Gent, he deixat passar unes quantes hores. En termes politicomediàtics, una eternitat d'hores, per escriure aquest post. Per pair l'entrevista a l'Oriol Junqueras a TV3, amb els dos nous saltimbanquis de periodistes. També he al.lucinat amb les reaccions a la xarxa que ha generat. I un cop paït tot plegat, no puc més que concloure amb una reflexió: és el país que tenim, no s'hi pot fer res més. Cal acceptar que tenim un material humà "x", i amb aquest material humà "x" hem de treballar. I si no ens agrada, doncs ens fem d'un altre país i viurem més feliços i sobretot més dignes. Naturalment, no ho faré, entre d'altres raons perquè el meu optimisme innat, i el coneixement de la història, em permet asseverar que podem fer-ho millor, que ens en podem ensortir, com canten els Manel.
Però costa. Costa molt. Deixeu-me que us digui quin és el missatge que l'Oriol Junqueras va emetre en l'entrevista de marres.
En plena ofensiva per terra, mar, aire i per la xarxa de l'espanyolada contra la Independència de Catalunya, i, com ja va passar amb Lluís Companys, contra la personalització de Catalunya, ara en la figura d'Artur Mas, al senyor Oriol Junqueras li preocupa la reconstrucció de la socialdemocràcia catalana!
Repeteixo, la top priority del senyor Junqueras, a hores d'ara, amb totes les ofensives que hi ha en marxa, és la reconstrucció de la socialdemocràcia catalana! Així, amb dos collons.
Ho heu entès, oi? Ara del que es tracta no és de posar tota la carn a la graella en els propers deu mesos en reforçar el bloc independentista, no. Del que es tracta és arreplegar els sectors que s'han quedat orfes de PSC, a major glòria dels més bons moment del tristpartidisme.
Realment als catalans ens agafar el vertigen de la porteria buida. Portem tants anys lluitant, 300!, que quan veiem que tenim la victòria a l'abast, no ens ho acabem de creure, i preferim ignorar-ho, com el futbolista que no se´n sap avenir de marcar a porteria buida. Probablement és una desviació del complex d'Estocolm, com si no penséssim que fos possible viure en una Catalunya sense els espanyols tocant el que no sona.
Ja ens va passar el 2012, amb les eleccions de marres, que els espanyols tremolaven pensant en la majoria abassagadora que demanava l'Artur Mas. Ens va tornar a passar amb la impossibilitat de formar un govern bipartit CiU-ERC, posteriorment, que va ser mig arreglat, només mig, amb el pacte de legislatura posterior.
Ara tornarem a xutar i la pilota, malgrat la porteria buida, anirà a les quimbambes. Em refereixo, és clar, a la impossibilitat de forjar una candidatura unitària per a les europees.
Naturalment, l'excusa és la típica i tòpica del Duran i Lleida i els seus rumberos. Agafamt-se implícitament a les declaracions d'aques tòtil per justificar la no signatura de la candidatura unitària és una excusa de mal pagador. De fet és voler sobredimensionar el personatge, quan tothom sap que l´home, per moltes moneries que faci, quan és el moment, sempre acaba agenollant-se, tancant els ulls, obrint la boca i empassant-se allò que decideix CDC.
Però bé tothom sap, tothom, que ara allò que realment preocupa la gent és la reconstrucció de la socialdemocràcia catalana! Jo avui en el tren he escoltat dues dones que en parlaven, i es feien creus que la pobra socialdemocràcia catalana estigui tan fotuda. Una mica més tard, a la barra d'un bar, una colla que s'omplien de quintos, canyes i patates braves, no parlaven de res més que del futur de la socialdemocràcia catalana. I no cal dir que a la universitat, el comentari de text que havien de respondre avui uns estudiants de primer era sobre "les causes i conseqüències de la crisi i la reconstrucció de la socialdemocràcia catalana". Fins i tot uns turistes ja n'estaven assabentats del terrible dilema que pateix en Junqueras.
En definitiva, tothom s´ha oblidat de la independència, que ja cansa, ara el que és realment cool és ajudar a en Junqueras i els seus "assessors" a resoldre el problea de la reconstrucció de la socialdemocràcia catalana. Fins i tot m´ha fet recordar aquella vinyeta del genial còmic Sturmtruppen, on dos soldats alemanys parlen a crits des de dues trinxeres, sense veure's l'un a l'altre:
Fritz : Otto, Otto, tinc trenta prrrresoners anglesos!
Otto: Porrrrta'ls!
Fritz: No em deixen!
La reconstrucció de la socialdemocràcia catalana, com a excusa per no bastir una candidatura unitària al Parlament Europeu!!!
Anem apanyats.
País!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada