dimecres, 12 de març del 2025

CALÇOTADA D'ALIANÇA


 Aquest diumenge una calçotada com cal a Montbrió del Camp, amb els companys i les companyes de les comarques veïnes d'Aliança Catalana. D'aquí a la victòria només és qüestió de temps... i d'encerts.

dimarts, 25 de febrer del 2025

LES PALLASSADES DEL 155è PRESIDENT DE LA COSA... O PERQUÈ TWITTER SERVEIX PER LA DEMOCRÀCIA*

 


- Del 1995 al 2005, batlle de la Roca: Sis querelles per irregularitats, una moció de censura que el va fer fora uns quants mesos.

- Del 2005 al 2009. Director general d'infraestructures de la Generalitat de Catalunya. Director general en el Departament de Justícia de Catalunya on va inflar el cost de la justícia un 52% 

- La tardor de 2017 i al llarg del 2018, es manifestava contra Catalunya amb l'extrema dreta 

- Del 2020 al 2021, ministre de sanitat en la pitjor pandèmia de la història. Més de 22% en incidències en els contractes d’Illa durant la pandèmia 

-Juntament amb Vidal - Quadras va cofundar SCC de bracet de nazifeixistes i integristes. 

I amb aquest, és amb qui , els que ens volien dur a l’independependència formen i executen cordons sanitaris contra qui com a primer objectiu té la independència del país. 

Si no fos perquè és tan greu el que han fet els que es deien indepes, el nivell de traïció perpetrat i com han utilitzat tot un poble com a escut pels seus propis beneficis n’hi hauria per fotre’s un fart de riure!

* Extret de Twitter

Nota: La foto l'he triada jo, per que quedi clar que el presidentet de merda no es lleva a les 5 hores per anar a pencar, si no per córrer. I ja li dic jo que correrà i molt, com el seu alter ego ucraïnès Víktor Yanukovich, responsable de la matança de Maidan, després de la qual es va refugiar a Rússia , sota la protecció de Borís Ieltsin (J.S.)

dissabte, 22 de febrer del 2025

NOVA LECTURA!

 


Acabo de rebre aquest llibre i ja tinc ganes de començar-lo a llegir, però abans he d'acabar un altre que també m'interessa molt. Ja us explicaré quan l'hagi acabat.

divendres, 21 de febrer del 2025

SÍLVIA ORRIOLS A TV155 (ABANS TV3)... I SE'N SURT MOLT BÉ, COM SEMPRE!

 Els matins - Orriols, sobre Vox: "Si defensés la independència de Catalunya, és probable que convergís amb els seus postulats" - 3Cat

Sílvia Orriols no descarta pactar amb Junts fora de Ripoll: "Hi pot haver avinences"

L'alcaldessa de Ripoll ha assegurat que es presentarà a les municipals del 2027, però ha mostrat dubtes sobre una candidatura a les eleccions catalanes del 2028


El fracàs de la moció de censura a Ripoll ha permès que Sílvia Orriols continuï sent l'alcaldessa del municipi i pugui aprovar els seus pressupostos. Però en una entrevista a El món a RAC1 ha explicat que imaginava que "era complicat que s'arribés a fer aquesta moció de censura aglutinant formacions que als programes mantenien posicions antagòniques". Orriols ha celebrat el resultat final i ha assegurat que, en contra del que deien les veus crítiques amb el seu moviment, no volia deixar de governar Ripoll, sinó mantenir el càrrec per desplegar el seu programa electoral.

"Prefereixo mil vegades ser considerada alcaldessa de Ripoll i regidora de seguretat i immigració de Ripoll que no diputada d'un Parlament autonòmic i autonomista", ha dit Orriols, que també ha posat la mà al foc que es presentarà a les eleccions municipals del 2027. En canvi, no té tan clar que sigui la candidata d'Aliança Catalana a les autonòmiques del 2028: "Si hem tingut el temps de potenciar altres perfils dins el partit que puguin ser potents, analitzarem quin és el millor candidat". En tot cas, ha dit que ara per ara no renunciarà com a diputada.

Em presentaré a les municipals del 2027
Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll

L'alcaldessa de Ripoll ha negat que hi hagi hagut cap contacte amb les forces polítiques de l'oposició per parlar de la moció de censura i ha explicat que és difícil pactar amb Junts a escala local perquè per ells "es tracta d'una qüestió personal" contra ella. En canvi, no ha descartat arribar a acords amb Junts fora de Ripoll: "Hi pot haver avinences". I ha afegit que sempre que arribin a pactes "serà amb partits catalans i catalanistes".

Hi pot haver avinences amb Junts fora de Ripoll
Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll

Però Orriols també comenta que Aliança Catalana està oberta a parlar amb tothom. De fet, preguntada pels contactes amb la formació d'extrema dreta Alternativa per Alemanya, ha dit que no fa gaire seguiment de l'actualitat internacional, però ha reconegut que subscriu qualsevol intent de conversa per part d'Aliança Catalana amb altres partits.

dimecres, 19 de febrer del 2025

COMENÇA L'ASSALT AL PARLAMENT!

Ahir va començar l'assalt al Parlament de Catalunya. Un assalt que també serà una neteja de l'escòria que l'ocupa. Molt probablement la CUP, els Comuns i fins i tot ER hi poden desaparèixer. Els neo-convergents i els partits del bloc del 155 seran els enemics a abatre en els propers anys. Ja no hi ha excuses, o s'està amb Aliança Catalana o s'està amb Espanya, amb la corrupció, amb un estat de dret corcat pel feixisme i les polítiques que cerquen la destrucció de Catalunya. Nosaltres prometem, particularment, l'enderrocament de l'edifici de Via Laietana i la construcció de la Plaça de la Llibertat i la desaparició del monument feixista de Tortosa, entre moltes altres coses, naturalment. Però aquestes, us ho juro, les farem en els primers mesos de govern aliancista a Catalunya.

dissabte, 8 de febrer del 2025

SONDEIG 08/02: Aliança Catalana creix i s'acosta al sorpasso per ser segona força

CUP i Comuns quedarien fora del Parlament


08/02/2025


Un nou sondeig publicat el 8 de febrer pel sociòleg Sergi288 confirma un canvi molt destacat en el panorama polític català: Aliança Catalana (AC) continua el seu fort ascens i podria convertir-se en la segona força del Parlament.

Aquest estudi, en línia amb enquestes anteriors, reflecteix com AC –el partit liderat per Sílvia Orriols– multiplica els seus suports a costa de les formacions tradicionals. De fet, AC passaria dels 2 escons obtinguts a les eleccions catalanes de 2024 a rondar els 20 escons segons la nova enquesta.

L'enquesta de Sergi288 mostra que el PSC es manté com a primera força (al voltant de 39-41 escons, similar als 42 que va obtenir el 2024), però la novetat és l'escalada d'AC, que ja supera àmpliament partits com la CUP o els Comuns, i fins i tot empata o supera ERC en intenció de vot.

Cal destacar que Aliança Catalana porta mesos a l'alça: al desembre ja pujava a 14-16 diputats, al gener arribava a 17-19 i ara rondaria la vintena, consolidant una tendència que la perfila com a actor clau. Aquest creixement exponencial es produeix a costa de partits tradicionalment processistes com ERC i la CUP, que continuen perdent suport. En altres paraules, AC està captant votants desencantats del processisme i de l'establishment català, erigint-se en la veu del descontentament.

Una altra dada significativa és que les forces identificades com a “woke” o de l'esquerra progre perden força. Segons el sondeig, ERC seguiria en caiguda lliure - encara que recupera respecte a anteriors enquestes - Junts retrocedeix, i Podemos amb prou feines manté una presència testimonial. Aquesta enquesta reforça la impressió que “l'esquerra i el processisme s'enfonsen”, mentre creixen amb força opcions oposades com AC i Vox. El resultat dibuixa un Parlament cada vegada més fragmentat.

Comparativa: del sondeig de gener a l'enquesta de febrer
Les dades de febrer confirmen i accentuen les tendències ja vistes al gener. A l'enquesta anterior d'inicis de gener, AC apuntava a entre 17 i 19 escons; ara podria rondar fins i tot els 20 o més, acostant-se clarament a Junts. Orriols puja un punt en un mes.

Amb aquest repartiment de forces que dibuixa l'enquesta de Sergi288, la governabilitat de Catalunya es complica enormement. El Parlament resultant estaria tan fragmentat que assolir acords d'investidura i de govern seria un trencaclosques. D'entrada, cap bloc ideològic tradicional sumaria majoria absoluta (68 escons):

Aliança Catalana (AC) – Al maig 2024: 2 escons. Gen 2025: 17-19 escons. Feb 2025: ~18-20 escons estimats. ➜ Creixement espectacular, multiplicant per deu la seva representació segons les projeccions. AC passaria de ser una força minoritària a aspirar a liderar el bloc sobiranista en vots.

PSC – 2024: 42 escons (primera força). Gen: 39-41. Feb: ~40-42. ➜ Estancament: els socialistes conservarien el primer lloc però sense millorar els seus registres. Segueixen lluny de la majoria absoluta i no capitalitzen la caiguda dels seus adversaris.

Junts per Catalunya – 2024: 35 escons (segona força). Gen: 22-24. Feb: ~21-23. ➜ Retrocés notable: la principal força catalana tradicional perd un terç dels seus escons respecte a 2024. Junts pateix per retenir votants i podria ser superada per AC si la tendència continua.

Vox – 2024: 11 escons. Gen: 20-22. Feb: ~19-21. ➜ Forta pujada: el partit de dreta espanyolista dobla la seva representació i també competeix per ser la segona força. Vox es beneficia del vot de protesta contra la inseguretat i la “islamització”

Esquerra Republicana (ER) – 2024: 20 escons. Gen: 17-19 (lleuger descens). Feb: ~18-20. ➜ Recuperació després d'una caiguda en picat però lluny d'eleccions com les de 2017 o 2021: algunes enquestes recents van arribar a situar-la en només 9-11 diputats. ERC passaria de ser força de govern a quedar relegada a un paper residual al Parlament.

PP – 2024: 15 escons. Gen: ~9-10 escons. Feb: ~10-12. ➜ Pèrdua d'impuls: després del seu salt el 2024, el Partit Popular cau darrere de Vox i AC a les enquestes. Segueix present però relegat a cinquena o sisena força, sense aprofitar plenament el desgast del govern català.

CUP – 2024: 4 escons. Gen: ~3. Feb: 0. ➜ Irrellevància creixent: la CUP, antiga referència de l'esquerra independentista radical, gairebé desapareix. Sondejos recents li donen només 2 escons o fins i tot 0 representants, reflectint que el seu missatge no està connectant amb l'electorat actual.

En Comú Podem / Podemos – 2024: 6 escons (els comuns). Gen: 3-4 (Comuns) 4-5 (Podemos). Feb: Comuns 0 / Podemos ~3-4. ➜ Desastre a l'esquerra alternativa: la marca dels Comuns es quedaria fora del Parlament, superada per una candidatura de Podemos autònoma que obtindria uns pocs escons.
El fenomen AC: raons d'un creixement fulgurant
Diversos factors ajuden a explicar l'ascens meteòric d'Aliança Catalana. D'una banda, hi ha una creixent desafecció cap a les opcions independentistes tradicionals (ERC, Junts i CUP) a causa de la paràlisi del “Procés” i a la gestió percebuda com erràtica dels seus líders en l'última dècada.

Molts votants sobiranistes se senten traïts o frustrats amb el “processisme” convencional, al qual veuen acomodat en el poder i allunyat dels objectius originals. AC ha sabut canalitzar aquest descontentament presentant-se com una alternativa autènticament rupturista: promet mà dura amb l'Estat però també amb la immigració il·legal i les polítiques “woke” promogudes per l'esquerra. En paraules d'analistes, l'auge d'AC reflecteix “un canvi de prioritats en l'electorat” independentista, que ara anteposa la identitat i la seguretat a les velles consignes partidistes.

Un altre factor clau és el rebuig a l'agenda “woke” i globalista que molts associen amb partits com els Comuns, Podemos, PSC, ERC fins i tot Junts. Temes com la immigració massiva, la inseguretat ciutadana o certes polítiques d'enginyeria social han provocat inquietud en segments de la població. Aliança Catalana ha explotat hàbilment aquests assumptes, amb un discurs contra la islamització i la inseguretat molt semblant al de Vox, però adaptat al context català. És dels pocs punts de coincidència en ambdós partits ja que a nivell nacional són totalment oposats.

Mentre l'esquerra tradicional minimitzava aquests problemes, AC els ha posicionat al centre del debat, captant votants preocupats que abans podien abstenir-se o votar a la dreta espanyolista. La pròpia líder del partit nacionalista, Sílvia Orriols, s'ha fet coneguda per denunciar sense embuts la delinqüència vinculada a certes immigracions i per oposar-se a l'islamisme radical en municipis catalans.

Aquest missatge directe contra el multiculturalisme mal gestionat i el “bonisme” de les elits progressistes ha calat especialment en zones rurals i petites localitats, on es percep un abandonament per part del govern “metropolità” d'esquerres. De fet, ja després de les eleccions, es va observar que AC obtenia alguns dels seus millors resultats en comarques on l'independentisme tradicional havia defraudat i les preocupacions sobre seguretat eren altes.

Una opció cada vegada més ben vista
No cal subestimar tampoc l'efecte arrossegament. A mesura que les enquestes i mitjans alternatius difonen el creixement d'AC, més votants la perceben com una opció viable. Si al principi votar Aliança Catalana podia veure's com “tirar el vot” per la seva escassa representació, ara que les enquestes la situen amb fins a vint escons, molts indecisos podrien sumar-se a l'onada.

