En un món cada cop més interdependent, les relacions exteriors, i dins d’elles, les relacions diplomàtiques, que són les que creen compromisos, deures, entre els estats sobirans, són de naturalesa estratègica. Una nació que encara no té estat propi, però sí un estat en contra, raó per la qual ha endegat el seu procés d’independència de forma clara i inequívoca, ha de tenir-ho molt clar i actuar en consonància. Per això és determinant posseir estructures politicoadministratives adients.
Pensem que els estats sobirans formen com una mena de club. I com sol passar en els clubs, els membres tenen una profunda solidaritat interna, de manera que en principi, si un dels membres presenta problemes, la reacció de la resta és la solidaritzar-s’hi. Dient-ho planerament, “avui per tu i demà per mi”, de manera que s’actua seguint la lògica de la pòlissa d’assegurança.
Per això és tan difícil per als que no són membres del club, o en termes més digitals, de la xarxa, d’estats sobirans, fer que els membres els escoltin i acceptin els seus plantejaments, que lògicament, van en contra dels interessos d’un dels seus, i en conseqüència, i per extensió, de tots i cadascun d’ells (efecte solidaritat).
I tanmateix, la història ens demostra que és possible trencar aquesta llei de ferro de la solidaritat entre els estats. Però és una possibilitat que com més s’avança en la interdependència, més creuament d’interessos genera i més complicitats, també. I obviar això és, naturalment, impossible.
L’única manera de fer-ho és aplicar aquesta mateixa lògica, la de la interdependència, al nostre favor. Dit amb altres paraules, quant més sigui el compromís de Catalunya amb el món, més el món -la resta d’estats- estaran temptats o escoltaran els nostres plantejaments. Sobretot si els demostrem que anem molt més enllà que els espanyols.
En aquest sentit, quant més internacional i global esdevingui Catalunya, més senzilla i suau serà la Transició cap a la Independència. Els interessos internacionals actuaran com una camisa de força que impediran que els espanyols castiguin l’economia catalana, perquè si ho fessin, directament també castigarien els interessos de moltes de les principals potències mundials. I amb això no s’hi juga. I no afectaria exclusivament a la Unió Europea, sinó també a economies emergents com poden ser la Xina, el Brasil, Rússia o l’Índia, que cada cop juguen un paper més capdavanter.
Però per aconseguir aquest objectiu, que escoltin els plantejaments catalans, és necessari tenir una potent estructura diplomàtica que tregui profit d’una economia i d’un país que aposti descaradament per fer del món el nostre referent econòmic, cultural i social. Sense elements interposats, totalment prescindibles i, sovint, que actuen com a frens, més que com a dinamitzadors.
No puc acabar aquest article, sense fer una brevíssima reflexió sobre l’enèsim ridícul del govern espanyol i de la seva diplomàcia amb l’entrevista Barack Obama amb Rajoy. Després de tenir-lo esperant dos anys, l’entrevista, malgrat els esforços titànics de Madrid, va tenir un perfil baixíssim, tant que va passar desapercebuda als mèdia locals, mentre que semblava que fos la reunió de dues superpotències, per als mèdia espanyols. Al final res de res, una pura anècdota que es va veure tacada a més pel rídicul de Rajoy autoresponent-se una pregunta contra la Independència de Catalunya. Mentre Obama mirava les mussaranyes i passava de tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada