de predir i jo no vull fer de profeta.

diumenge, 13 d’octubre del 2024

A L'EXECUTIVA DE L'ALT PENEDÈS D'ALIANÇA CATALANA, TOT UN HONOR

 

Ahir es va celebrar el 1r Congrés de l'Alt Penedès d'Aliança Catalana a Vilafranca del Penedès. Vaig tenir l'honor de ser escollit membre de la nova Executiva de la comarca, conjuntament amb els meus companys i companyes. Concretament, la tasca que m'han encomanat és preparar les candidatures municipals per a les eleccions locals properes, que se celebraran el 2027. També m'han encomanat la coordinació amb la política nacional, això implica també amb el grup d'Aliança Catalana al Parlament de Catalunya. No cal dir que totes dues tasques són cabdals. 

M'hi deixaré la pell en la formació de candidatures als 27 municipis de la comarca per obtenir els resultats més excel·lents possibles amb els equips humans més potents i els millors candidats a batlles i regidors. També treballaré dur perquè el que ja és una evidència, això és, que la Sílvia Orriols és la veritable Cap de l'Oposició al govern de merda del president 155, faci un tomb espectacular i es converteixi en la propera Presidenta de la Generalitat i reactivi la Declaració Unilateral d'Independència del 27 d'octubre del 2017. Quin goig fer front aquests dos reptes tan apassionants (i si de pas, esclafem les piltrafes cuperes, comunes i erkys, molt millor!).

dissabte, 28 de setembre del 2024

PIULADA DE SÍLVIA BALDAJOS CONTRA ELS SEUS AGRESSORS DE LA CUP, AHIR

Sílvia Baldajos va ser agredida ahir pels feixistes de la CUP, en un acte a Vilafranca del Penedès. Aquesta és la piulada que ha penjat avui- Paga la pena llegir-la:

"Jo us acuso. Us acuso d'agredir-me, de no deixar que les meves paraules i els meus arguments s'escoltin, d'insultar-me, de menysprear-me i d'assetjar-me.

Em van ensenyar, tot sortint de la dictadura, de ben petita, que podria defensar allò que cregués sense por, que la democràcia era el respecte. Allò de lluitar perquè puguis dir la teva encara que estiguis allunyat de les meves tesis.

Paraules en majúscules, ara només reservades per a grans discursos, no pas pels actes. Tolereu i fomenteu l'agressivitat política. Homes pegant dones, robant-los les seves pertinences per trencar-les, homes i dones llençant cadires metàl·liques a persones que volien escoltar una conferència. Molt edificant segons les vostres supremes escales de valor.

Doncs ni faré cap pas enrere, ni cap pas al costat. Us glorificareu amb els vostres cordons, insults i cops, però aquesta dona, no us té por.

Al teu costat, @orriolsderipoll sempre! #SalvemCatalunya"



Hem d'esclafar la CUP, els comuns, els erkis i qui es posi davant nostre. I Espanya, és clar. De fet, ja ho estem fent! (paraules meves, J.S:)

dijous, 19 de setembre del 2024

How Israel Built a Modern-Day Trojan Horse: Exploding Pagers, publicat al The New York Times (18.9.2024)

The Israeli government did not tamper with the Hezbollah devices that exploded, defense and intelligence officials say. It manufactured them as part of an elaborate ruse.


By Sheera FrenkelRonen Bergman and Hwaida Saad
Sept. 18, 2024


The pagers began beeping just after 3:30 in the afternoon in Lebanon on Tuesday, alerting Hezbollah operatives to a message from their leadership in a chorus of chimes, melodies, and buzzes.

But it wasn’t the militants’ leaders. The pages had been sent by Hezbollah’s archenemy, and within seconds the alerts were followed by the sounds of explosions and cries of pain and panic in streets, shops and homes across Lebanon.

Powered by just a few ounces of an explosive compound concealed within the devices, the blasts sent grown men flying off motorcycles and slamming into walls, according to witnesses and video footage. People out shopping fell to the ground, writhing in agony, smoke snaking from their pockets.

Mohammed Awada, 52, and his son were driving by one man whose pager exploded, he said. “My son went crazy and started to scream when he saw the man’s hand flying away from him,” he said.

By the end of the day, at least a dozen people were dead and more than 2,700 were wounded, many of them maimed. And the following day, 20 more people were killed and hundreds wounded when walkie-talkies in Lebanon also began mysteriously exploding. Some of the dead and wounded were Hezbollah members, but others were not; four of the dead were children.

Israel has neither confirmed nor denied any role in the explosions, but 12 current and former defense and intelligence officials who were briefed on the attack say the Israelis were behind it, describing the operation as complex and long in the making. They spoke to The New York Times on the condition of anonymity, given the sensitivity of the subject.

The booby-trapped pagers and walkie-talkies were the latest salvo in the decades-long conflict between Israel and Hezbollah, which is based across the border in Lebanon. The tensions escalated after the war began in the Gaza Strip.


Iranian-backed groups like Hezbollah have long been vulnerable to Israeli attacks using sophisticated technologies. In 2020, for example, Israel assassinated Iran’s top nuclear scientist using an A.I.-assisted robot controlled remotely via satellite. Israel has also used hacking to stymie Iranian nuclear development.