La narrativa que AC és l'única oposició real tant al processisme pactista d'ERC/Junts com a l'esquerranisme del PSC/Comuns està calant en àmbits diversos. Des d'ex votants convergents desencantats, fins a joves conservadors catalanistes, passant per antics abstencionistes farts de la correcció política. En poques paraules, AC ha aconseguit ocupar l'espai del descontentament que va quedar lliure després del desgast dels partits tradicionals combinant el discurs sobiranista amb postulats anti-immigració i anti-“woke” que fins ara ningú havia abanderat a nivell de partits catalans.

Pactes i escenaris de govern: un Parlament ingovernable?
Amb aquest repartiment de forces que dibuixa l'enquesta de Sergi288, la governabilitat de Catalunya es complica enormement. El Parlament resultant estaria tan fragmentat que assolir acords d'investidura i de govern seria un trencaclosques. D'entrada, cap bloc ideològic tradicional sumaria majoria absoluta (68 escons):

El bloc independentista - si és que se li pot dir així - “clàssic” (Junts + ERC + CUP) es quedaria molt curt, al voltant de 37 diputats segons l'última projecció. Ni tan sols afegint els hipotètics escons d'AC –que, encara que és un partit independentista, està fora del mainstream processista– s'arribaria a la xifra màgica. Junts, ERC i CUP han perdut la majoria que van ostentar a la legislatura anterior; ni amb el suport extern d'AC podrien governar, i això assumint que AC volgués donar suport a aquells que la menyspreen.

El bloc d'esquerres, el famós Tripartit, (PSC + ERC + Comuns/Podemos) també fracassaria en l'intent. L'enfonsament d'ERC i Comuns fa que un tripartit d'esquerres estigui matemàticament descartat. Encara que el PSC guanyés, “un front progressista tampoc sumaria” donades les xifres exigües dels seus potencials socis. Salvador Illa no podria ser president novament amb la fórmula de la moció de censura (PSC-ERC-Comuns), ja que entre ERC en caiguda lliure i Comuns fora del Parlament, senzillament no assoleixen els diputats necessaris.

El bloc constitucionalista o del 155 (PSC + PP + Vox) sí que aconseguiria sumar però difícilment arribaran a acords ja que trencaria el discurs de Pedro Sánchez de "lluita contra l'extrema dreta".

La sociovergència tampoc sumaria.
Una altra possibilitat és un govern en minoria del PSC en solitari, amb abstencions puntuals de diferents grups per a la investidura. Per exemple, Illa podria intentar ser investit amb l'abstenció d'ERC i de Junts (cadascun per les seves raons, per evitar una repetició electoral que beneficiaria AC i Vox). No seria la primera vegada que els processistes donen suport al PSOE a canvi de res.

Panorama polític: un nou cicle a Catalunya
Les dades d'aquesta última enquesta suggereixen que Catalunya ha entrat en un nou cicle polític, marcat per la irrupció d'AC i el declivi de l'antiga hegemonia “processista” i progressista. La foto fixa que ens deixa el sondeig és la d'una societat catalana polaritzada i farta del statu quo de l'última dècada. La caiguda simultània d'ERC, Junts, Comuns, PSC - l'únic que aguanta relativament bé - i CUP –els partits que havien dominat el panorama català– indica que una part important de l'electorat busca alternatives fora del marc tradicional, ja sigui en clau catalanista identitària (AC) o espanyolista dretana (Vox).

Aliança Catalana, en particular, surt molt reforçada. El seu creixement constant l'està portant de la perifèria al centre del debat polític. Passa de 2 a potencialment 20 escons en menys d'un any, posant nerviosos a tots els partits tradicionals. No només amenaça amb sorpassar ERC, sinó que posa en problemes a Junts com a representant del vot independentista “autèntic”. Fins i tot Vox veu en AC a un competidor en el segment anti-immigració (encara que amb matisos nacionalistes catalans). Amb aquest panorama, és molt possible que en la pròxima campanya electoral tots els focus girin al voltant d'AC: uns la demonitzaran com 'extrema dreta catalana', altres la presentaran com la veu del poble silenciat.

En qualsevol cas, AC marcarà l'agenda –obligant a parlar de seguretat, d'immigració, d'identitat cultural catalana– temes en els quals fins ara només Vox incidia, però des d'una òptica espanyolista. Ara, amb Aliança Catalana, aquestes qüestions s'aborden també des del catalanisme, cosa que incomoda sobremanera a ERC i Junts. Com a resultat, podríem veure a partits com Junts endurint el seu discurs contra la immigració descontrolada o contra la delinqüència, en un intent de no quedar-se enrere. La pròpia dinàmica política es dretanitza: el PSC tindrà difícil evitar endurir la seva postura en temes d'ordre públic si no vol perdre més vot obrer cap a Vox o AC.

El rendiment negatiu dels partits “woke” en aquestes enquestes també llança un missatge clar: moltes polítiques identitàries i experiments socials dels últims anys no han convençut l'electorat, més aviat al contrari. La ciutadania sembla passar factura a la gestió de l'esquerra en assumptes com la inseguretat, l'habitatge, la immigració i la crisi econòmica. Catalunya ha vist episodis d'okupacions, delinqüència i altres conflictes que, sens dubte, marcaran l'agenda.

“Són els immigrants els que han de posar recursos per integrar-se”, Sílvia Orriols Alcaldessa de Ripoll (Aliança Catalana)

“Em molesta que, en comptes de debatre arguments, es dediquin a etiquetar-te per aïllar-te i impedir que el teu projecte avanci”

“Si es fa una moció de censura, sabrem aprofitar-ho, la ciutadania no perdonarà un pacte d’aquestes característiques”



J.C.F - Ripoll

Sílvia Orri­ols afirma que no hi ha pres­su­pos­tos a Ripoll per la manca de volun­tat d’acord de l’opo­sició. Refle­xi­ona també sobre les eti­que­tes que li atri­bu­ei­xen per les seves polítiques d’immi­gració, tot i que ella insis­teix que mai no ha cri­mi­na­lit­zat aquest col·lec­tiu.

Extrema dreta, xenòfoba, islamòfoba...
M’han dit això i més: fei­xista, nazi... Aques­tes eti­que­tes no m’afec­ten. Tinc molt clar què soc i què no soc i sé que no soc extre­mista, sinó que com­bato els extre­mis­mes. Sí que em molesta que, en comp­tes de deba­tre argu­ments, es dedi­quin a eti­que­tar-te per aïllar-te i impe­dir que el teu pro­jecte avanci. Ni és democràtic ni és just.

Les hi han pen­jat per coses com ara posar tra­ves per empa­dro­nar nou­vin­guts, reti­rar el car­tell de la festa major per una noia amb vel, lliu­rar a la poli­cia un sen­se­pa­pers...
Aquest últim cas era un immi­grant il·legal amb ante­ce­dents i, evi­dent­ment, vam noti­fi­car-ho al cos poli­cial que té com­petències en immi­gració perquè pro­cedís a l’expulsió.

No hi va tenir res a veure, que fos mar­roquí?
No, quan es va fer l’actu­ació poli­cial, no se sabia d’on era.

L’hi dic, perquè, les polítiques més agres­si­ves van diri­gi­des a aquest col·lec­tiu.
Si és el col·lec­tiu que més delin­queix. Nosal­tres ata­quem la delinqüència i l’inci­visme i, si és un dels col·lec­tius més incívics o que té més delinqüents, doncs, evi­dent­ment, té una reper­cussió major, però no anem direc­ta­ment con­tra aquest col·lec­tiu, ni de bon tros.

Sigui com sigui, el cri­mi­na­litza.
Es diu que gene­ra­litzo molt i no és cert. És evi­dent que no tots delin­quei­xen i que no tots són incívics, ni són ter­ro­ris­tes, ni ava­len el ter­ro­risme, però és veri­tat que hi ha una gran majo­ria que viuen de sub­si­dis, que es dedi­quen a delin­quir o a tra­fi­car amb dro­gues, que la mei­tat dels pre­sos de les pre­sons cata­la­nes són estran­gers..., i no ens fem cap favor negant-ho.

Hi ha dades i estu­dis que la con­tra­di­uen.
És clar, són dades d’un govern d’esquer­res i, evi­dent­ment, ja s’encar­rega de publi­car estadísti­ques que l’afa­vo­rei­xin.

Hi ha també infor­mes d’enti­tats diver­ses.
No puc opi­nar, no els he lle­git.

El car­tell de la festa major...?
No som par­ti­da­ris de blan­que­jar, i encara menys des de les ins­ti­tu­ci­ons, aquest ele­ment miso­gin, i menys en una nena.

Vostè és inde­pen­den­tista. Què pot fer des de Ripoll?
Poca cosa, no puc sor­tir al balcó i decla­rar l’estat català. Per això el nos­tre par­tit s’ha aven­tu­rat a anar a les elec­ci­ons naci­o­nals cata­la­nes.

Però va tor­nar a pen­jar la ban­dera espa­nyola que havia tret.
No es pot sacri­fi­car un pro­jecte polític que el ciu­tadà ha votat a les urnes només per un símbol.

S’han des­clas­si­fi­cat una part dels infor­mes dels atemp­tats del 17-A. Què en pensa?
S’hau­rien d’haver des­clas­si­fi­cat molt abans i tots. La ciu­ta­da­nia té dret a saber què va pas­sar i quin paper hi va tenir l’Estat espa­nyol, i cal depu­rar res­pon­sa­bi­li­tats.

Què fa l’Ajun­ta­ment per superar aquests fets?
No crec en el pater­na­lisme que con­si­dera que l’admi­nis­tració ha de vet­llar per la con­vivència i inte­gració dels immi­grants. Són ells qui han de posar els recur­sos per adap­tar-se a la soci­e­tat.

Què ha fet el seu govern fins ara?
Hem obert el men­ja­dor social dels avis al cen­tre de la vila, cosa que ha millo­rat la seva qua­li­tat de vida; hem fis­ca­lit­zat el padró sobre la base d’infor­mes poli­ci­als, hem pro­hi­bit els sacri­fi­cis halal a l’escor­xa­dor, hem incre­men­tat la presència poli­cial, hem fet diver­sos pro­jec­tes com la millora de la sala Eudald Gra­ells i estem abor­dant el dia a dia... Anar amb el pres­su­post pror­ro­gat ens ha impe­dit fer algu­nes coses.

Res sem­bla indi­car que podrà fer pros­pe­rar els pres­su­pos­tos. Hi haurà moció de cen­sura?
Tot indica que en tenen mol­tes ganes. Per tant, l’aca­ba­ran fent. Si el seu únic objec­tiu és fer-nos fora de la bat­llia, no sé com ho ven­dran a la ciu­ta­da­nia quan hagin d’arri­bar a pac­tes per coses locals on tenen posi­ci­ons con­fron­ta­des.

Es pot enten­dre també com la inca­pa­ci­tat del seu govern d’arri­bar a acords.
Quan tens un cordó sani­tari, quan hi ha regi­dors que al car­rer et diuen imbècil, és molt difícil nego­ciar. Hi ha d’haver volun­tat de les dues parts i, en aquest cas, no n’hi ha. El seu objec­tiu és que ens entre­ban­quem, que no puguem desen­vo­lu­par el nos­tre pro­grama, i davant d’això és difícil nego­ciar.

Li va a favor que pros­peri la moció de cen­sura?
Crec que tots dos esce­na­ris són posi­tius per al nos­tre pro­jecte polític. A títol per­so­nal, pre­fe­ri­ria que no la fes­sin, perquè em sento molt còmoda essent bat­llessa i m’agrada molt poder apli­car les polítiques que hem promès. Però si fan la moció, també sabré apro­fi­tar-ho, perquè, evi­dent­ment, la ciu­ta­da­nia no per­do­narà un pacte d’aques­tes carac­terísti­ques.

Recu­lem al 2023. Vostè va entrar al ple d’inves­ti­dura pen­sant que no seria alcal­dessa?
Sí, aquell dia no duia un dis­curs pre­pa­rat perquè la premsa ja havia anun­ciat que hi hau­ria un bat­lle de con­sens entre Junts, el PSC, ERC i la CUP.

A què atri­bu­eix que final­ment passés tot el con­trari?
Crec que hi havia dos egos per­so­nals de dues for­ma­ci­ons [Junts i ERC] i cap va voler recu­lar. ERC tenia el suport de la resta de for­ces d’esquer­res i Junts va que­dar sola.

Què hi ha al seu pro­jecte que atre­gui gent tan diversa?
Crec que hem acon­se­guit uni­fi­car dife­rents espais polítics. Engres­quem, perquè veuen en nosal­tres hones­te­dat, auten­ti­ci­tat, tot allò que feia molt de temps que no es veia en la política, tot allò que ha que­dat absor­bit per la cor­recció política.

diumenge, 26 de gener del 2025

COMUNITAT D'ALIANÇA CATALANA




 Benvolguts afiliats,

Avui hem patit una agressió intolerable que ha afectat el nostre company Josep Manel Marcos, que actualment es troba estable i en observació mèdica a l'hospital Sagrat Cor de Barcelona. A més, la nostra parada a la Plaça Comas ha estat completament destrossada. Aquest tipus d’actes violents són una mostra més del menyspreu cap a la nostra causa i els nostres valors, però també ens reafirmen en la importància i la justícia de la nostra lluita.

Aliança Catalana no s’arronsarà davant la violència ni les intimidacions. Continuarem treballant amb coratge per construir la nació que desitgem i en la defensa de Catalunya, arribarem fins al final.

Lamentem profundament que la Conselleria d’Interior no hagi posat patrulles fixes dels Mossos d’Esquadra per vetllar per la nostra seguretat i que la capacitat d'actuació de la policia catalana es vegi limitada per ordres polítiques. Al mateix temps, agraïm que a les parades de Cassà de la Selva i de Sant Celoni d’avui dissabte, davant intents d'enfrontaments similars, la policia sí que ha actuat a temps per evitar mals majors. 