In Lebanon, as Israel picked off senior Hezbollah commandos with targeted assassinations, their leader came to a conclusion: If Israel was going high-tech, Hezbollah would go low. It was clear, a distressed Hezbollah chief, Hassan Nasrallah, said, that Israel was using cellphone networks to pinpoint the locations of his operatives.

“You ask me where is the agent,” Mr. Nasrallah told his followers in a publicly televised address in February. “I tell you that the phone in your hands, in your wife’s hands, and in your children’s hands is the agent.”

Then he issued a plea.

“Bury it,” Mr. Nasrallah said. “Put it in an iron box and lock it.”

He had been pushing for years for Hezbollah to invest instead in pagers, which for all their limited capabilities could receive data without giving away a user’s location or other compromising information, according to American intelligence assessments.


Israeli intelligence officials saw an opportunity.

Even before Mr. Nasrallah decided to expand pager usage, Israel had put into motion a plan to establish a shell company that would pose as an international pager producer.

By all appearances, B.A.C. Consulting was a Hungary-based company that was under contract to produce the devices on behalf of a Taiwanese company, Gold Apollo. In fact, it was part of an Israeli front, according to three intelligence officers briefed on the operation. They said at least two other shell companies were created as well to mask the real identities of the people creating the pagers: Israeli intelligence officers.

B.A.C. did take on ordinary clients, for which it produced a range of ordinary pagers. But the only client that really mattered was Hezbollah, and its pagers were far from ordinary. Produced separately, they contained batteries laced with the explosive PETN, according to the three intelligence officers.

The pagers began shipping to Lebanon in the summer of 2022 in small numbers, but production was quickly ramped up after Mr. Nasrallah denounced cellphones.

Some of Mr. Nasrallah’s fears were spurred by reports from allies that Israel had acquired new means to hack into phones, activating microphones and cameras remotely to spy on their owners. According to three intelligence officials, Israel had invested millions in developing the technology, and word spread among Hezbollah and its allies that no cellphone communication — even encrypted messaging apps — was safe anymore.

Not only did Mr. Nasrallah ban cellphones from meetings of Hezbollah operatives, he ordered that the details of Hezbollah movements and plans never be communicated over cellphones, said three intelligence officials. Hezbollah officers, he ordered, had to carry pagers at all times, and in the event of war, pagers would be used to tell fighters where to go.

Over the summer, shipments of the pagers to Lebanon increased, with thousands arriving in the country and being distributed among Hezbollah officers and their allies, according to two American intelligence officials.

To Hezbollah, they were a defensive measure, but in Israel, intelligence officers referred to the pagers as “buttons” that could be pushed when the time seemed ripe.

That moment, it appears, came this week.

Speaking to his security cabinet on Sunday, Prime Minister Benjamin Netanyahu said he would do whatever was necessary to enable more than 70,000 Israelis driven away by the fighting with Hezbollah to return home, according to reports in Israeli news outlets. Those residents, he said, could not return without “a fundamental change in the security situation in the north,” according to a statement from the prime minister’s office.


On Tuesday, the order was given to activate the pagers.

To set off the explosions, according to three intelligence and defense officials, Israel triggered the pagers to beep and sent a message to them in Arabic that appeared as though it had come from Hezbollah’s senior leadership.

Seconds later, Lebanon was in chaos.

With so many people wounded, ambulances crawled through the streets, and hospitals were soon overwhelmed. Hezbollah said at least eight of its fighters were killed, but noncombatants were also drawn into the fray.


In southern Lebanon, in the village of Saraain, one young girl, Fatima Abdullah, had just come home from her first day of fourth grade when she heard her father’s pager begin to beep, her aunt said. She picked up the device to bring it to him and was holding it when it exploded, killing her. Fatima was 9.

On Wednesday, as thousands gathered in Beirut’s southern suburbs to attend an outdoor funeral for two people killed in the blasts, chaos erupted anew: There was another explosion.


Amid the acrid smoke, panicked mourners stampeded for the streets, seeking shelter in the lobbies of nearby buildings. Many were afraid that their phone, or the phone of a person standing next to them in the crowd, was about to explode.

“Turn off your phone!” some shouted. “Take out the battery!” Soon a voice on a loudspeaker at the funeral urged everyone to do this.

For the Lebanese, the second wave of explosions was confirmation of the lesson from the day before: They now live in a world in which the most common of communication devices can be transformed into instruments of death.

One woman, Um Ibrahim, stopped a reporter in the middle of the confusion and begged to use a cellphone to call her children. Her hands shaking, she dialed a number and then screamed a directive:

“Turn off your phones now!”


Liam Stack and Euan Ward contributed reporting.

Sheera Frenkel is a reporter based in the San Francisco Bay Area, covering the ways technology impacts everyday lives with a focus on social media companies, including Facebook, Instagram, Twitter, TikTok, YouTube, Telegram and WhatsApp. More about Sheera Frenkel

Ronen Bergman is a staff writer for The New York Times Magazine, based in Tel Aviv. His latest book is “Rise and Kill First: The Secret History of Israel’s Targeted Assassinations,” published by Random House. More about Ronen Bergman.