Demà diumenge tenim previstes quatre parades informatives a Sant Hilari Sacalm, Torà, Valls i Prats de Lluçanès. És essencial que tots els que pugueu acompanyar-nos hi siguem presents, demostrant que res ni ningú no pot aturar el nostre compromís amb el país. 

Demostrem a tothom que seguim endavant més forts que mai i fem sentir la nostra veu amb valentia i fermesa. 

Gràcies a tots per la vostra implicació.

Visca Catalunya lliure!

Comitè de Govern
(25.01.2025)

dissabte, 28 de desembre del 2024

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "PER CATALUNYA. PORTAVEU DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA A LA CALNDESTINITAT (1945-47) I A L'EXILI (1954-59)

 


El proper dissabte, 11 de gener del 2025, a les 11 hores, a la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll, presentarem el llibre "Per Catalunya, Portaveu del Front Nacional de Catalunya a la clandestinitat (1945-47) i a l'exili (1954-59)", escrit per Agustí Barrera i Puigví i per Robert Surroca i Tallaferro.

A la presentació parlarem l'Agustí Barrera, autor, en Rafael Dalmau, editor i una servidora, en Josep Sort com a historiador. Ens farà molta il·lusió que hi assistiu i participeu en aquest acte en homenatge a les generacions de patriotes que van lluitar en els moments més durs de la Catalunya del segle XX,  i sense la participació dels quals, res hauria estat possible en l'actualitat. Ells i elles van ser els i les que van fer possible la resistència contra el franquisme i els seus continuadors de les darreres dècades.

Us hi esperem! Salvem Catalunya, al segle XXI!

diumenge, 24 de novembre del 2024

En quin moment, realment, es va crear Ecspanya?


Barcelona. Diumenge, 24 de novembre de 2024

Madrid, 25 de novembre de 1724. Fa 300 anys. Felip V, el primer Borbó al tron de Madrid, presidia l’obertura de corts. Aquella reunió, en un règim absolutista com el borbònic, no tenia més transcendència que la presentació formal de l’hereu, el futur Ferran VI, designat pel mateix rei i pel seu consell. Però, en canvi, tenia un element inèdit que passaria desapercebut i que dorm en la penombra de la història. Les corts de 1724 serien les primeres que reunirien els representants polítics de tots els dominis peninsulars. Serien les primeres Corts Generals o conjuntes. I, per tant, el naixement d’Espanya es va produir en aquell instant. Espanya té una existència que no remunta més enllà dels 300 anys; i que contrasta amb els més de 7.000 anys d’història de la nació basca o els més de 1.000 de les nacions catalana o gallega.

El fals mite de la unió espanyola dels Reis Catòlics
Els reis Ferran i Isabel no són els creadors d’Espanya. I això no vol dir que no la imaginessin. La creació de la Inquisició (1478), el primer organisme que, de forma centralitzada, operaria arreu dels seus dominis, ho confirma. Però, en realitat, Ferran i Isabel van crear un edifici polític d’arquitectura confederal. Els acords matrimonials de Cervera (1469) i l’ascens al tron d’Isabel, a Toledo (1474) i de Ferran, a Barcelona (1479), ens parlen d’una unió dinàstica. A Barcelona, Isabel no va passar mai de la categoria de reina-consort. I a Toledo, Ferran tampoc va passar de rei-consort. Tot i que ho va intentar en quedar vidu (1504), però la reacció de les corts castellanes, confirma la naturalesa composta —confederal— d’aquell Estat. Ferran va ser acomiadat amb una cita que quedaria per la història: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”.

Espanya i els espanyols
És important destacar que, des de l’antiguitat romana fins ben entrat el segle XVIII; Hispània/Espanya seria un concepte geogràfic. Com per nosaltres ho pugui ser Àfrica o Antàrtida. Això no vol dir que el substantiu “Espanya” o el gentilici “espanyol” fossin desconeguts. Durant la segona meitat del segle XVI i en alguns indrets, com per exemple els Països Baixos, l’aparell militar-repressiu hispànic era anomenat “espanyol”. L’integrista duc d’Alba, introductor del “Tribunal de los Tumultos” a Flandes, era identificat com a “spaan” (espanyol); i els sanguinaris Tercios eren anomenats “spaans” (espanyols). En aquell context repressiu, el saqueig d’Anvers i l’assassinat a sang freda de 20.000 civils desarmats, ordenat per Alba i perpetrat pels Tercios, seria anomenat “spaanse furie” (fúria espanyola).

La monarquia hispànica
Ferran i Isabel (1479-1516) i els seus successors Habsburg (1518-1700) mai no es van intitular “reis d’Espanya”. El seu nom anava seguit d’una llarga botifarra d’honors (reis, ducs, comtes, senyors). Durant els segles XV, XVI i XVII; mai un sobirà hispànic es va coronar “rei d’Espanya”. I mai es van celebrar corts conjuntes. Aquells Habsburg estaven obligats a negociar el seu nomenament i a jurar corts en cada un dels estats que formaven el trenca-cloques hispànic. Carles de Gant, quan va assumir l’herència dels seus avis materns —Ferran i Isabel— (1518); va jurar corts a Toledo, a València, a Saragossa, a Barcelona i a Pamplona. I tots els Habsburg que el van succeir (fins Carles II, mort el 1700) van fer el mateix. Per tant, si volem ser rigorosos, quan ens referim a aquell edifici polític compost, hem de parlar de Monarquia Hispànica.

Felip V, el primer “rei d’Espanya”?
El règim borbònic de Felip V va desballestar a sang i foc la monarquia hispànica i la va transformar en un edifici polític unitari i centralitzat de fàbrica i expressió castellana, Felip V va fer realitat el somni humit dels Reis Catòlics, de l’integrista Felip II o de l’incendiari comte-duc d’Olivares. Però tampoc es va intitular “rei d’Espanya”. Felip va ser coronat a Versalles (1700), en un acte de fatxenderia del seu avi Lluís XIV que, en la nostra actualitat equivaldria al fet que Trump fos investit per Putin al Kremlin. Però quan el Borbó va arribar a la península (1701), va fer la mateixa “tournée” que tots els seus antecessors Habsburg. Per exemple, va residir a Catalunya (octubre, 1701-gener, 1702) negociant amb les Corts catalanes l’aportació catalana al fisc reial-poder central (el “donatiu”) i la seva investidura com a comte independent de Barcelona.

Els Borbons van ser “reis d’Espanya”?
Ni Felip V ni els seus successors Borbons (Lluís I, Ferran VI, Carles III, Carles IV, Ferran VII i Isabel II) que van ocupar el tron de Madrid entre 1701 i 1868; mai es van intitular “reis d’Espanya”. Tots van conservar la tradicional botifarra d’honors que remuntava a l’època dels Catòlics (segle XV). Però, en canvi, els successors de Felip V ja es coronarien en una cerimònia única. El nom “rei d’Espanya” encara no apareix, però la idea d’un sol domini —Espanya— cada cop és més present. S’associa Castella amb Espanya i les identitats, els símbols i les llengües no castellanes —no espanyoles— són proscrites i perseguides. Carles III, fa un pas més (1785), i transforma la bandera tradicional hispànica —la Creu de Borgonya, que amb les seves quatre aspes representava els quatre regnes que havien format la monarquia hispànica— per l’asèptica “rojigualda”.

Lluís I i Amadeu I
El 15 de gener de 1724, deu mesos i deu dies abans d’aquelles primeres Corts Generals, era coronat l’efímer Lluís I (gener – juliol, 1724). Va ser la primera cerimònia de coronació conjunta de la història espanyola. Podria ser la data fundacional d’Espanya. Però tampoc; precisament pel que comentàvem anteriorment (la botifarra d’honors). Hauria de passar un segle i mig (amb el règim bonapartista de Josep I i les guerres carlines); perquè els liberals espanyols formulessin la idea “pàtria” i l’associessin al concepte “Espanya”. Quan el general Prim va destronar i expatriar Isabel II i la “camarilla del bolsillo secreto” (1868); aquest eix idea-concepte (pàtria-Espanya) ja s’havia consolidat. Però no seria un Borbó, sinó Amadeu I —de la casa de Savoia—, que havia rellevat Isabel II, el primer que es coronaria “rei d’Espanya” (1871).

L’eix Borbons-liberals-Espanya
Espanya guanya la categoria de concepte polític quan el poder central (en aquell context històric, el rei) és capaç de reunir els representants polítics de tots els territoris que formen el seu domini (encara que siguin el resultat d’una depuració ideològica), en unes corts conjuntes. Després vindrien la proscripció i persecució de les identitats i de les cultures “no espanyoles” (segles XVIII a XXI), la unificació fiscal (divisió provincial, 1833), la unificació monetària (creació de la pesseta, 1868) i les tres restauracions borbòniques (1814, 1874 i 1975). Però com una conseqüència d’aquella gènesi (1724). Ni els reis visigots ni els Reis Catòlics van crear Espanya. La va crear el règim borbònic. Fa 300 anys. I la van consolidar els liberals espanyols del segle XIX. I aquest eix (Borbons-liberals-Espanya) és el que explica la història dels últims tres segles i, també, el present actual.

dissabte, 9 de novembre del 2024

10 ANYS DEL 9N


Avui fa 10 anys del 9N, aquell dia vaig actuat de President d'una mesa de vot a Cornellà de Llobregat. 

La lluita continua! 

divendres, 1 de novembre del 2024

GRAN ARTICLE QUE CAL LLEGIR I REFLEXIONAR, CONTRA L'ESQUERRA WOKE

 

La guerra dels àrabs contra Israel

"És evident que, si Israel cau, Europa s'haurà de defensar davant d'aquesta nova invasió musulmana"

Durant la Primera Guerra Mundial Espanya va ser neutral. Una part de la població era aliadòfila i l’altra, germanòfila. Les discussions i enfrontaments eren tan aspres que molta gent portava un botó al trau de la jaqueta amb el lema “no em parli vostè de la guerra”. L’actual entre Israel i els àrabs desperta passions encara més enceses i provoca conflictes també més enverinats.

Els àrabs que es diuen palestins plantegen el conflicte com un alliberament nacional argumentant que la terra és seva per dret de conquesta des del segle VII. Pretenen aplicar la màxima llatina del prius in tempore, potior in jure (el primer que arriba té millor dret). Però això mateix poden dir els israelians, que van arribar-hi molt abans.

L’esquerra woke occidental diu que Israel està fent un genocidi a la zona. Però, per més que ho repeteixin amb esperit goebbelsià, l’acusació és falsa. Genocidis van ser els dels armenis a les mans dels turcs (un milió de morts), els hutus a Rwanda (un milió), Pol Pot a Cambodja (gairebé dos milions). Els morts en l’anomenada Palestina de cap manera arriben a aquestes xifres; ni tan sols a les dels bombardejos de Coventry o Dresden a la Segona Guerra Mundial i encara menys als produïts per les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. I ningú no parla ací de genocidi.

A més a més, parlar de “genocidi” quan la població àrab de “Palestina” s’ha duplicat els últims anys és simplement ridícul. Però del que es tracta és de justificar la permanent agressió dels àrabs a Israel que no és, de moment, tampoc un genocidi, però ho seria si aquesta agressió triomfés (que no ho farà) perquè el seu fi últim confés és destruir l’Estat d’Israel i llençar els nou milions de jueus al mar. I això sí que seria un genocidi, pitjor que el que va perpetrar Hitler.

L’esquerra woke manipula l’opinió pública a través dels mitjans de comunicació a extrems ridículs i sense cap decòrum professional. Un articulista parla del parlament “sionista”, de manera que demostra que no coneix el Parlament d’Israel ni sap què és el sionisme. L’esquerra woke (i part de la democràtica) donen suport a l’islam fins a l’extrem que és capaç de multar arbitràriament un càrrec públic democràticament elegit per dir que l’islam és incompatible amb els valors occidentals, cosa que diuen els mateixos islamistes.

Els esquerrans de Podem, exigeixen al president Sánchez que trenqui relacions comercials i diplomàtiques amb Israel i que se li imposi un embargament d’armes. És d’una immoralitat i fanatisme colossals. El que es pretén és que Israel no es pugui defensar davant els atacs terroristes de bandes de delinqüents amb armament sofisticat o els bombardejos dels països islamofeixistes, com l’Iran o el Iemen als que ningú no demana que es desarmin. El que es pretén és destruir Israel, perquè és evident que els musulmans continuaran atacant-lo amb totes les armes, que són moltes.

L’esquerra woke cerca excuses per no encarar la realitat: que és ella qui ha portat l’islam i el protegeix amb una política immigratòria no només errònia, sinó molt injusta per a les poblacions autòctones que han de contemplar com la invasió islàmica gradual d’Europa està destruint l’estat del benestar a favor d’una gent que no s’ho mereix.

En un pla més general, el del “xoc de les civilitzacions”, de Huntington, és evident que, si Israel cau, Europa s’haurà de defensar davant d’aquesta nova invasió musulmana. De fet, ja ha començat a fer-ho als Estats escandinaus i altres centreeuropeus que estan corregint les seves errònies polítiques immigratòries. I que és un intent d’invasió és evident. El tercer intent d’invasió, després del fracàs de les dues primeres, la que va arribar fins a Poitiers a França (732) i la que va arribar fins a Viena (1529). Aquesta és la tercera. Els musulmans sempre han volgut sotmetre Europa, i imposar-li la seva llei. Per a aquest tercer intent compten amb una cinquena columna, en la forma de l’esquerra woke i la menys woke. El suport de suposades feministes com Ione Belarra o Irene Montero a una cultura misògina els partidaris de la qual les obligarien a cobrir-se completament, les farien callar i els apallissarien després de violar-les només es pot explicar per un antisemitisme tradicional i visceral de l’esquerra.


REFLEXIÓ UN COP LLEGIT COTARELO (J.S.)

Un cop llegit l'article del politòleg Cotarelo, no puc estar-me de fer algunes reflexions.

1. La primera és l'excel·lent combinació de la ciència política i la història que fa Cotarelo i que comparteixo totalment. Per a mi són dues disciplines que van unides, i no ho dic pel simple fet que jo sóc llicenciat en les dues i doctorat en una d'elles, sinó perquè altres grans pensadors històrics ja les van unir en les seves obres mestres. Des de Maquiavel a Gramsci, passant per molts altres. Aquí Cotarelo parla de tres intents musulmans d'invasió d'Europa i es remunta a la Batalla de Poitiers (732), quan els francs van derrotar els musulmans que acabaven de conquerir la Península Ibèrica i gran part de la Gàl·lia. Precisament, als meus alumnes d'institut els explico la importància d'aquest esdeveniment, i de les enormes conseqüències que va tenir per Europa, en general, i per Catalunya, en particular. També esmenta el cas del setge de Viena (1529), si bé en aquest cas, no van ser els àrabs, sinó els turcs, també musulmans. Aquesta  complementarietat entre l'anàlisi politològica i la històrica és cabdal, i a més m'encanta. El tercer intent d'invasió musulmana s'està produint ara mateix, en aquests anys per això la crítica aferrissada que fa a l'esquerra woke (a casa nostra, la CUP, els erkys, els comuns, amb la complaença i suport entusiasta del PSOE i dels seus think tanks, entre ells el CIDOB, entre molts d'altres). I no oblidem l'actitud dubitativa de la Junts neo-convergent que, un cop decapitada la Borràs, tothom sap que el següent cap a caure serà el de Puigdemont, o sinó al temps.

Els Merkava Mk 5 símbol d'una indústria de defensa que cal copiar a Catalunya,

2. Hi ha però quelcom que penso que s'ha de dir, respecte l'actual estat d'Israel. Naturalment té tot el dret a defensar-se, i, també que representa un exemple històric que Catalunya s'ha d'inspirar, en com renéixer de les cendres de l'Holocaust que va patir. El nou jueu, aquell que combat per la llibertat del seu poble, després de segles de matances sofertes, hauria d'inspirar els catalans, que "només" portem poc més de tres segles de submissió a Espanya, i que també hauríem d'inspirar-nos en el poble irlandès, com en el seu moment ja va fer Daniel Cardona i molts altres. Irlanda, no només va aconseguir alliberar-se del jou anglès (molt més potent que l'espanyol), ainó que ja és a pocs anys d'aconseguir la tan anhelada reuniificació amb el nord de l'illa. Irlanda i Israel són el camí que, com diu el poeta i el cantant, "malgrat la boira, cal caminar". Però, i tornant a Cotarelo, també cal dir que Israel, en 75 anys d'història no ha estat capaç d'assolir cap aliança, excepte amb els kurds (i per això aquests pateixen tant a mans dels iranians i dels turcs o dels sirians). I això, sí que és responsabilitat dels governants d'Israel, dels de 1948 i dels d'ara. I per acabar-ho d'adobar la religió cada cop juga un paper més important en la política israeliana i això sí que és un perill pel futur. La meva opinió és que de religió quant menys important, millor. A Israel i a Catalunya.

dimarts, 29 d’octubre del 2024

ORRIOLS, A L'AVANTGUARDA, per Diana Coromines*

COMENTARI PREVI DE J.S.

Avui he llegit aquest article de la Diana Coromines i he quedat impressionat pel seu contingut i profunditat. Poques vegades em passa, darrerament. Però m'he de treure el barret. Fins i tot l'autora reivindica en Manuel Cruells contra en Candel, i en dues ocasions. S'ha d'estar ben boja per fer-ho, davant un dels sants intocables de la Catalunya populista, ara en plena explosió cinematogràfica del "47". Però la Coromines, no només no és boja, sinó ben al contrari, llegint el seu currículum, la veig com una catalana neo-noucentista, d'aquelles que van ajudar, elles sí, a fer créixer el país, culturalment i socialment... i políticament. El seu coneixement de la política nord-europea (Dinamarca, Suècia...) és impressionant i molt encoratjador si la comparem amb la típica cupera de baixa estofa que no fa més que cardar-se policies infiltrats espanyols, encara de més baixa estofa, i així van, directes a l'escorxador. En definitiva aquest article, que hauria de rebre un premi, m'ha alegrat el dia, i fins i tot la setmana, per això el reprodueixo íntegrament. Bona lectura! (ah, i una darrera cosa, les fotos que il·lustren l'article les he triades jo, que consti)

ORIOLS, A L'AVANTGUARDA, per Diana Coromines

A Catalunya, algú com Orriols ‒ideològicament propera a la socialdemocràcia danesa‒ ha de cridar més que en altres llocs d’Europa perquè som un país ocupat. Però si ens hi fixem una mica i estem atents a l’actualitat del nostre entorn, és fàcil veure que el seu discurs i les seves raons són exactament les mateixes que comencen a posar damunt la taula els partits que avui intenten moure Europa per treure-la del forat on es troba. Quan Orriols denuncia els crims i violacions comesos per 'menas' ‒que el govern i els mitjans silencien‒ no fa res que no s’estigui fent en altres països. A Suècia saben, segurament millor que a cap altre país del continent, quines són les conseqüències de no haver posat fre a la immigració en l’última dècada, i per això ara miren (com els alemanys) cap a Dinamarca. La primera ministra Mette Frederiksen, que és socialdemòcrata, va penjar la setmana passada a Instagram una foto seva amb Meloni, després d’una trobada amb altres líders europeus per parlar de propostes com la d’enviar immigrants irregulars en camps de repatriació ubicats a l’estranger.

La primera ministra danesa, la socialdemòcrata Frederiksen, 
rep la italiana Meloni, sense cordó sanitari a l'Europa rica i culta

Com és que Frederiksen i Meloni poden reunir-se i fer-se selfies i Orriols no pot, ni tan sols, criticar l’aspecte misogínic del vel islàmic sense que li tallin el micro al Parlament? A Dinamarca el burca i el nicab estan prohibits des del 2018, i tant Frederiksen com Meloni s’han pronunciat públicament en contra del vel islàmic en qualsevol de les seves formes perquè dificulta la integració i soscava la igualtat de gènere. La base de la democràcia és el diàleg, i això a Europa ho saben tant a la banda progressista com a la banda conservadora, i per això el 'cordon sanitaire' contra Meloni no acaba de funcionar, com corroboren la reunió de fa uns dies a Brussel·les i els posts de Frederiksen. En canvi, el cordó sanitari que la Catalunya oficial aplica a Orriols és implacable. Aquí les trampes no tenen límit, i van des de coartar-li la llibertat d’expressió o fer-li linxaments públics ‒organitzats per oponents que es diuen independentistes‒ fins a dir mentides com ara que s’ha reunit amb el partit feixista alemany AfD. Una altra modalitat, aquesta particularment grotesca, és atacar-la d’ultracatòlica. "És que porta un crucifix al coll!" va dir un dia una regidora de Ripoll.

Sílvia Orriols, batllessa de Ripoll, diputada, líder d'Aliança Catalana i 
Cap de l'Oposició in pectore al governet de merda de la Catalunya Vichy

La creu, com sap tothom que tingui dos dits de front i una mica d’educació, és un símbol cristià. Per això a Dinamarca ‒on ja fa uns quants segles que són protestants‒ és un símbol estimat i protegit. És present a tot arreu, començant per la bandera. Si Catalunya és el país on des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí, a Dinamarca veus gairebé sempre, siguis on siguis, un pal amb la 'dannebrog' hissada ‒la creu blanca sobre fons vermell que, segons la llegenda, Déu va deixar caure enmig d’una batalla per donar suport al poble danès. No té res a veure amb l’exhibicionisme, posem per cas, dels americans, sinó amb un sentiment de protecció i de confiança en la teva gent. Després també hi ha la creu de Dagmar, d’origen bizantí, que està sempre de moda en joieria i no només com a regal de confirmació. Hi ha adolescents que porten, entre piercings i tatuatges, una gran creu de Dagmar penjant del coll. Per descomptat, a ningú no li passa pel cap de dir que Dinamarca és un país integrista ‒ni molt menys, esclar, ultracatòlic.

Per què, doncs, es diuen tants penjaments sobre Orriols? Per què li tallen el micro? Per què la integrista és ella, que duu un look modern i desacomplexat i una petita creu al coll ‒a diferència de la majoria de diputades, que són unes autèntiques quiques? Doncs per la mateixa raó que fa impossible, per exemple, que Orriols es reuneixi amb Frederiksen i Meloni. Com va dir fa pocs dies, "som una nació i ens pertoca un estat". Però de moment no el tenim. I això té conseqüències tant a nivell intern com de cara enfora. Un primer ministre, per una simple qüestió de rang, no es reuneix amb un diputat d’un altre país ‒i encara menys si es tracta d’un país no oficial. I alhora és per aquesta mateixa raó que tanta gent la segueix, també al Parlament, on tothom l’escolta amb extrema atenció fins que li retiren la paraula. Potser justament per això la fan callar: perquè no tenim les estructures formals necessàries per aguantar tanta veritat. I per això l’ha votat tantíssima gent, i més que la votaran. Perquè toca una vena fonda i embussada i l’allibera; és com respirar aire pur després d’haver carregat, durant anys, una pila de fems al clatell.


Manuel Cruells (1910-1988), autor de l'obra Els catalans indiferents (1963), contrària a les tesis d'en Candel

Quan Orriols diu "exportem talent i importem Tercer Món", tothom sap que és veritat. Quan diu "comencem a semblar els masovers, en comptes dels propietaris", ningú dubta que és així. Quan explica la vergonya que suposa que un nen o un avi malalts hagin de parlar en espanyol perquè el metge fa veure que no els entén, tothom sap que té raó i que la lingüística és una de les formes més cruels de violència. On són, els drets dels catalans? diu, i la pregunta ressona molt endins, perquè sabem perfectament (encara que de vegades fem veure que no ens n’adonem) que ens els trepitgen cada dia. Quan Orriols assenyala la immigració desbordadíssima que patim, que l’Estat fomenta i utilitza per desestabilitzar-nos, amb el mateix gest assenyala l’allau immigratòria sense precedents que el règim franquista va planificar i orquestrar durant els anys cinquanta i seixanta per castellanitzar-nos des de baix. La invasió espanyola del segle XX i la immigració actual ens estan convertint en estrangers a casa nostra ‒per més que ens esforcem rescatar, de sota el percentatge de gent que té el català com a llengua materna, actituds molt cosmopolites i alliberadores.

L'autora d'aquest excel·lent article, Diana Coromines

Com va dir la setmana passada l’eurodiputada danesa Christel Schaldemosse, posar fre a la immigració i mirar d’endreçar-la és una cosa plenament socialdemòcrata: es tracta, en essència, d’ajudar els immigrants fora d’Europa, al seu lloc d’origen. Això és justament el que van mirar d’explicar Calders i Cruells als anys seixanta, per contrarrestar la visió sentimental que Candel oferia de la immigració castellana i sota la qual s’amagaven problemes socials que anaven molt més enllà de les barraques: com pot sobreviure, la població autòctona ‒la nostra llengua, cultura i Estat del benestar‒quan l’onada migratòria és desproporcionada? Això és el que fa vint anys es van començar a plantejar els polítics danesos, en tot l’espectre ideològic. Però són els socialdemòcrates els qui lideren la idea que la immigració s’ha de gestionar fora de les fronteres europees. Fa poc han obert un centre penitenciari a Kosovo, on tenen previst enviar tres-cents presidiaris que, un cop complerta la condemna, seran repatriats als seus llocs d’origen. El centre que Meloni ha obert aquesta setmana a Albània per gestionar-hi l’excedent de refugiats s’inspira, igualment, en un projecte danès que en el seu moment va ser molt criticat.

Però el temps ha donat la raó als danesos i per això tot Europa els comença a observar com un model de futur, sobretot davant del fracàs suec o alemany. Fins i tot Olaf Scholz (un altre socialdemòcrata) ha reintroduït controls fronterers, després del desgavell immigratori de l’època Merkel, conservadora i Mutti ‒potser fins i tot massa maternal davant d’un flux migratori que es va demostrar ingovernable. Orriols, per tant, té tota la raó quan carrega contra la immigració musulmana i els problemes que planteja en les xifres amb què ens l’aboquen a casa. El que no fa ‒perquè no pot‒ és assenyalar directament la immigració espanyola i els efectes de la seva ocupació, com van fer Cruells i Calders. Si a ells ja els van silenciar llavors, com podria Orriols formular de manera precisa una cosa que fa setanta anys que és tabú? Orriols fa el que ha de fer, i sort en tenim, i encara hem de veure com desplega tota la seva força, i com desperta racons del país insospitats.

NOTA: Publicat a Racó Català, 28.10.2024

Diana Corominas És periodista, traductora i editora. En tots aquests àmbits treballa per aportar el seu petit granet de sorra en aquest procés apassionant de construir un nou país: més digne, més just, més culte i, sobretot, ben lliure. Sempre amb la mirada posada als països nòrdics: malgrat el poc embalum que fa, tot apunta que en una altra vida devia ser vikinga.

MOLT GRAN EN JOAN LAPORTA, PARLANT UN FRANCÈS CORRECTE!



https://x.com/lequipedegreg/status/1850942392414970343/video/1  https://x.com/lequipedegreg/status/1850942392414970343